Una breu història del demà
Traducció d’Esther Roig
Edicions 62
524 pàgines
Amb el llibre Homo Deus, una breu història del demà, Yuval Noah Harari continua i possiblement acabi, la seva visió de la història de la humanitat. Si a Sàpiens abraçava des dels inicis de l’Homo Sàpiens fins avui, ara reprèn l’embranzida i se’n va cap al futur. Un futur no molt llunyà, perquè si en l’anterior venia de quaranta i fins i tot setanta mil anys enrere, en el d’ara s’allarga fins a un llindar de cinquanta o no gaire més de cent anys. I és ben lògic si tenim en compte l’acceleració de les innovacions de la ciència d’ara. Des dels inicis de la humanitat fins a la revolució industrial, les novetats que afectaven la vida humana eren excepcionals i sovint trigaven mil·lennis en aplicar lleus canvis en la economia, la producció i la conducta social. En canvi avui en dia les revolucions són diàries, i allò que semblava definitiu pot quedar obsolet demà passat.
Yuval Noah Harari és un savi i per això té molta cura a explicar bé allò que exposa, tan bé que fins i tot jo ho entenc (o em sembla que ho he entès). Per això s’allarga molt en cada axioma, l’examina, el dissecciona, en dóna exemples, i quan tot allò que diu està ben assolat, exposa la següent suposició, el seu vaticini que es fonamenta sobre l’anterior demostració. I així va cremant etapes directament cap el final. Un final inquietant que alguns en dirien distòpic, si no fos que tot es fa a fi de bé i en el fons, allò que ens hi porta és la nostra pròpia voluntat: Qui s’oposarà a que li curin totes les malalties; qui serà que es negarà a viure mil anys, qui dirà que no a un futur de sensacions agradables, d’optimisme, de felicitat.
Yuval Noah Harari afirma que els homes som algoritmes que responem als impulsos elèctrics de les connexions de bilions de cèl·lules que conformen el nostre jo. I partint d’aquest axioma (àmpliament acceptat per la comunitat científica) ens fa veure que en un futur no gens llunyà, els programaris no humans faran molt millor que nosaltres qualsevol cosa que se’ls demani. Les feines humanes desapareixeran perquè no caldran metges ni taxistes, per exemple, quan algoritmes més eficients diagnosticaran i curaran humans, i els cotxes sense conductor seran infinitament més segurs que els conductors actuals.
El llibre està farcit d’exemples contundents que ens condueixen inevitablement cap a l’acceptació d’aquesta, diríem, obvietat. Per exemple el cas de l’epidèmia de la grip. Suposem que una persona es troba malament i pensa “Em prendré un cafè amb llet amb mel per veure si em passa”, però l’endemà no està millor i pensa “Potser hauria d’anar al metge” i demana hora; quan el metge la visita pensarà “Podria ser grip” i enviarà les mostres a un laboratori; quan comprovin que és grip enviaran el resultat al metge i també al Departament de Salut encarregat de donar l’avís d’epidèmia de grip; però l’avís no serà automàtic i fins que no rebin altres diagnòstics que confirmin l’evidència, no donaran l’alarma. En canvi a Google, amb la motorització de les xarxes detectaran el cas de la nostra persona, que haurà enviat un Whatsapp a la feina dient que no es troba bé, un altre a la seva mare dient que té febre, un a la seva amiga per dir que té esgarrifances etc. Quan Google detecta tres-cents mil paraules clau en un dia (febre, mal de cap, esgarrifances), automàticament saltarà l’alarma que dirà: epidèmia de grip. Diuen que Google s’anticipa en quinze dies al Departament de Salut de qualsevol país, en donar l’alarma de grip.
Resumint, que els humans no podem competir contra els algoritmes no humans, i l’internet de les coses, la intel·ligència artificial i les interfícies que ens connecten a tot, allà al fons de la mirada ja hi podem veure la fi de la nostra espècie. De la mateixa manera que l’Homo Sàpiens va exterminar totes les altres línies evolutives d’homos, serem també escombrats per l’embranzida incontenible dels nous organismes no humans. Perquè, desenganyem-nos, tot ho faran millor, molt millor que nosaltres. Ni la música, ni la poesia, ni la pintura ni cap mena de creació que ens servia de bandera a l’ànima no serà millor que l’oferta dels nous ginys. I nosaltres ens anirem morint, molt lentament, amb un gran somriure de felicitat.
Aleix Font. 10 de maig de 2023.
