ANDREU MARTÍN I FARRERO
Andreu Martín té un gran coneixement dels temes que tracta, està ben assessorat i això li proporciona unes dades consistents sobre el món del que ha de parlar, sigui el de la delinqüència urbana en molts dels seus llibres, o el del món de la premsa del cor. Sap i afirma, per exemple, que a països com El Salvador s’espolsen els pitjors assassins donant-los-hi diners perquè s’exiliïn al país que prefereixin, habitualment a Catalunya on diuen que hi ha la policia i el sistema judicial més garantista pels abusadors, cosa que fa que sigui considerat una mena de paradís per les Mares. Sap i afirma que l’entramat milionari de la corrupció xinesa està recolzat per influències a les altes instàncies governamentals , tan d’allà com d’aquí.
Andreu Martín i Farrero, segons diu la Wiquipèdia, va néixer a Barcelona, 9 de maig de 1949 i és un escriptor i guionista català. Aficionat a la literatura d’aventures i al còmic, durant el batxillerat va començar a escriure guions de còmics, activitat que constituiria la seva principal font d’ingressos durant més de deu anys.
La seva obra és extensa, inicialment en castellà i majoritàriament en català. Una vida dedicada a la literatura en les diverses vessants, també a l’edició i als guions.
1987 Crims d’aprenent
1988 Crònica Negra
1988 Història de mort
1989 Deixeu-me en pau
1990 Jesús a l’infern
1995 Jugar a matar
1996 Jutge i part
1996 Fantasmes quotidians
1997 L’home que tenia raor
1997 Per l’amor de Déu
1998 Pròtesi
1998 Muts i a la gàbia
1998 Si és no és
1998 Barcelona Connection
2000 Bellíssimes persones
2003 Amb els morts no s’hi juga (amb Jaume Ribera)
2004 Cop a la Virreina
2004 Joc de claus (amb Jaume Ribera)
2005 La monja que va perdre el cap (amb Jaume Ribera)
2006 El blues del detectiu immortal
2007 El blues de la setmana més negra
2009 Barcelona tràgica, ambientada en la Setmana Tràgica del 1909[2]
2009 El blues d’una sola rajola
2010 Si hay que matar, se mata Reedició
2011 Cabaret Pompeya
2013 Societat Negra
2014 Les escopinades dels escarabats
2016 La violència justa
2018 L’Harem del Tibidabo
DE TOT COR d’Andreu Martín
L’Eclèctica – Bromera
318 pàgines
Tiaguín Moltó (que en realitat es diu Jaume Xai), un famós periodista de societat ha sigut assassinat, i aquest fet remou tot d’històries de la premsa rosa relacionades amb ell. D’aquest tràgic fet se’n van fer dos llibres i cadascun explica els fets segons les confidències que els filtren des de la policia, i això que fa que el relat sigui molt semblat però no exactament com va passar tot plegat. També s’hi afegeix la versió de l’assassí, i entre tot plegat en surt un relat preciós i molt verídic, d’aquest món fet de declaracions increïbles per tal de tenir més audiència, o de donar vida als personatges de l’anomenada Jet Set que es vendrien la seva mare per tenir protagonisme o per negociar una primícia, encara que sigui del tot inventada. Perquè hi ha un món on els personatges es guanyen la vida explicant les seves interioritats, els seus secrets, les seves infidelitats, les bodes, els divorcis, les reconciliacions etc. un món on tot s’hi val.
Tiaguín Moltó s’entenia amb Aurorita Linares, però també amb la seva germana Isabel. Aurorita i Isabel no es parlen, però no tenen cap inconvenient en sortir a la tele per explicar les raons de cadascuna. Tampoc tenen cap problema en explicar (cobrant, per descomptat) que el Tiaguin va tenir un latigasso (que no va poder acabar la feina, vaja). I entremig d’aquest safareig de crits i baralles on tots els tertulians hi suquen pa, la policia ha d’investigar què hi ha de veritat en allò que es diu, encara que sigui una declaració de culpabilitat.
Què bo que és navegar en aquest mar d’aigües brutes, amb secrets esbombats a crits i secrets inconfessables que no es poden ni apuntar. Què genial l’enfrontament de dos móns amb ètiques oposades: la policia anant per feina i els altres embolicant la troca tot el que poden. No és estrany que Andreu Martín obtingués per aquest llibre el premi Alfons el Magnànim de narrativa del 2007 que convoca la Diputació de València. Llegiu-lo. De veritat.
Aleix Font – 4 d’agost de 2020.
