EL MIRACLE DE LA QUAR – SEGONA PART

Aleix Font Concepció Simó

2006 – CONCEPCIÓ SIMÓ BESSA ESTÀ A LA RESIDÈNCIA

Les conseqüències de l’edat porten Concepció Simó Bessa a ingressar a la Residencia Geriàtrica de Centelles. La seva presència ens atreu com un imant i continuem visitant-la per gaudir de les seves paraules.

 Aleix Font Concepció Simó

Sant Maurici de la Quar

12 de setembre de 2006. dimarts.– Tota aquesta setmana estic de vacances. Anem a Centelles a veure la senyora Concepció Simó . Trobem la Residència i ens hi estem de quarts de dotze a la una. Està molt contenta Al sortir de casa plovia a bots i barrals, el viatge era fatigant, però a partir de Granollers s’ha aclarit. Anem a dinar a Olost, parlem amb el capellà del poble i seguim l’excursió. Els núvols es van tancant. Arribem a Sant Maurici de la Quart i comença a ploure. Demanem la clau de l’església, fem fotos i trobem un estoig de màquina digital. La tornem a la mestressa del bar, ens comenta que si ho volem podem parlar amb els que van salvar la imatge de la Marededéu durant la guerra d’Espanya, i ens indica una senyora que passeja pel davant de l’edifici. Hi anem i hi parlem. Resulta que és l’antiga propietària de la casa on havia viscut la Sra. Concepció, a La Portella,  però és talment una propietària de Barcelona que desconeix els detalls i els noms. Em confirma que no van ser els seus pares sinó els masovers de casa seva els que van salvar la imatge de la Marededéu. Primer semblava com si s’ho volgués atribuir, però quan li he dit que coneixia els masovers de La Portella de seguida ha acceptat que van ser ells, però que a la comarca diuen que van ser “els de la Portella” i això crea confusió. Tornem cap a casa amb un gran temporal. A partir de Montserrat deixa de ploure i sembla que a la Colònia no ha plogut.

 

Pujant a Sant Maurici de La Quar Aleix Font Concepció Simó

  1. Unes altres converses amb la senyora Concepció Simó

 

23 de juliol de 2007. Hem anat d’excursió amb els nostres amics el Nani i la Tina i tornant de Ribes de Fresser els proposo d’entrar a Centelles “Us fa res que anem un moment a veure aquella amiga nostra?” Entrem i no la veiem entre el cercle d’avis. Pregunto per ella i ens diuen que ha pujat a l’habitació amb la seva filla “Aneu, és al segon pis”. El Nani i la Tina prefereixen esperar-se a fora, al jardí de l’entrada. Pugem, truquem a l’habitació i surt la seva filla Montserrat. Quasi no es recorda de nosaltres però ens coneix, perquè sembla que som el tema preferit de la seva mare. “Ai quina alegria que tindrà” això ens encoratja una mica, perquè la veritat és que teníem la impressió de ser una mica intrusos. “Mare, l’han vingut a visitar” “Qui?, aquells senyors de Barcelona?”. Té una gran alegria quan ens veu. Bé, no sé si ens veu perquè sembla que ha perdut molta vista, però ens reconeix. Parlem tots quatre. Anem fins al menjador del segon pis i hi estem sols. Ens explica, la filla, que les nostres cartes són com relíquies per la seva mare, i objectes de veneració per part del personal de la residència. Ens diu que fa uns mesos que es va trencar el fèmur i que ja no pot caminar (va en cadira de rodes). Mirem pel balcó si veiem als companys perquè pugin però no els veiem. La filla, que domina la situació, interpreta que tenim pressa per marxar. Diu que ens acompanya a baix per acomiadar-nos. Al sortir de la residència veiem la Tina i el Nani asseguts en un banc del jardí. Els cridem i vénen. Els presentem. Quedem amb la senyora Concepció que un dia hi anirem amb més temps. La seva filla ens diu que si l’avisem ens convidarà a dinar. Ens acompanya fins a la zona de bars.

