Traducció de Núria Parés Sellarès
Columna
479 pàgines
Blue Jeans, pseudònim de Francisco de Paula Fernández González va néixer a Sevilla el 7 de novembre de 1978, és un escriptor andalús i un dels autors amb més seguidors a les xarxes socials. Està llicenciat en periodisme i actualment resideix a Madrid. Blue Jeans té un estil fresc i addictiu, com els dels grans escriptors americans de novel·la negra (capítols curts i intercalats, tensió, curiositat). Podríem dir que és l’antítesi de les escriptores catalanes Eva Baltasar, Blanca Busquets o Irene Solà. Però, ho he de reconèixer, aquest estil en el que els personatges es van succeint per ordre és atractiu Però….
El llibre d’avui té 479 pàgines, de les quals n’hi ha 475 de bones i 4 de no tan bones, per aquest ordre. O sigui que vas llegint i llegint i llegint, i cada vegada en tens més ganes i sense adonar-te’n vas arribant al final i et sap greu perquè s’acaba. Arriba un moment, quan s’apropa el final que comences a pensar “ai que no quedarà espai per aclarir tots els intríngolis” i al final ja hi ets, a la pàgina 476, la clau de tot i de res, el forat negre que es menja tota la galàxia de paraules anteriors i no en queda res. De totes maneres deixo un marge per l’error, per si fos jo el que no he entès res, o és l’autor el que no sabia res, que mai se sap.
En faré un resum de la sinopsi de la contracoberta del llibre: “En diverses cases de Sevilla s’ha produït una sèrie de robatoris que preocupen tota la ciutat. El lladre, a qui anomenen “Chopin” perquè sempre deixa una partitura del famós compositor per signar el robatori, s’emporta diners, joies i altres articles de valor (no especifica quins). Una nit apareix un cadàver a la sala d’estar d’una d’aquestes cases i la tensió augmenta….”. En fi, que el noi, en Chopin, s’enamora de la Triana, la filla d’una detectiu privada a la que ha acudit en busca d’ajuda. I al final també hi ha una periodista que no es creu que el Chopin sigui l’assassí i també els ajuda. No us diré com acaba perquè a la contraportada tampoc ho diu. (I perquè jo tampoc no ho sé.)
I un cop aquí, quan la cosa està que peta, de sobte s’acaben les pàgines del llibre i…. en fi, que si algú sap exactament què ha passat li agrairia que m’ho digués, perquè jo m’he quedat amb la mel als llavis. Per exemple, la mare de la Triana on ha estat? què li ha passat? Quin paper hi juga l’alcalde de Sevilla? Els policies torturadors es poden tornar bons d’un dia per l’altre? (de fet, de més grosses n’hem vist a la Reforma espanyola), i, els atacs de cor, per què són tan inoportuns i tan innecessaris? Si vosaltres ho sabeu, si us plau, informeu-me, perquè jo fa tres dies que no dormo de tant pensar-hi.
Aleix Font, 1 de maig de 2023.