PEP PUIG i PONSA
Josep Puig i Ponsa, segons Viquipèdia, és més conegut amb el nom de ploma de Pep Puig. NeixTerrassa, 4 d’abril del 1969 i és un escriptor català. Es va licenciar en Educació Física, treballa com instructor de gimnàstiques posturals. Viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), al camp de Tarragona. La seva primera novel·la, L’home que torna, va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va ser molt ben acollida per la crítica i els lectors. El 2015 va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb La vida sense la Sara Amat.
Obra
- 2005 — L’home que torna(Empúries)
- 2007 — Les llàgrimes de la senyoreta Marta(Empúries)
- 2015 — L’amor de la meva vida de moment(L’Altra Editorial)
- 2016 — La vida sense la Sara Amat(Proa)
- 2018 — Els metecs(Empúries)
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LA VIDA SENSE LA SARA AMAT
Proa
295 pàgines
El Josep (o Pep, o Pepino segons qui hi parli) és nen de dotze anys que passa les vacances a casa de la seva àvia (padrina en diu ell) a Ullastrell. Abans que hi haguessin els telèfons mòbils, durant les vacances els nens es reunien i parlaven entre ells, a vegades fins i tot es barallaven, i molt sovint jugaven. La major part del temps se’l passaven asseguts en algun recó del poble, un banc o algun altre lloc que era el seu. Un dels jocs preferits de la colla de nens d’Ullastrell, l’estiu de l’any 1981, era el de cuit i amagar, que allà en deien cuca amagar.
Una de les nenes, o noies, del grup era la Sara Amat, la més intel·ligent del grup que, potser per això s’hi avorria. No era maca però tampoc no era lletja; en realitat era molt maca, la més maca de totes segons el Josep. De fet, el Josep n’estava molt de la Sara Amat, fins a l’extrem que en el ball de l’envelat va gosar treure-la a ballar, i va passar molta vergonya que la Sara Amat li va dir que sí i el va arrossegar al mig de la pista, on totes les mirades, la dels seus pares (d’ell), les del seus tiets (d’ell) i la resta de gent del poble anaven adreçades a ells. Després van decidir de jugar a cuca amagar i quan el joc es va acabar hi eren tots menys la Sara Amat.
Tot el poble la va estar buscant, grans i petits, van regirar tots els racons del poble i dels voltants, va venir la guàrdia civil, van remoure cel i terra i la Sara Amat no va aparèixer. I tal com va semblar normal, el Josep va canviar totalment la seva relació amb la resta d’amics i fins i tot amb els seus pares i amb la seva padrina, tothom ho va trobar normal, inclús la mare de la Sara Amat li va preguntar “Tu n’estaves molt de la Sara, oi?”. I el Josep no sabia fer res més que posar-se vermell.
Però malgrat el que poguessin pensar tots els del poble i els seus pares i la seva padrina i la mares de la Sara Amat, aquell estiu va ser el millor de la vida del Josep, fins al punt que quan s’hauria d’haver acabat la seva estada a Ullastrell va demanar als seus pares de poder-se quedar una setmana més. I quan va començar l’escola hi va voler tornar. Però ja no era possible. Els estius s’acaben i les vacances també. I llavors comença allò que el mestre en va anomenar La pubertat, aquella porta que s’ha de passar.
Un llibre tendre com l’edat dels protagonistes, bonic com les històries de memòries que et retornen a la infantesa, de fet al final de la infantesa i a l’inici d’aquella època inconeguda en que se’t deforma el cos i el caràcter et fa trontollar totes les certeses. Només les noies et poden ajudar a transitar amb una certa facilitat.
Aleix Font – 16 de setembre de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ELS METECS
Editorial Empúries
355 pàgines
Pep Puig ens parla d’una colla d’amics casats, amb fills i la majoria divorciats, que es coneixen a partir de portar i anar a recollir els fills a escola. Coneguts que s’acaben fent amics a mesura de fer cafès als bars del costat de l’escola i que practiquen aficions com ara anar a córrer, amb un cert mètode per potser fer la marató.
Resulta que un d’ells, uruguaià, va viure els anys de la seva infantesa a un poble de les comarques de Tarragona que a la novel·la se’n diu Les Voltes i que en la realitat potser algú el podria identificar, perquè al llibre fins i tot se’n mostren fotografies de marges de pedra seca, i de cases amb un campanar. Aquest uruguaià ha tornat a les Voltes al cap de molts anys i s’adona que ningú no el coneix. Ell sí que va coneixent a uns i altres, i també a unes i altres. No es dóna a conèixer “perquè li fa vergonya”, però es passeja entre ells i hi parla. Sobretot amb unes amigues que havia admirat de petit.
Quan ho explica als amics, ves per on, també volen veure com és el poble i aquella gent. I dos d’ells hi van per reviure també les anècdotes del seu amic. Des de l’incògnit de passejar entre persones que no et coneixen però que tu sí que vas identificant, s’adonen que són una mica com el “metec” del Moustaki, aquelles persones que mai acaben de pertànyer a cap grup i sempre s’ho miraran des de la perifèria.
Llibre divertit i planer, aconsellable per passar una bona estona.
Aleix Font – 28 d’octubre de 2018