Aleix Font Concepció Simó
Façana del santuari de La Quart, al cim de la muntanya

 

22 d’agost de 2007.- Decidim anar a Centelles a veure la senyora Concepció Simó . Dit i fet. Ens arreglem i cap a Osona. No hi ha gaire trànsit i quasi tot són o camions o estrangers que se’n van. En tres quarts d’hora arribem a la Residència. Preguntem per ella, ens esperem i mentrestant tots els avis residents ens van donant conversa o ens saluden. Ens la porten i primer no ens acaba de conèixer, però de seguida està al cas “Oh, quina alegria que m’heu donat!”. La portem a un recó de la sala de televisió i li regalem una capsa de galetes que vam comprar a Núria “No m’heu de regalar res, perquè això us deu haver costat molts cèntims”. Xerrem. Primer ens parla de tots els mals que ha tingut darrerament. Avui es troba particularment malament perquè té unes punxades a l’esquena, a l’alçada de la cintura, que no la deixen viure ni dormir. Diu que va demanar calmants però no n’hi van donar i ha dormit molt malament. Al matí el metge n’hi ha donat un i ara es troba una mica més bé. Després li pregunto quan fa que viu a Centelles i ens explica que fa trenta anys que van arribar, a l’any setanta-nou. Diu que s’estaven a Tona, a la colònia de la Coromina, i que s’hi estaven molt bé, que l’amo era molt bona persona i que per Nadal els hi feia un regal i que els hi donava roba, però hi havia gent desagraïda que deien que per això tant se valia que no donés res, però a ella li feia molta il·lusió. Diu que quan van tancar, aquell Nadal no tenien res i els seus fills els hi deien “I no menjarem torrons aquet Nadal?” i ells no tenien res, ni tant sols per menjar, i que una dona li va dir que anés a l’Ajuntament que donaven alguna cosa per menjar i ella no gosava anar-hi, però al final va fer el cor fort i hi va anar, diu que li van preguntar moltes coses per veure quants eren i altres coses, i llavors li van donar una panera que hi havia de tot, sucre, torrons, formatge… i que a ella li van agafar unes ganes de plorar que no se’n podia estar, perquè aquell Nadal també menjarien torrons. Diu que amb el primer marit, el que li van matar a la guerra, va tenir tres fills i amb el segon sis fills, i que del primer marit se li va morir la nena quan tenia tretze mesos, que era maca com un sol, i que després se li van morir els bessons. Que la Montserrat, la que viu a Centelles i la ve a veure cada dia, és la petita “ella va tancar la porta”, i l’Angelina és més gran i sempre li deia que anés a viure amb ells a Tona, que tenen una casa molt gran. Diu que la de Barcelona és la gran, que quan era petita estava malalta i havien d’anar al metge a Vic i d’on s’estaven fins a la parada de l’autobús hi havia una hora caminant, i quan estaven a la meitat, la petita, que tenia set anys, li deia “mare, no puc més” i jo l’havia de carregar a coll i be, i quan arribàvem a la parada, l’autobús ja s’havia escapat i quan finalment arribàvem a Vic, el metge ja havia marxat “Estàvem molt de pega”. Diu que els amos tenien nou fills. Diu que quan van haver tancat la fàbrica, un dia que van anar a l’Esclat a comprar van tenir un accident de cotxe i es van matar tots dos, el pare i la mare, i van deixar la mainada sense pares, diu que la més gran tenia divuit anys i que un cop que la veure, molt temps després, li va explicar que s’ho van passar molt malament, que s’havien de cuidar dels petits i que no es veien en cor d’encarregar-se de les coses dels pares. Ens explica també que a on s’estaven quan ella era petita, a la Portella, només feien ball un cop a l’any, per Sant Pere, i venia un acordió i ballaven, però a ca seva la feien tornar aviat, abans no es fes fosc. Diu que a cals senyors, a la Portella, també feien festa per Sant Pere i convidaven a tothom a ballar, i il·luminaven la sala amb quatre llums de carburo. Diu que quan feien ball a Sant Maurici, a vegades no li deixaven anar perquè estava molt lluny, més d’una hora a peu, però que a vegades hi anava amb el seu pare que era ballador. Diu que a Sant Maurici de la Quar són nou cases escampades i quan era festa es trobaven tota la gent i s’ho passaven molt bé, però que de fet només hi havia un dia o dos de festa a l’any. I així parlant ens toquen les sis de la tarda. Al cap d’una estona li torna a fer mal a l’esquena i se li nota a la cara. A dos quarts arriba la seva filla, just al moment que ens ha trucat el telèfon i la Cóncep està parlant amb la nostra filla gran. Parlo amb la seva filla, que si es faran bolets, que potser ja és tard per les tòfones, que si la truquem algun dia podem anar a dinar a ca seva, que si la setmana entrant és la Festa Major de Centelles. Al cap d’una estona, la Cóncep em diu que hauríem de marxar perquè la filla va cap a casa nostra. Ens acomiadem precipitadament, però ja toca, perquè ara hauran de parlar de les seves coses amb la seva filla, i a més, fa cara de no trobar-se massa bé. “I ara quan ens tornarem a veure?” ens pregunta. No li podem donar una data concreta, i més tenint en compte que se’ns acosten dies ocupats.

 

 

Aleix Font Concepció Simó
La senyora Concepció Simó Bessa a la Residència

 

Un o dos cops a l’any l’anem a veure

 

9 de març de 2009.- Eren a la vora les tres que hem marxat cap a Centelles. Hem entrat a la residència i ens han dit que podíem pujar al segon pis, que truquéssim el timbre i ens la deixarien veure. Efectivament, hem trucat el timbre que hi ha a mà esquerra de l’ascensor i ens ha sortit una infermera amb la senyora Concepció en una cadira de rodes. La Cóncep ha descobert un paper enganxat a la paret on deia “Podeu felicitar a:..” i hi havia una llista de noms amb la data al davant. Curiosament, el dia 9, avui, deia que podíem felicitar a la senyora Concepció Simó . I l’hem felicitat “Que fa anys avui?” i ens ha dit que sí, que en fa noranta-quatre. Quines casualitats que ens passen amb aquesta senyora. L’hem portat fins a la petita sala d’espera i hem xerrat una bona estona. No ens ha conegut primerament, però de mica en mica ha anat reconeixent a la Cóncep “A ella sí que la reconec, però a vostè no” m’ha dit. Li han tallat la cama dreta a l’alçada de la cuixa, i l’esquerra  també li hauran de tallar, ara la té embenada i diu que li fa mal. Ha perdut molt i ens explicava coses incoherents, ens deia que ara podíem anar tots plegats a casa i menjaríem galetes. Ens explicava que es canviaria de Residència perquè aquí li tanquen les portes i no la deixen marxar. Com que m’he adonat que no s’adonava gaire de qui érem i també que no hi toca gaire, he pensat que era millor que marxéssim, que no guanyaríem res si ens hi passàvem molt de temps. Total que a la vora les quatre hem marxat. Una horeta ja està bé. He anat a avisar les infermeres i m’han dit que els la dugués. Ens hem acomiadat. A la sortida hem anat a buscar la infermera de recepció i li hem dit que prengués nota dels nostres noms, perquè la senyora Concepció diria als seus familiars que l’havia vingut a veure no sé qui i es quedarien estranyats. Ha estat contenta i ha pres nota dels noms. Hem marxat que eren les quatre i hem arribat a casa quan faltaven cinc minuts per les cinc.

Des del cim de La Quar

Aleix Font Concepció Simó

 

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts