TOTS SÓN IGUALS
d’Aleix Font
20 de març de 2016
Es pretén reflectir la realitat d’avui en dia reduïda a un món petit, de poques persones.
PERSONATGES:
L’Ajuntament
Sr. Capdelavila – El batlle
Sr. Boncompte – la dreta
Sr. Montroig (Roig) – l’esquerra
Sr. Enric (Ric) – Agrupació pel progrés del poble
Sr. Sissenyor – Secretari de l’Ajuntament
Sr. Demama Faitaràs (Tara) – Partit Contra la Llana (PCL), sense representació a l’Ajuntament.
El poble:
Personatges principals (de moment optem per dues noies i dos nois).
Filo: Té la mania de dir sempre “nena” o “filla”
Trini: Sempre diu “Dona”
Quelet: Sempre diu “Home”
Feliu: Sempre diu “Txec”, com a Tarragona.
El Conserge de l’Ajuntament
Algú més per omplir, com ara quatre jugant a dòmino o cartes.
El clero:
Mossèn Ignasi: – (de Res-ignació)
Déu: – pot ser un personatge, túnica i barba, o una veu entre la boira
Notes.- Quan surt aquest signe (…/…) vol dir que el següent diàleg va picat, enganxat al següent.
Els actes corresponen a situacions amb el mateix decorat. Dins de cada acte hi ha diverses escenes corresponents a diàlegs diferents
Acte primer– Primera escena (de tres)
El proletariat
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol
(Dues dones de fer feina estan netejant la Sala de Plens de l’Ajuntament. Indumentària corresponent)
Filo.- (Amb un drap de treure la pols a la mà) No és per dir-ho, nena, però jo cuino molt bé.
Trini.- Doncs mira que jo!
Filo.- Mira nena, tinc un veí que és vidu, saps?. Jo havia fet escudella i ell em va comentar que l’escala feia tan bona olor. Li vaig donar un bol de la meva escudella, perquè a vegades ja ho vaig això de donar-li una mica de menjar del que faig, perquè saps? no em costa res. I em va dir que és la millor escudella que havia menjat mai.
Trini.- Doncs mira que si arriba a provar la meva!
(entra el conserge)
Conserge: Vingue noies!, que aviat vindran els regidors i això ha d’estar acabat.
Filo.- (amb ironia) Ai filla, sempre amb presses. Au va, Filo, deixem-ho ben net, que el primer dia del nou govern municipal l’Ajuntament ha de lluir. (treu la pols de la taula, sense esforçar-s’hi gaire)
Trini.- (Torna a fregar però de seguida deixa de fer-ho i parla amb la companya) Ja ho pots ben dir, Petra, que la Sala de Plens és el mirall de l’ànima de l’Ajuntament.
Filo.- Nena, així no cal que netegem gaire. (deixa de treure la pols)
Trini.- Ha, ha! Que ho dius per l’Alcalde Capdelavila?
Filo.- Sobretot per ell, però mira que els altres, vaja uns arracades. Estem ben arreglades, nena.
Trini.- No n’aprendrem mai. Tan és que les facin de la mida d’un campanar, que nosaltres els tornem a votar.
Filo.- Nena, és que parlen tan bé que t’acaben convencent.
Trini.- Ja ho pots ben dir! A casa tenim el vot dividit, uns votem pel Roig i els altre pel Capdelavila.
Filo.- Pel Capdelavila? Però, nena, si no va complir cap de les promeses que havia fet! No te’n recordes que la llar d’infants havia de ser gratuïta? Doncs mira, nena, que encara la va fer més cara!
Trini.- Tot el que vulguis, dona, però a mi, com a persona em cau bé…. se’l veu tan formal. No sé…. em mereix confiança.
Filo.- Això sí. Saps que no és mal home…. saps que si en fa alguna no ho fa de mala fe. I el Tara?
Trini.- Aquell tocatrons? Dona, que en el fons és bo, eh?, però…. no sé. Que no m’acaba de fer el pes, Saps què? Que en el fons tots són iguals, i que el que no posa la mà al calaix és perquè no en té ocasió.
Filo.- El meu home diu el mateix, nena, que votar per votar prefereix votar al Capdelavila, perquè ell ja és ric i no li cal robar tant com als altres.
Trini.- Ho pots ben dir, dona.
Filo.- I què me’n dius del Sr. Enric? Mira que si es descuida encara surt d’alcalde.
Trini.- Oh sí! Ves qui s’ho havia de pensar! Ningú no en donava cinc cèntims. Deien que es donaria la patacada i guaita’l, que una mica més i fa fora als del Sr. Roig.
Filo.- Diuen que és molt intel·ligent i que val molt. Però és clar, això de presentar-se per primera vegada i treure tants vots… sí nena, sí, de més grosses en veurem.
Trini.- Intel·ligent sí que ho ha de ser, perquè per tenir tantes empreses s’ha de valer.
Filo.- I a l’Ajuntament necessitem gent intel·ligent, gent que porti vida al poble, emprenedors. Persones que puguin demanar diners d’Europa per a fer escoles i places al poble.
Trini.- I una piscina!
Filo.- Això, i que corrin els diners, perquè si no la misèria se’ns menjarà a tots.
Trini.- Vols que et digui la veritat? Dona, que no hi confio gaire. Em sembla que al final tot seguirà igual, i ni piscines, ni escoles gratuïtes. I tu i jo a seguir fregant perquè aquesta trepa s’ho trobin tot ben net.
(continuen fent les seves feines.Com si anés quedant com una xerrameca de fons:)
Filo.- Oh sí!, ja ho pots ben dir. Doncs, això, no està bé que m’ho digui jo, eh? però és que cuino molt bé, nena.
Trini: Doncs mira que jo!
(El llum es va fonent fins a fer-se fosc)
Acte primer– Segona escena (de tres)
La germandat
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol
(S’obren els llums. Al Saló de Plens de l’Ajuntament, ben net i amb un ram de flors. Reunit el consistori en sessió inaugural de l’equip de govern)
Alcalde: Encara no ha arribat el Sissenyor, vull dir el Secretari?
Secretari: (en aquell moment entra atabalat. Seu a una punta de la taula) Sí senyor!
Alcalde.- (Dirigint-se al públic) Abans de res, i pels que no em coneixeu, em dic Capdelavila i d’acord amb el pacte de govern seré el vostre alcalde durant els propers quatre anys. Com a batlle d’aquest consistori obro solemnement la primera sessió fent constar que a l’equip de govern hi ha representació de totes les tendències d’aquest poble nostre tan unit, amb la intenció de treballar desinteressadament pel bé dels nostres veïns i pel progrés del poble en general. Vull manifestar que només ens mou el bé comú i el progrés del poble. Per tant, i tal com deia el nostre eslògan durant les eleccions “Anem per feina”, doncs això, anem per feina i passem a tractar el primer i únic punt de l’ordre del dia: El sou dels regidors. Té la paraula el Sr. Enric.
Ric: Jo sóc el Sr. Enric i tothom em diu Ric, suposo perquè ho sóc. Molts ja em coneixeu perquè o treballeu a la meva empresa, o veniu a comprar a les meves botigues. Vull fer constar que per servir al poble aquí a l’Ajuntament he hagut de renunciar a moltes hores de treballar a les meves empreses, i això em causarà uns perjudicis que he quantificat en uns tres mil euros mensuals, i encara em quedo curt.
Sr. Boncompte.- Continuant amb el protocol que han establert els meus antecessors em presentaré: Sóc Boncompte, director del Banc Local i cap de llista del Partit per la Germanor entre rics i pobres. Tal com vam defensar durant la campanya electoral, sense empresa no hi haurà llocs de treball. Per tal, si el representant de l’empresa (assenyala al Sr. Enric) proposa una quantitat no puc fer més que defensar-la convençut que anem pel bon camí.
Sr. Roig: Companys, jo sóc en Pau Roig, del partit pel progrés i la Solidaritat (gesticulant com si fes un míting a la Plaça Roja de Moscou). Tots sabeu que el nostre partit és el principal defensor de les polítiques de progrés, i tots sabeu també que per progressar, què millor que un sou adequat a les necessitats dels vostres representants. Per tal, per coherència programàtica i per solidaritat amb els companys del consistori, recolzo la moció.
Alcalde:: Per l’harmonia amb que cal començar aquest camí de servei al nostre poble, aprovo la moció per unanimitat. Ep! amb el ben entès que el sou del batlle haurà de ser substancialment superior a la resta dels companys de l’equip de govern, ni que sigui per respecte al càrrec de la primera autoritat municipal. I havent tractat l’únic punt de l’ordre del dia, dono per acabada la sessió. Sr. Secretari, prengui nota d’aquest resultat perquè consti en acte.
Sr. Secretari: Sí senyor!
Sr. Alcalde: I ara, si el públic vol dir alguna cosa. Però tinguin en compte que per qüestions legals no es reflectiran en acta.
(del públic de butaques s’aixeca una mà. Els del govern, excepte l’alcalde, quan veuen qui ha alçat demanat la paraula es posen les mans al cap)
Sr. Alcalde: Vaja, el Senyor Taràs. Ja m’estranyava a mi que no tingués res a dir.
Sr. Taràs: Doncs jo també em presento, apa! A mi em coneix tothom, pel malnom de “Taràs”, perquè sempre que els del govern diuen alguna cosa tinc ganes de respondre “Demà m’afaitaràs”. I abreviant m’ha quedat això de “Taràs”. Bé, com ja es deuen suposar els que estan asseguts a aquesta taula, estic totalment en contra d’assignar-vos un sou tan elevat. Sr. Ric, sap quan guanya un obrer de les seves empreses? Sr. Alcalde, sap quan guanyen els empleats de l’Ajuntament? Sr. Boncompte, quan guanyen els empleats del seu Banc? I Sr. Roig, quina vergonya! Quan cobren els pensionistes, o les vídues del poble? Si el promig no arriba als mil euros! Com voleu vosaltres cobrar tres vegades més? És una vergonya. (…/…)
Alcalde: Vostè sempre ha de portar la contrària. Comprenc que per vostè tres mil euros són una petita fortuna, però pensi que els regidors hem hagut de renunciar a salaris superiors. I ja n’hi ha prou de demagògia, Sr, Taràs. Li ben asseguro que les coses es veuen diferents des de la seva cadira que des de les que han de governar, Si mai surt escollit, cosa que espero que no passi mai, ja m’ho dirà. Molt bé, si ja ha dit el que ha de dir, deixem que els regidors contestin, si ho desitgen, i donarem per acabada la sessió.
Taràs: (Cridant) Demà m’afaitaràs!
(els regidors mouen el cap d’un costat a l’altre somrient amb condescendència)
Sr. Roig: Ai Taràs, Taràs,
a veure si algun dia n’aprendràs.
Taràs.- Vergonya t’hauria de fer, Roig, tu que dius que representes als treballadors i… (…/…)
Sr. Boncompte.- (cridant) No cal ni contestar. Aquesta mena de gent sempre han de protestar. De fet el que vol és fer-se veure. Que fàcil que és criticar!
Tots: (S’aixequen tots i saluden al suposat públic que ha assistit a l’acte. Tots alhora cridant i movent els braços)
Adéu, Salut, i
Gràcies per haver vingut.
(han marxat tots i es queden sols el sr. Enric de les empreses i el sr. Boncompte, director del Banc Moltapasta i Associats)
FOSC
Acte primer– Tercera escena (de tres)
El complot
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol
Sr. Boncompte.- Enhorabona pels resultats electorals. Una mica més i deixes sense representació als del Progrés i Solidaritat. S’hauria emprenyat molt el Roig.
Ric: Home, i tu no et pots pas queixar, la segona força electoral, després del partit de l’alcalde. I penso que no està gens malament com ens ha anat a tots plegats, inclosos els del Roig.
Sr. Boncompte.- En realitat és millor que hagin sortit aquests de la Solidaritat, perquè així no ens emprenyaran des de l’oposició. Has vist com se li obrien els ulls al Roig quan has per parlat de tres mil euros?
Ric: Si m’ha semblat que encara n’hauria volgut més! Ha, ha!
Sr. Boncompte.- Ha! Ha! Si vols que no et robin la vaca, deixa’ls munyir-la de tant en tant. No només no te la robaran, sinó que la vigilaran perquè els altres no te la toquin. Parlant de vaca… Oi que m’has dit que volies parlar amb mi? Que tens cap problema?
Ric: No, no! ……vull dir que sí, que fa dies que volia parlar amb tu de negocis. Hauria d’haver passat pel teu Banc, però el què t’he de dir és molt senzill i ja t’ho pensaràs. Mira, et voldria demanar un crèdit. Resulta que la meva empresa no va del tot bé i necessito una injecció de liquiditat per a fer algunes inversions que serviran per a crear nous llocs de treball i portaran la reactivació econòmica al poble. (…/…)
Sr. Boncompte.- Sí, bla..bla..bla. A mi no cal que m’enredis. Parlem clar i així ens entendrem millor. Què passa? Que has d’anar de vacances al Japó amb la teva nova amigueta? O li has de comprar un xalet a la Costa Brava?
Ric: No, res d’això. Ja hauria de saber que a tu no se’t pot enganyar….. Mira, necessito líquid per a fer una campanya de màrqueting perquè em comprin les accions ara que encara hi som a temps. L’empresa no va gaire bé i amb una injecció de diners potser ens en sortirem. Vaja, que necessito salvar els mobles o hi perdrem bous i esquelles. Mira, els diners són per fer la campanya de màrqueting. Quan em comprin les accions jo et torno el crèdit amb els interessos que pactem i tan amics. O sigui, que el Banc no hi perd res.
Sr. Boncompte.- Sembla clar, però hi ha una cosa que grinyola. Si els meus clients et compren accions, per pagar-les hauran de treure els diners dels seus comptes, i llavors ja no tindran diners, només tindran unes accions que no valdran gaire cosa.
Sr. Roig: No!, no té per què ser així. Tu els has de convèncer que per comprar les accions no han de treure els diners dels seus comptes, t’han de demanar un crèdit, amb la garantia de la seva casa, naturalment, i si les accions baixessin de preu, només t’hauran d’anar pagant el crèdit de mica en mica, ei, si no volen quedar-se sense casa.
Sr. Boncompte.- Home, no és mal negoci. Et dono un crèdit a tu i faig negoci, dono un crèdit als clients i també faig negoci. No està mal. Escolta, si mai deixes l’empresa, no t’interessaria entrar a treballar al Banc? Trobo que serveixes pels negocis.
Ric: Ha, ha! M’ho pensaré.
Sr. Boncompte.- (fent cara d’assentiment)I quina mena de campanya tens pensat de fer?
Ric: És una campanya que inciti a comprar accions, i si funciona com ha de funcionar, tothom comprarà accions de la meva empresa. Per tant al meu compte hi entraran molts més diners que els del crèdit que m’has donat. Així et podré tornar el crèdit i tu i jo estarem en paus. Ho veus clar, oi?
Sr. Boncompte.- Perfectament. Però ara seran els clients els que tindran un problema.
Ric: La gent del carrer sempre en té de problemes, i si no en té se’ls inventa. En el fons, mentre tenen un crèdit per anar pagant no es preocupen per altres coses,
Sr. Boncompte.- Ha! Mentre hi hagi burros anirem a cavall.
Ric: És ben cert. La saviesa popular no s’equivoca. Sempre hi haurà dels de dalt i els de baix. És llei de vida.
Sr. Boncompte.- Sí, sí, és ben bé així, però mira, encara que no t’ho creguis em preocupen els clients. Si els diners de les accions baixen gaire no podran tornar els crèdits.
Ric: No fotis! Des de quan t’interessa el ben estar dels teus petits clients? Creen empreses els teus petits clients? Que no te n’adones que tenint els diners adormits als comptes ni creen riquesa ni fan progressar el país? Són mentalitats negatives. I si han comprat les accions ho han fet amb intencions especulatives, com els voltors de les grans finances, però a més petita escala.
Sr. Boncompte.- Realment estan fent allò que tan critiquen i que tan els repugna.
Ric: Bé, així doncs, som-hi? Puc comptar amb tu?
Sr. Boncompte.- Som-hi!
FOSC
Acte Segon – Primera Escena (de dues)
L’ensarronada
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol
(Al bar. Al fons de l’escenari un cartell: “Si vols fer milions: Compra accions!”. Un grup de persones del poble parlen dretes a primer terme. A una taula del fons hi ha quatre persones jugant a cartes)
(Comencen els de la taula del fons fent la partida. Juguen en parelles i parlen un a continuació de l’altre)
- Arrastro!
- No en tinc!
- Te la bufo!
- Cau!
- Recau!
- Sant Vicenç! (ben content)
(Segueixen jugant però sense que se’ls senti la veu. Ara entren en joc els personatges del poble)
Filo: La veritat, nena, que no sé què fer. Què vols que t’hi digui, no sé què fer.
Quelet: (posant-se al mig de la conversa) Home, un que hi entén m’ha dit que és un negoci rodó. Es veu que si avui hi poses deu d’aquí a un més en tindràs cent. I si en poses cent en tindràs mil. Així de senzill.
Trini: I si en poses mil? Deu mil? Dona! Que és molt temptador. (dirigint-se a Filo) Va, no siguis bleda! Ni que sigui per deixar de fer la neteja a l’Ajuntament.
Quelet: Mira home, si demanes un crèdit de deu mil i els inverteixes, al cap d’un mes en tens cent mil. Tornes el crèdit i, home, que te’n queden noranta mil. T’imagines tu amb noranta mil euros al banc? Home, que no hi ha color!
Feliu: Txec! Però això pot ser? Sembla mentida. Però si els que hi entenen ho diuen, ells en saben més que nosaltres. No trobes, txec?
Filo: Jo insisteixo, nena, que això no ho veig molt clar. Vols dir que és possible això de fer-se riques tan de pressa? A veure si al final per comptes de riques serem ruques?
Trini: Que no sé com dir-t’ho, no siguis bleda, dona, que si tothom ho diu alguna cosa hi deu haver. A veure si al final ens quedarem com sempre sense la tallada del pastís. Que sí dona, que ja és hora que ens toqui alguna cosa.
Filo: No sé, nena, no sé. En parlarem amb el Baldiri, que les coses importants dels diners les parlem sempre entre tots dos.
(El grup del poble segueixen drets fent veure que parlen, però el protagonisme passa als de la taula del fons, que segueixen fent la partida. Van parlant un a continuació de l’altre)
- Arrastro!
- Vas forrat!
- Trumfo!
- Teniu una potra!
- Ha! Ha!, se n’ha de saber per jugar a cartes!
- Si home! Ja en pots saber, que si no et vénen les cartes…!
- I què en penses d’això de les accions?
- Carallades!
- Els deixaran com una gallina plomada, ja ho veuràs
- Va, estigueu pel joc!
- Bastos!
- Ja ho pots ben dir, pinten bastos!
- (tots els jugadors riuen)
FOSC
Acte Segon – Segona escena (de dues)
La gran pescada de sardines
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol
(Al cafè. Al fons segueixen jugant a cartes, però ara en silenci. Quatre persones del poble parlen amb eufòria.)
Feliu: Txec, tu quantes n’has comprat? Jo vint mil. Em forraré, txec!
Quelet: Només vint mil? Home, ara ho veig, ets un cagat. Jo m’he hipotecat la casa i n’he comprat cinquanta mil. Amb el que en traguem, ja ho hem parlat amb la Roseta. Ens comprarem una torreta a Cadaqués, home, i per les vacances no ens en mourem. Hi vam estar durant una excursió amb els del casal i, creu-me, home, és un paradís. I ja ho veig, a l’entrada de la torre hi haurà una inscripció que dirà “Vila Roseta” com a les cases dels estiuejants.
Trini.-: Que pallasso que ets! Però, dona, que jo també n’he comprat cinquanta mil! Ei, que no en volíem tantes, però els del Banc ens ho van posar tan bé que res, dona, dit i fet. Que tots tenim ganes de ser milionàries, dona. Qui ens ho havia de dir, eh? Amb tants diners al Banc. Dona!
Filo: El Baldiri també en volia comprar cinquanta mil, però al final jo, ai nena,! que sóc poruga de mena, ves, l’he fet baixar del burro i només n’hem comprat deu mil. Mira, que amb cent mil de benefici ja ens aconformem. A nosaltres no ens diu res una torre a Cadaqués. I si algun dia sentim la necessitat d’anar-hi, (fa com si se n’en rigués) sempre podrem anar a Vila Roseta, filla.
Quelet: Doncs noia, que em sembla que aquest cop l’has ben penjat al pal. Si fins i tot els del Banc també n’ha comprat. Ei, això diuen, eh? Però ells rai, home, que tenen tots els diners que volen.
Trini.-: Dona, si el del Banc n’han comprat és que això és un negoci rodó. Pensa que ells no s’arrisquen mai, dona, sempre van sobre segur. (parlant amb la Filo) t’ho imagines? Deixar la feina de neteja! Que s’ho facin ells! Que fregui l’alcalde!
Filo: Sembla un conte de fades. Tu i jo fent de senyores! Sense haver de fregar més, ni treure la pols, ni buidar papereres. Sembla que no pugui ser.
Feliu: Va, txec, poseu xampany per tothom. Celebrem-ho. Que ara que serem milionaris no hem de ser garrepes, txec. Vinga, alegria!
(hi ha alegria, xerinola, salten, s’abracen. Fins que al cap d’una estona s’escolta la ràdio)
Ràdio: Pànic a la borsa. El conglomerat d’empreses del poble en fallida. Sembla ser que els creditors han demanat al jutjats que se’ls paguin els deutes ara que, després de la campanya de col·locació d’accions, hi ha hagut una injecció de diners nous,.
Poble: (amb les copes encara enlaire, s’aturen tots) Que què diuen? Que han baixat les accions? Però quan han baixat? Com pot ser això.
Ràdio: Les accions estan baixant en picat. Les que abans valien mil ara valen cent…. No, no, què dic cent, valen cinquanta…. No, no, res de cinquanta, ara valen deu. Notícia, notícia, que diu que no valen res de res, paper mullat!, això són les accions, paper mullat!
Poble: Paper mullat? Que no tenim res?
Ràdio: Últimes notícies: Segons han dictaminat els Jutges (que per cert, la meitat són del partit del Boncompte i l’altra meitat del partit del Roig) que per acabar de pagar els deutes, tots els que tinguin accions hauran de pagar una part proporcional del que falti per pagar.
Quelet: Què?, que a sobre que ho hem perdut tot encara haurem de pagar?
Feliu: Sí, txec, això han dit. Però proporcionalment, eh?, o sigui, txec, que tu hauràs de pagar el doble que jo. Qui més accions té més paga. Apa, txec, a veure si t’agrada.
Trini.- Això no és just, dona, perquè a sobre que haurem de tornar més crèdit també hem de pagar més als creditors. Sí dona! I què més?
Quelet: I el del Banc quan haurà de pagar? Home, imagina’t el que deu haver comprat ell.
Ràdio: El Banc local està a punt de la fallida degut a que molts dels seus clients tindran problemes per a tornar els crèdits. Escoltem l’entrevista del nostre enviat especial:
“Sóc el locutor desplaçat al Banc: Sr. Boncompte, és cert que el Banc està a punt de fer fallida perquè els seus clients s’han arruïnat amb la compra de les accions?”
Sr. Boncompte.- Si aquesta desgràcia hagués passat fa cent anys, ara estaríem en fallida. Però gràcies a Déu, actualment comptem amb recursos per evitar-ho.
Locutor desplaçat al Banc: A quins recursos es refereix?
Sr. Boncompte.- Doncs a les previsions de la Unió Europea, que té uns fons per ajudar l’estabilitat financera de la zona Euro. Només cal que alguna institució pública, l’Estat o els Ajuntaments, ho sol·licitin i es facin garants de les subvencions. Pensi que en aquesta economia globalitzada que tenim, si un sol banc fes fallida es produiria el pànic i això podria arrossegar les altres entitats bancàries a la fallida, és el que s’anomena l’efecte dòmino. Seria la catàstrofe total. No m’ho vull ni imaginar. Sort que estem a Europa i ells ens ajudaran.
Locutor desplaçat al Banc: No sap quin pes ens treu de sobre. I és cert que vostès, com a Banc també van comprar accions?
Sr. Boncompte.- Absolutament fals. No sé pas qui ha escampat aquesta mentida. Nosaltres, ni com a entitat, ni personalment no podem comprar accions de les empreses clients nostres, ens ho prohibeix la llei. No, no, de cap manera. Per aquesta banda estiguin ben tranquils. Ara el problema el tindran els meus clients que van embogir, tots es volien fer rics en quatre dies. Com a voltors, cregui’m, com a voltors.
Feliu: Què t’ha semblat, txec? A sobre resulta que només hem pringat naltres! No et fot, txec?
Filo: que ja us ho deia jo! Al final totes ruques, com sempre.
(els de la taula del fons es giren tots per mirar els arruïnats. Un dels jugadors encara té la mà enlaire amb una carta a mig tirar):
Cor dels jugadors de cartes:
Els han ben ensarronat.
Sense torre s’han quedat
Els han pres tots els diners
I ara ploren pels carrers.
FOSC
Acte Tercer – Primera escena (de dues)
L’estratègia
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(Reunits al consistori. Reunió d’urgència del Plenari de l’Ajuntament. Hi ha tots els càrrecs electes; hi falta el secretari i mentre l’esperen parlen. Drets fent rotllana a un costat de l’escenari)
Sr. Ric: Suposo que em vàreu fer cas i no vàreu comprar cap acció de la meva antiga empresa?
Alcalde: No, no en vaig comprar pas. Home, només faltaria que després que ens advertissis que no se’ns ocorregués de comprar-ne ni una, al final n’haguéssim comprat. Hauríem hagut de ser molt rucs per no fer-te cas. Això d’aquestes oportunitats de fer-se rics en una setmana només s’ho poden creure els pobres ignorants, Ha!ha!
Sr. Roig: Jo tampoc no n’hauria comprat, perquè el fet d’especular no s’adiu amb la meva mentalitat. Jo vinc d’una família obrera i portem al moll de l’os que els diners s’han de guanyar amb l’esforç i la suor del nostre front.
Alcalde: (parlant al Ric) Si, sí, serà que ha treballat gaire aquest!
Ric: (parlant a l’alcalde) En tota la vida no ha fet mai res! Té l’os de l’esquena ben encarcarat.
Sr. Boncompte.- Jo no en puc comprar perquè m’ho prohibeix el meu càrrec. Ja ho vaig dir a l’entrevista de la ràdio, que ho tenim prohibit per llei. I la llei s’ha de complir.
Sr. Alcalde: Bé, tan aviat com arribi el Secretari haurem de tractar oficialment la sol·licitud d’ajuda a la Unió Europea per poder salvar de la fallida al Banc Local. Hem d’evitar el pànic i l’efecte dominó de l’economia nacional i potser internacional.
Sr. Ric: I salvar les butxaques dels amics.
Sr. Roig: Ostres, però això és molt fort! Voleu dir que els del poble no s’emprenyaran?
Sr. Alcalde: El poble? Re, home, re! Estan tan acostumats a mirar la tele que quan es topen amb la realitat no se n’adonen.
Boncompte.- Cap problema! Quatre frases boniques i els tenim al pot.
Alcalde: Aquest secretari sempre arriba tard.
(entra el Secretari, Sr. Sissenyor. Es col·loca a una punta de la taula, treu els papers i espera)
Alcalde: (mirant el rellotge per fer veure que arriba tard) Va, anem per feina. Senyors, facin el favor de seure i que algú digui al públic que entrin perquè anem a començar (s’asseuen). Sr. Secretari, faci el favor de llegir la proposta de punt únic a tractar.
Secretari: Sí senyor! Punt únic de l’ordre del dia. Sol·licitar un préstec a la Unió Europea per a cobrir la possible fallida del Banc Local. Import del forat, dos milions vuit-cents setanta-cinc mil euros, import de l’emprèstic demanat, tres milions.
Sr. Boncompte.- Com a proposant de la moció vull explicar que un cop fet el recompte dels crèdits incobrables a curt termini, aquests pugen la quantitat de quasi tres milions d’euros. És per aquest motiu que demanem a l’Ajuntament que sol·liciti a la Comunitat Europea el seu suport i evitar així la fallida del Banc Local, amb totes les conseqüències negatives per la zona euro que això comportaria. Aquest suport serà de tres milions d’euros, i l’Ajuntament es compromet a tornar-los en el termini de trenta anys, a raó de cent mil euros anuals, més els interessos.
Sr. Ric: Recolzo la moció a fi de evitar el pànic que provocaria la desconfiança dels inversors i dels clients en general. Salvar els bancs és una de les prioritats de l’economia mundial, i per tal la de casa nostra. Salvant els bancs salvem l’economia, la riquesa i el futur dels ciutadans del nostre poble.
Sr. Alcalde: Molt ben dit. La fortalesa dels Bancs és la seguretat del sistema. Si cauen el Bancs tot trontolla i s’esdevé el caos. Cal evitar-ho com sigui. Escrigui, Sr. Secretari, que s’aprova la moció.
Sr. Secretari: Certifico la resolució de l’Equip de Govern i si no hi ha més temes a parlar, i amb el permís del Sr. Alcalde, s’obre el torn de paraules del públic sense efectes legals.
(al fons del públic de platea s’alça una mà. És el Taràs)
Sr. Taràs: Alto les seques, a veure si ho entenc: Els que estan arruïnats i no poden tornar els crèdits són els clients del Banc. I nosaltres, per evitar la fallida del Banc demanem una ajuda a la Unió Europea, però no per als clients que són els que tenen problemes, sinó pel Banc. Ho he entès bé?
Alcalde: Efectivament Taràs, ho has entès bé! I es fa així perquè s’ha de fer així, perquè a Europa no admeten que es faci d’una altra manera. A Europa no volen que cursem mil o dos mil sol·licituds de subvenció, en volen una de sola. Sempre s’ha fet així. Mira a Itàlia, o a Grècia.
Taràs: Jo no n’he de fer res del que facin a Itàlia o a Grècia. Jo només vull que algú m’expliqui el per què l’ajuda ha de ser pel Banc. Si Europa dóna el crèdit a l’Ajuntament, l’Ajuntament el pot repartir com cregui millor, i mireu, si els diners els donem als clients, ells podran tornar els crèdits i d’aquesta manera no hi haurà la fallida del Banc. En canvi si els diners els donem al Banc potser salvarem al Banc, però els clients seguiran sense poder tornar els crèdits. I no hi haurà un problema al poble, n’hi haurà molts de problemes, un per cada família. Que no ho veieu que és la millor manera de fer-ho?
Sr. Alcalde: Ai Taràs! (condescendent) A veure si ho entén, nosaltres no podem demanar a Europa una ajuda per a cada client del Banc, estem obligats a demanar un import únic, per una causa única. I l’únic que té un problema tot junt és el Banc, que agrupa els préstecs de tots els clients. D’aquesta manera el Banc no fa fallida i els clients ho podran anar tornant de mica en mica.
Taràs: Però això és una estafa! L’Ajuntament demana un crèdit i per tal l’Ajuntament, o sigui nosaltres, tot el poble, haurem de tornar el crèdit. Els diners són per ajudar al Banc i per tal els donem al Banc. Ara el Banc ja no té cap problema. Però els clients han de tornar els crèdits personals i també han de tornar amb els seus impostos els diners que ens ha deixat Europa. I si no podem tornar els crèdits personals, el Banc els pren la casa. Això és molt fort, no troben? (…/…)
Sr. Roig: Alto les seques! A mi ningú em diu estafador. Fins aquí podíem arribar.
Sr. Ric: Això es demagògia. Sr. Taràs, si no troba bé les lleis d’Europa ja se’n pot anar a viure a Veneçuela. A veure si allà podrà parlar amb tanta llibertat com aquí?
Alcalde: Prou! Ja n’hi ha prou! Si no es sap comportar li retiro la paraula, Sr. Taràs. Apa! Què s’ha pensat vostè? Que pot anar insultar a tothom? S’ha acabat! Es tanca la sessió.
Taràs: Protesto! Protesto! Els adverteixo que recolliré signatures al poble perquè s’aprovi una quitança dels crèdits de tots els que no puguin pagar. No tolerarem que hi hagi cap desnonament i que encara quedin endeutats. Volem una quitança!
Alcalde: Apa, ves que et moqui la iaia!
Sr. Ric: Deixeu-lo que cridi. Que no veieu que és com un nen petit.
FOSC
Acte tercer – Segona escena (de dues)
La Quitança
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(mateixa escena que l’anterior. Hi assisteix també el Taràs)
Secretari: Abans de començar vull anunciar al públic assistent que el Sr. Taràs assisteix en qualitat de presentador de la moció que es debatrà avui, però no té dret a vot. Així doncs amb el permís del Sr. Alcalde s’obre la sessió per a debatre la Iniciativa Popular sobre la quitança dels crèdits. El PCL, Partit Contra la Llana, del Sr. Taràs, ha recollit el noranta-set per cent de les signatures amb dret a vot del poble i, per tant, l’Ajuntament està obligat a incloure-la en el Ple Municipal per a discutir-la i aprovar-la si cal.
Taràs: Senyor alcalde, senyors regidors d’aquest Ajuntament, públic assistent: D’acord amb la Llei de Règim Local, presentem aquesta moció en la que demanem, o més ben dit, exigim l’aprovació d’una quitança a tots els que van sol·licitar un préstec al Banc per a poder comprar accions de les empreses del Sr. Ric. Tinguin present que pràcticament la totalitat dels habitants amb dret a vot han signat aquesta petició i esperem que sigui aprovada al Ple de l’Ajuntament.
Sr. Alcalde: Estic totalment d’acord amb la voluntat popular i recolzo plenament la petició de quitança. Ara bé, perquè la cosa quedi ben clara, he sol·licitat al Sr. Secretari que ens defineixi correctament la paraula “Quitança” a fi i efecte que tothom sàpiga el què estem aprovant i que no hi hagi mals entesos. Sr. Secretari, vol llegir-nos el què ha trobat a la Gran Enciclopèdia Catalana sobre el mot “Quitança”
Secretari: Sí senyor! Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la paraula “quitança” vol dir “Quitament”….. “Escrit en el qual hom reconeix algú quiti d’una obligació”.
(Tots els regidors fan cara de no entendre res)
Alcalde: I això….. què significa?.
Sr. Secretari: També ho he consultat (tots fan cara d’alleujament): “Quiti quítia” vol dir: Lliure d’un dret o d’una obligació. Antigament era usat sovint juntament amb franc, o sigui “franc i quiti”. També vol dir lliure, no sotmès.
(els regidors fan cara de desesperació)
Sr. Taràs: Home, està claríssim! Quitar volt dir treure, o sigui, treure els crèdits, o sigui, que els que van signar els crèdits no els hagin de pagar i estiguin sense crèdits “Franc i Quiti” ve a ser que et Quitin el crèdit i et surti de franc.
Sr. Boncompte.- Sí home! I què més!, aquest Taràs tot s’ho fa venir de cara. També pot dir que el Franc i la Quiti s’han enamorat. No et sembla? No, no, siguem seriosos. Jo entenc que Quiti ve de quitar, o sigui treure, i per tal la cosa està clara, qui no pagui li quiten la casa. Així de clar i ras.
Taràs: (es va excitant, les mans al cap, nerviós total) Però que s’ha tornat boig? ¿El Sr. Boncompte creu que els veïns del poble s’han molestat a recollir firmes per totes les famílies del poble per aconseguir que els hi prenguin les cases? Home, això ja és el màxim de la manipulació i tergiversació de les paraules.
Sr. Boncompte.- Ep, un moment, que a l’hora de la manipulació no hi ha qui el guanyi. Que tots sabem qui és el principal manipulador d’aquest poble. ¿Vostè es creu de veritat que algú li hauria firmat els seus papers si no hagués anat a coaccionar-los casa per casa? Vingue, home!, el que passa és que vostè s’ha equivocat de paraula i ara ho vol arreglar. Res, el que està escrit està escrit, i ara no vulgui arreglar una altra de les seves pífies. Sr. Taràs, si algun veí es queda sense casa serà per culpa de vostè, tingui-ho ben present. (…/…)
Sr. Alcalde: Estic totalment d’acord amb el que diu el Sr. Boncompte. La Llei és la Llei i no poden anar canviant el sentit de les paraules segons ens convingui. Per bé o per mal hem d’acceptar la voluntat popular i aplicar la quitança de les cases als que no pagui els crèdits. No seria just exigir que uns paguin i els altres no.
Sr. Roig: (alçant la veu) Com a representant de les esquerres he de dir que ens solidaritzem amb aquesta Iniciativa Popular de Quitança i que demana igualtat per a tothom. Tots estem obligats a complir les obligacions i per tal, els que han signat el crèdit l’hauran de pagar. Inexcusablement. El compliment de la Llei és la base de la solidaritat entre les persones i entre els pobles.
Sr. Taràs: Això és inacceptable! Una conspiració! Una burla! (…/…)
Sr. Alcalde: Faci el favor Sr. Taràs, comporti’s! Li retiro la paraula. Prou! Em sent, Prou! (picant amb la vara d’alcalde sobre la taula) s’ha acabat. Passem a la votació.
Sr. Secretari: Els que estiguin a favor de la moció de quitança que aixequin la mà. ( ho fan tots els regidors) Els que estigui en contra (cap) Abstencions (cap). S’aprova la moció de quitança, promoguda pel partit de la Llana, del Sr. Taràs, consistent en quitar la casa als que no paguin el crèdit.
Taràs: Lladres! Pocavergonyes! Manipuladors!
(s’escolten unes veus de fons, gravades, criden “Taràs traïdor! Ets un manipulador” “Taràs mentider, has liat un bon merder”)
FOSC
Acte Quart – Primera Escena (de cinc)
Els arruïnats
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(Tornem a estar al bar del poble)
(A la taula del fons hi ha els quatre jugadors de cartes)
- Aquesta és la sota de trumfos!
- Així ja podeu guanyar, Ho teniu tot.
- Ah! La Sort va amb qui sap jugar.
- Sí home, molta potra i prou.
(Els de les cartes segueixen jugant però sense parlar)
Filo: Així, tu, és veritat que tan pres la casa?
Feliu: Com ho sents, txec!. I sort encara que hi puc seguir vivint, però pagant un lloguer social.
Filo: O sigui, que has de seguir pagant com si paguessis el crèdit, però la casa ja no serà mai teva. Ostres, noia, quin negoci tan cabra!
Feliu: Txec, no pago el mateix que si tingués el crèdit, eh? pago una mica menys. Però sí, sí, tota la vida pagant i sense casa pròpia. Tal com ho sents, txec!
Quelet: Estic ben espantat, home. Ja dec dos rebuts i m’han dit que al tercer em prendran la casa. M’han dit que en altres temps haurien mirat d’arreglar-ho, però que ara, home, amb la Llei Taràs, no hi poden fer res, i al tercer rebut, tururut!, ja m’han ben fotut, home, m’han ben fotut.
Filo: Quina Barra aquest Taràs. Mira que fer-nos firmar perquè ens prenguin la casa? Ja està bé! No trobes, tu?
Trini: Dona, ell ho va fer amb bona intenció, dona. Ell el que volia és que ens quitessin els crèdits, dona, però no es va explicar bé i al final li va sortir malament. I això no ho podem pas criticar, dona, que la intenció era bona.
Filo: No, nena, no, això no val! Perquè, les coses, nena, o es fan ben fetes o no es fan. Que a mi no se m’ocorreria mai venir a casa teva a vendre’t números per una rifa, i quan et toqués et digués que t’havia tocat pagar per comptes de cobrar, eh que m’entens, nena,?
Trini: Dona, mirat així, potser sí que tens raó.
Filo: Mira-t’ho com vulguis, nena,, que has jugat, t’ha tocat, i al final el premi ha sigut que t’ha tocat pagar, eh nena,?
Feliu: Cornuts i pagar el beure, txec, que ja t’ho dic jo.
Filo: Ja ho pots ben dir, nena,, ja ho pots ben dir!
Feliu I no hi podem fer res, noi?
Trini: Dona, i què hi vols fer? No ho saps que quan els que manen prenen una decisió això va a missa?
Quelet: Doncs precisament això volia dir, home! Perquè no busquem un mitjancer? Per exemple, el mossèn del poble, mossèn Ignasi. Eh? Home!
Trini: Dona, i què vols que hi faci el capellà?
Quelet: Doncs de mitjancer, home! Que ens reuneixi als del poble d’una banda, als del Banc de l’altra, i als de l’Ajuntament. I que miri, doncs, d’apropar les posicions, home. Que miri que tots hi perdem una miqueta i que tots hi guanyem també una miqueta, home!.
Filo: Ostres, nena,! Saps que podria ser una bona solució?
Quelet: Ara que hi penso, home! Encara me’n recordo que ara fa uns deu anys, vaig saltar al seu hort i li vaig plomar tots els ametllers. ¡Quin fart de riure de la cara que devia posar quan va anar a collir les ametlles i va veure que ja no hi eren! Ha, ha, ha! (agafant-se la panxa de tan riure). I ves per on que encara potser ens ajudarà.
Filo: Totes les ametlles? Es devia posar com una mona!
Quelet: Ha, ha! Tal com ho sents.
Feliu: Txec, ja sabeu com es diu mossèn Ignasi? Es diu Resignació, i per això li diem Ignasi. Res-Ignaci-ó, (fent aquell gest amb la mà dreta, posant el dit gros i l’índex encarats, a l’alçada dels ulls, i movent-los per donar a entendre si ho entenen) Vull dir que dirà que ens hem de resignar i tots cap a casa. Tal com t’ho dic, txec.
Trini: Dona, que nosaltres ja ho hem perdut tot. Ara només hi podríem guanyar alguna cosa. Va, dona, provem-ho!
FOSC
Acte Quart – Segona Escena (de cinc)
El mitjancer
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(al mateix bar. Els del poble a un costat i mossèn Ignasi, dalt d’una cadira fent el sermó. Els de la taula del dòmino s’aixequen i se’n van mig espantats)
Mossèn: (porta una galledeta a una mà i un pinzell a l’altra) Resignació, germans, resignació. Al Banc el que és del Banc i a Europa el que és d’Europa. Penseu que l’enveja és la mare de tots els mals.
Filo: Escolta nena,, que nosaltres…..
Mossèn: (Li llença uns esquitxos d’aigua amb el pinzell, com si fos beneïda) Més respecte a aquesta sotana! Què és això de dir-me nena,? Això et van ensenyar a l’escola? Marededéu, marededéu! Tanta democràcia i veus com hem acabat. És que us donen la mà i us preneu la màniga.
Filo: Perdó, mossèn, és que s’ha m’ha escapat. Perquè sempre tinc la mania de dir això de nena,, és com un tic, i se m’ha escapat. Ja vigilaré. Bé…. Volia dir que nosaltres ja ho sabem que hem fet malament, que hem firmat massa de pressa i que ho hauríem d’haver pensat molt, però ara que ja està fet volíem veure si es pot arreglar alguna cosa. Si afluixant una mica d’allà i una mica d’aquí al final podem salvar els mobles. I qui diu els mobles diu la casa, nena,….. ai, perdó mossèn.
Mossèn: Déu nos en guard d’un “ja està fet”. Abans de fer les coses cal pensar-les, fills meus. Vosaltres us vau deixar temptar pel diable i ara Déu us ha castigat.
Trini: Si dona, a sobre això.
Mossèn: (llençant-li uns esquitxos d’aigua beneïda) A veure aquesta boca! Que vol dir això de “Si dona”, m’has de dir “Sí mossèn”. Tu tampoc no vas anar a escola? Ja t’ensenyaria jo. A veure, quan fa que no vas a missa? Eh? Va, digues, digues. Em sembla que no t’hi he vist des de que es va morir el teu besavi, el Tonet de les Oques, que al Cel sia.
Trini: Perdó, mossèn. Volia dir que de fet ens van enganyar. Ens van dir que havíem de comprar accions per ajudar a crear llocs de treball. Perquè no tanquessin les empreses del Sr. Ric.
Mossèn: (mirant-la mig aclucant els ulls). Et penses que m’enganyaràs? Pocavergonya! Et penses que no ho sé que us movia l’afany de riquesa, l’ambició més carronyaire? Desvergonyida! Abans de firmar el crèdit m’hauríeu d’haver vingut a veure, abans de comprar les accions hauríeu d’haver vingut. Però no, vosaltres a missa res de res, que ja sou grans. Doncs ara què, eh? Ara amb les orelles abaixades, sense diners, sense casa, sense vergonya, sense dignitat. Au, agenolleu-vos i reseu. Va, que passarem el rosari tots plegats perquè Déu us perdoni els pecats.
Feliu: Alto les seques, txec, que primer hem de parlar de les possibilitats d’una entesa…
Mossèn: (llençant-li els esquitxos d’aigua, i el Feliu tapant-se les cara amb les dues mans). A qui li dius Txec, tu? Faig cara de txec? No ho saps que els txecs són, o eren, comunistes? No ho saps? Quan has perdut amb les teves inversions, eh home gran?, savi, més que savi! Que et penses que ho saps tot (li llença més aigua) Si voleu que faci alguna cosa, i ja sabeu que hi puc fer molt, haureu de fer també alguna cosa tots vosaltres. I quan dic tots vull dir tots. Perquè si n’hi ha que es pensen que s’escaparan d’anar a missa, ho teniu ben cru. Sense casa i sense diners acabareu si feu el ruc.
Trini: Perdó mossèn, perdó. No li faci cas, que no ho ha fet amb mala intenció. Que només és una manera de parlar que té. Molt lletja per cert, però una manera de parlar.
Quelet: Però abans de continuar, home, creu que hi tenim cap possibilitat…
Mossèn: (llençant-li els esquitxos d’aigua de ritual). A qui li dius home? ¿Per cert, tu no ets el Miquelet de cal Gallines, el que em va venir a robar les ametlles de l’hort de casa, ara fa deu anys? Sí, sí, que ho ets, i me’n recordo bé. Què et penses, que els de l’església no tenim memòria? Que et penses que pots robar i quedar-te tan tranquil? Doncs, apa, agenolla’t i demana’m perdó. I si no ho fas, ja hi pots anar tu a parlar amb els del Banc. A veure el cas que et faran.
Quelet: Home, jo…. Fa molt de temps d’això.
Mossèn: De genolls!
Quelet: De genolls?
Poble: De genolls!
Quelet: (atribolat, avergonyit, s’agenolla lentament). Així?
Mossèn: No, amb les mans juntes i les puntes mirant al Cel.
Quelet: Així?
Mossèn: I ara repeteix amb mi: Li demano perdó, mossèn…
Quelet: Li demano perdó mossèn….
Mossèn: …per les ametlles que li vaig robar…
Quelet:…per les ametlles que li vaig robar…
Mossèn: I li prometo que no ho tornaré a fer….
Quelet: I li prometo que no ho tornaré a fer….
Mossèn: … pels segles dels segles, amén.
Quelet:… pels segles dels segles, amén.
Mossèn: Ja et pots aixecar. (El Quelet s’aixeca)
Trini: Bé don….., perdó, mossèn. Així doncs, creu vostè que tenim alguna possibilitat que arribem a algun acord i aconseguim que ells afluixin una mica i tots i guanyem una miqueta.
Mossèn: Mmmmm, ja veurem. De moment ho intentarem. Parlaré amb els del Banc perquè hi posin de la seva part. Parlaré amb els de l’Ajuntament per si podem modificar la Llei. I mentrestant vosaltres reseu, haureu de resar molt. Perquè la feina és molta i els entrebancs també. I sense l’ajuda de les vostres oracions potser no me’n sortiré. Sigui com sigui, passi el que passi, vosaltres, sobretot, resignació. Penseu-hi bé, resignació. I ara sí, ara tots agenollats que passarem el rosari.
(Tots s’agenollen, amb les mans juntes mirant al Cel i el cap cot. S’apaguen els llums)
FOSC
Acte Quart – Tercera Escena (de cinc)
Els fidels
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(al mateix lloc. El grup d’inversionistes tots sols)
Filo: Ave Maria Puríssima! Què? Hi ha notícies.
Feliu: Encara no germana, encara no.
Trini: Dona, jo ja en començo a estar una mica farta de tanta devoció. Perquè de moment ha passat una setmana i res de res, eh? Nosaltres vingue anar a missa i vingue anar a rosari i el mossèn res de res. Vols dir que ha fet alguna gestió?
Quelet: A mi ja em comencen a suar els ossos cervicals de tant ajupir l’esquena. Em sembla que si no diuen res ben aviat, me’n vaig a saltar la tàpia de l’hort i el torno a deixar sense ametlles.
Tots: Tu quiet! A veure si per culpa teva encara haurem de pagar les vacances a la Costa Brava als de la Comissió Europea.
Quelet: Que voleu dir que no les hi estem pagant ja? Pensa que bona part dels nostres impostos municipals se’n van directament a la caixeta d’Europa, per a pagar vacances als senyoritus d’allà dalt.
Feliu: Va, no ens posem nerviosos i seguim practicant, txec. Va, repassem! Quan s’entra a una casa s’ha de dir sempre, o Ave Maria, o Déu vos guard, entesos?
Tots: Siiiiiií.
Feliu: A veure, què s’ha de dir quan entrem a una casa?
Tots: Déu vos guard!
Feliu: I quan marxem, A Déu Siau. Ho heu entès?
Tots: Siiiiiií.
Feliu: A veure, què s’ha de dir quan marxem d’una casa?
Poble: A Déu Siau
Feliu: Molt bé.
Quelet: Però, home!… el mossèn Ignasi què podrà fer? Vosaltres penseu que ell anirà al Banc i els dirà: “Germà banquer, resignació, oblida’t dels crèdits dels veïns i fes com si no hagués passat res”. I el Sr. Boncompte dirà “Ah, sí! Molt bé!” I ja està? Home, és que jo no ho veig clar.
Trini: Dona, no ho sé si anirà així. De moment ell intentarà parlar-hi, i li farà veure que entre dues parts en conflicte no pot ser que una part ho guanyi tot i l’altra ho perdi tot. Hi ha d’haver un equilibri, ho entens, dona? Un equilibri que faci contents les dues parts.
Feliu: Txec! ¿Però tu creus que és possible, que hi ha la més petita possibilitat que a mi, que ja m’han pres la casa, me la tornin la casa, així, pel morro? Txec, jo ho veig molt difícil. I per molt que el mossèn em digui que hem de tenir fe, i per molt que resi i resi, cada dia més i cada dia més fort, perquè el mossèn em senti i es prengui el meu cas amb interès, txec, jo no ho acabo de veure clar, gens clar.
Trini: I per què no? Per què no pot ser? Dona, ja ho sé que el Banc no hi voldrà perdre diners. Però si ho volen poden desfer l’operació i deixar-ho tot com estava abans d’embargar-te la casa, dona. I llavors renegociar el deute i fer que hagis de pagar menys quota durant més anys. I així, dona, serà com si paguessis el lloguer que ara pagues i la casa seguirà sent teva. Ho entens, dona?
Feliu: Txec, jo sí que ho entenc. El que falta que ho entengui és el del Banc.
Trini: Dona, doncs no és tan difícil. Si jo ho entenc, tu ho entens i els altres ho entenem, per què no ho pot entendre el del Banc?
Feliu: Sí, sí, vist així sembla fàcil. txec. A veure si tenim sort. Saps què, me’n vaig a l’església a resar una mica més. Que ara és l’hora en què les iaies resen el rosari, txec, i si mossèn m’hi veu em farà més bon pes.(surt de l’escena)
Filo: Aquest pobre, és el que ho té pitjor.
Quelet: Home, jo no li ho he volgut dir, però em sembla que per més que resi haurà de seguir pagant lloguer tota la vida. I la casa pel Sr. Boncompte.
Filo: Filla, doncs que tu, tampoc no és que ho tinguis gaire bé. Encara deus els dos rebuts? Pensa que a la que te’n caigui un altre ja has begut oli.
Quelet: Santa Rita,
ajudeu-me a desfer la quita.
Sant Lluïset,
doneu-me un piset.
Santa Laieta,
doneu-me una caseta.
Sant Nicolau
doneu-me un palau…
ni que sigui petitó.
Ai! No sé com m’he tornat des de que vaig tan a missa! Si per comptes de dir Home, a vegades dic Senyor.
Trini: Dona, a mi em sembla que no hauríem d’haver demanat ajuda a mossèn Ignasi. Hauríem d’haver anat al bisbe directament, dona. I si no ens hagués fet cas, doncs què sé jo, dona, al Papa de Roma si convé.
Filo: Sí home! Ves dient animalades tu! Per què no escrivim una carta a Déu, directament.
Quelet: A mi em sembla que això nostre no ho arregla ni Déu.
Acte Quart – Quarta escena (de cinc)
Intervenció Divina
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(se sent un gran terrabastall i una llum clara. Cauen plomes del cel i una mica de cotó fluix. El personatge de Déu pot no estar present, només una veu gravada, greu i forta. O pot estar present, vestit en túnica i una llarga barba blanca)
Déu: Qui em crida? Qui és que em necessita?
Poble: (agenollats, braços alçats) Som nosaltres Senyor, qui volem amb vos parlar.
Déu: Doncs ja direu. Que us passa? Que no us fa cas el meu empleat, mossèn Resignació?
Poble: No ho sabem, Senyor. No ens diu res. Només ens fa resar i resar i ens passem tot el dia resant i pagant els crèdits.
Déu: Això no pot ser. A veure, expliqueu-me què us passa? Quina n’heu fet de tan greu com perquè m’hagueu de necessitar?
Poble: (tots a l’hora, sense que se’ls entengui gaire) Doncs mireu senyor, que resulta que vam voler comprar accions i (…/…)
Déu: Que parli un de sol, perquè si parleu a l’hora no us escolto bé. Anem a pams. A veure tu (assenyalant al Quelet) explica’m que passa.
Quelet: (s’aixeca) Doncs mireu Senyor, que ens van engatussar perquè compréssim unes accions que ens van dir que eren molt bones i que en quatre dies ens faríem rics….
Déu: La temptació….! No falla. Us van temptar i vosaltres hi vau caure de quatre grapes. No n’aprendreu mai, humans. Des del dia que l’Eva va donar la poma a l’Adam, guaita si n’han passat de coses, però vosaltres sempre caient a la temptació. Bé, bé, segueix.
Quelet: Doncs per comprar les accions vam haver de demanar crèdits i els del Banc ens van fer posar les cases en garantia de que els tornaríem els diners.
Déu: Mala tela! Això es comença a posar malament. Si hi ha els Bancs pel mig, no sé pas si us podré ajudar. Però segueix, segueix.
Quelet: I amb els diners del crèdit vam comprar les accions. I nosaltres estàvem molt contents perquè ens pensàvem que pujarien de valor, però no va ser així, ans al contrari!, van començar a baixar fins que no van valdre res. I com que no teníem diners ni accions, no podíem pagar el crèdit, i el Taràs ens va fer firmar uns papers on deia que volíem que ens quitessin les cases i el Banc se’ns ha quedat les cases.
Déu: Però fills meus, com vau poder firmar una cosa així? Així doncs, en conclusió, al final el que ha fet el Banc és just.
Quelet: No, perquè resulta que el Banc, a més a més de les cases també va rebre uns diners que li va donar l’Ajuntament. Perquè l’Ajuntament va demanar un crèdit a Europa preveient que no podríem tornar els crèdits. O sigui que el Banc té els diners de l’Ajuntament i també té les nostres cases. Per tal té el doble. I nosaltres hem de pagar el doble, perquè hem de pagar els crèdits del Banc i també els impostos de l’Ajuntament perquè pugui pagar els crèdits d’Europa.
Déu: Això s’està posant difícil. Com segueixi així no hi haurà Déu que ho entengui. Però de moment encara ho veig clar. Segueix fill meu.
Quelet: Doncs nosaltres vam demanar a mossèn Ignasi que…
Déu: Ep, atura’t! Qui és aquest mossèn Ignasi?
Quelet: Ai, perdó, vull dir mossèn Resignació. Vam demanar a mossèn Resignació que parlés amb els del Banc perquè ens tornés una de part dels diners que ha cobrat. O bé les cases o bé els diners d’Europa. Però de moment no ens ha dit res. Només ens ha fet anar a missa a resar. I vingue resar i resar.
Déu: És bo això de resar. Mentre reseu no feu malifetes. Si per comptes de comprar accions haguéssiu resat ara no estaríeu així. Segueix.
Quelet: Doncs mossèn Resignació no ens ha dit res i pensem que és que no ha fet res. Perquè es veu que està molt ressentit perquè fa deu anys li vaig prendre les ametlles del seu hort i encara no ho ha paït.
Déu: Però homes meus, Primer voleu especular amb les accions, per avarícia, després firmeu un paper perquè us prenguin les cases, i a sobre li preneu les ametlles del mossèn. No us sembla que us esteu passant de ratlla?
Quelet: Sí, però si Ens ajudeu i ens tornen les cases, nosaltres prometem que ens portarem bé la resta de la nostra vida. I anirem a rosari un cop a la setmana i a combregar cada primer divendres de mes.
Déu: (pensa, i la llum fa canvis a sobre seu) Para el carro, Quelet, que ja et conec. Mireu, ja us heu explicat i ho tinc clar. Si em demanéssiu que els pins donessin ametlles, per poder-les tornar a mossèn Resignació, ho faria. Si em demanéssiu que convertís l’aigua en vi, perquè en poguéssiu beure abans d’anar a les reunions de l’Ajuntament, ho faria. Però hi ha coses que inclús per mi són impossibles, una és evitar la corrupció, i l’altra això de convèncer als Bancs perquè us tornin ni que sigui un euro dels que ja ha cobrat. Sincerament això supera les meves capacitats. O sigui, que poseu-vos tranquils perquè segurament no hi haurà res a fer. Però deixeu que hi pensi. Mentrestant, a déu siau, i sigueu bons.
(torna a sortir el fum, cauen quatre plomes i Déu desapareix)
FOSC
Acte Quart – Cinquena Escena (de cinc)
El miracle
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(Mateixa escena d’abans. Entra Feliu, excitat, emocionat)
Feliu: Ho tenim! Ho tenim!
(tots se’l miren)
Quelet: Què tenim?
Feliu: La solució als nostres problemes, txec!
Trini: Quina solució? Que vols dir que ens tornaran les cases? (posant-se un dit a la templa) Aquest s’ha tornat boig, dona.
Feliu: Sí, sí, tenim la solució, txec, que s’ha produït un miracle.
Filo: A veure, què vols dir? Que és possible que hi hagi alguna solució?
(tots miren enlaire, cauen algunes plomes i se sent música de picarols)
Feliu: Que sí, txec, que sí! Escolteu, pareu atenció.
Trini: (Una mica esperançada) A veure, silenci. Deixeu-lo parlar.
Feliu: Sabeu el fill de la Tilda?, aquell que és lampista, txec!
Poble: Sí, el xispa! Què li passa al xispa?
Feliu: Doncs que ell és el que va instal·lar les càmeres de filmar a totes les habitacions de l’Ajuntament, per evitar robatoris, txec!.
Quelet: Sí, però és com si no hi fossin, perquè sempre estan apagades.
Feliu: Sí txec, que t’ho creus tu, això que sempre estan apagades! Resulta que l’encarregat d’apagar-les no ho fa quasi mai, perquè diu que està cansat i que no cobra prou com perquè a sobre hagi d’anar a engegar i apagar les càmeres. Resultat, txec, que normalment estan obertes.
Trini: I què? Dona, que potser les podem mirar nosaltres aquestes filmacions.
Feliu: Doncs d’això es tracta! Txec, que els empleats de l’Ajuntament també van comprar accions i també els han pres les cases. Ara ells han mirat les filmacions i saps què han vist, txec? les reunions que feien l’equip de govern!, tal com ho sents, txec! Voleu escoltar el què deien en una de les reunions?
Tots: Síiiii!
(Feliu es treu un mòbil i l’engega. Se senten les veus dels diferents regidors de l’equip de govern)
“ Sr. Ric: No se us ocorri comprar accions de les meves empreses, sobretot!
“Sr. Roig: Però si diuen que són un bon negoci! Si diuen que en un mes poden valdre deu vegades més!
“Sr. Ric: I tu et creus tot el que diu la propaganda? Tu també et compraries aquell cavall que deien que guanyava totes les curses, que llaurava tot el camp i que a sobre quasi no menjava? Bah, home, bah! Orelles!que no ho veus que si diem la veritat no en vendríem cap? Sembles ruc.
“Sr. Alcalde: Així doncs és una enganyifa?
“Sr. Ric: Home, una enganyifa.. una enganyifa… Diríem que és un negoci. Jo sóc un negociant, i la meva feina és fer negocis. Saps què és un negoci? Doncs vendre una cosa que val deu i que te la paguin a cent, o a mil si pot ser. O que no valgui res i te la paguin a mil. Ara…., si vols vendre les coses pel seu valor real, llavors no seràs mai ric, seràs el més tonto del poble.
“Sr. Alcalde: Amb això tens raó. Però llavors els del poble què?
“Sr. Ric: Des de quan et preocupes pels del poble? Et preocupaven els del poble quan ens vam posar aquells sous com a regidors? Mira, si ells volen comprar accions que les comprin. Tu creus que les compren per a fer-me un favor? No, home, no. Ells les compren perquè estan especulant. Fan d’usurers. Es volen fer rics sense treballar, només demanant un crèdit i esperant que els seus diners criïn. Ai pobrets! Que quan ells hi van nosaltres ja en tornem.
“Sr. Boncompte.- I el Banc? Què passarà amb el Banc si els clients s’arruïnen? Pensa que el Banc no vol cases, no som una immobiliària. Nosaltres volem diners.
“Sr. Ric: Ja ho he consultat i no has de témer res. Resulta que a Europa hi ha unes línees de subvencions per evitar la fallida dels Bancs, perquè no es produeixi un pànic entre els inversors. Això sí, aquests diners els han de demanar les institucions, o sigui, l’Ajuntament, o sigui nosaltres. L’Ajuntament demana el crèdit. Els diners que rep d’Europa els dóna al Banc. I a sobre no és el Banc qui ha de tornar els diners a Europa, sinó que és l’Ajuntament, o sigui la mateixa gent del poble amb els seus impostos.
“Sr. Alcalde: Això sí que és ser cornuts i pagar el beure. Ha, ha! Però escolta, Ric, I nosaltres què en traiem?, perquè aquí tu fas el gran negoci, el Boncompte també hi guanya al seu Banc, però tan el Roig com jo no hi guanyem res..
(Se sent una veu): I jo tampoc! “””
(Els del poble es queden sorpresos).
Poble: No és la veu de mossèn Resignació????
Quelet: La mare que el va…! I jo agenollat demanant perdó per quatre ametlles!
Trini: I totes resant rosaris!
Feliu: (Parant la gravació) Conclusió, que tots van sucar, fins i tot el mossèn que va rebre una subvenció del Banc per a fer obres a la façana de l’església. I ho tenim gravat! En tenim còpies! I si no s’arregla la cosa ho enviarem als Jutjats i també a Europa.
Quelet: No ho acabo de veure clar. Si els jutges ja sabem com són, i a Europa també miren pels seus rics, al final acabarem perdent nosaltres, com sempre.
Feliu: Que no, txec, aquest cop no. Perquè encara que tots siguin iguals, no poden acceptar aquesta manera de fer les coses. Ells ja miren pels seus, però amb elegància, amb “disimulu”
FOSC
Acte Cinquè – Primera Escena (de tres)
El xantatge
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(A la sala d’actes de l’Ajuntament. L’alcalde Capdelavila, El Boncompte del Banc, mossèn Ignasi i una delegació del poble, l’Home Primer i la Dona Primera)
Alcalde.- (amb prepotència) Estimats conciutadans, què us porta per aquí?
Boncompte.- A què vénen tantes presses per trobar-nos?
Alcalde.- Seieu, seiueu. A vera vera…. Suposo que no serà per tornar a parlar de la Quitança de les cases, perquè això ja està dat i beneït, ha, ha! I mai millor dit, oi mossèn Ignasi?
Mossèn.- (amb les mans juntes i fent cara de santedat) Ho sí. I mira que hi he insistit! Oi senyor Boncompte?
Boncompte.- Hi tant (aguantant-se el riure amb una mà davant la boca) Però és que després de la “Llei Taràs” no s’hi pot fer res. Prou que ens hauria agradat a nosaltres poder-hi fer alguna cosa, però no es pot anar contra la voluntat popular.
Alcalde.- I més si la Llei ha sigut aprovada en un Ple Municipal, davant de tot el poble.
Mossèn.- Si sabéssiu els farts de resar que m’he fet! Però no hi ha res a fer. Aquest és un dels mals de la democràcia, que la voluntat popular val més que la veu de l’Església. On anirem a parar!
Quelet: Amb el degut respecte i consideració, senyor Alcalde, us voldríem ensenyar una cosa de primeríssima importància, però necessitaríem una pantalla i un projector.
Alcalde.- De què es tracta? No pretendrà pas que mirem ara una pel·lícula.
Filo: No és pas una pel·lícula, és allò que se’n diu un vídeo familiar, sap? Com una mena de càmera indiscreta d’aquelles que fan tan de riure, Però mirin, mirin, que tots plegats ens en farem un fart de riure.
Alcalde.- Què diu ara? Una càmera indiscreta? Ja ho saben que això és il·legal i que segons què hi hagi els pot causar un bon disgust?
Quelet: No pateixi per nosaltres, que el disgust ja prou que l’hem passat.
Alcalde.- Conserge! Conserge! (entra l’agutzil tot servicial)
Conserge: Digui, digui senyor Alcalde.
Alcalde.- Faci el favor de muntar una pantalla i un projector, que hem de veure no sé què que és molt important.
Conserge: Ah, sí (i va per sortir)
Alcalde.- Què vol dir “Ah sí”? que és que ja sap de què va?
Conserge: No, no, jo no sé res, li ho prometo senyor alcalde. És que no sé què em dic.
Sr. Alcalde: Doncs faci el favor d’anar a buscar el que li he dit.
Quelet: Per cert, mossèn Ignasi, que ja n’hi ha d’ametlles al seu camp? (riu en silenci, tapant-se la boca amb la mà)
Mossèn: Però com goses! Que t’has begut l’enteniment, poca vergonya? Després en parlarem tu i jo d’això.
Quelet: Hi tant que en parlarem!
(entra l’agutzil i trasteja amb fils i pantalla. Engeguen l’aparell i es veu l’escena)
Sr. Ric: No se us ocorri comprar accions de les meves empreses, sobretot!
Sr. Roig: Però si diuen que són un bon negoci! Si diuen que en un mes poden valdre deu vegades més!
Sr. Ric: I tu et creus tot el que diu la propaganda? Tu també et compraries aquell cavall que deien que guanyava totes les curses, que llaurava tot el camp i que a sobre quasi no menjava? Bah, home, bah! Orelles!que no ho veus que si diem la veritat no en vendrem cap? Sembles ruc.
Sr. Alcalde: Així doncs és una enganyifa?
(Els polítics es posen les mans al cap, el mossèn fa una creu amb un dit de cada mà, com si els del poble fossin el Dràcula)
Alcalde.- (parant la filmació) Això és un xantatge, és inadmissible! No sé com goseu!
Boncompte.- És inacceptable.
Mossèn: És immoral. Anireu a l’Infern! (se sent musiqueta de picarols i cauen quatre plomes. El mossèn se sent desconcertat)
Filo: (amb intenció, i mirant també al mossèn) Ai filla! Tot el que vulgueu, però el que heu fet vosaltres és molt pitjor, moltíssim pitjor.
Quelet: Suposo que ja us imagineu que si no arregleu això de la quitança, aquesta filmació anirà a Brussel·les, als Jutjats de Barcelona, als informatius de TV3, i al programa Alguna Pregunta Més?
Filo: Sereu la riota del país i us tancaran a la presó.
Alcalde.- (Conciliador) Bé, parlem-ne, no us poseu així.
Boncompte.- Que parlant la gent s’entén.
Mossèn: Que amb bona voluntat i amb caritat cristiana ens podrem entendre.
Alcalde.- Tot té solució, oi Sr, Boncompte?
Boncompte.- Oi, Sr, Alcalde!
Quelet: Així doncs, estem d’acord?
Boncompte.- Estem d’acord.
Quelet: Un moment, alto les seques! Falta encara una altra cosa.
(els polítics fan cara d’estranyats)
Quelet: I vostè, mossèn Ignasi m’haurà de portar un cistell ple d’ametlles del seu hort.
FOSC
Acte Cinquè – Segona escena (de tres)
La solució
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(A la sala d’actes de l’Ajuntament. Tots els regidors amb cares sèries. Al costat hi ha una taula amb la gent del poble, amb una pila d’ametlles al davant)
Sr. Alcalde: Encara no ha arribat el Secretari? Tan aviat com arribi començarem el Ple.
Sr. Secretari: (Entra apressat, deixa un munt de paper sobre la taula) Perdó per arribar tard. Estava enllestint la paperassa.
Sr. Alcalde: Doncs quan li sembli ja podem començar.
Sr. Secretari: Sí senyor: A petició de l’equip de govern s’ha convocat aquest Ple Extraordinari per a tractar un únic punt de l’ordre del dia. El canvi de destinació dels Fons Europeus sol·licitats per evitar la fallida del Banc Local. Té la paraula el Sr. Alcalde.
Sr. Alcalde: Després d’estudiar detingudament les causes que amenaçaven portar a la fallida el Banc Local i d’acord amb els estudis financers que ens ha facilitat el propi Banc Local, hem arribat a la conclusió que la situació actual permet efectuar un canvi de destinació dels diners rebuts, a fi que el receptor no sigui el Banc Local sinó tots i cadascun dels signants dels crèdits per a la compra d’accions de les empreses del Sr. Ric. Preguem Sr. Secretari que constin en acte les meves paraules.
Sr. Secretari: Sí senyor.
(tots callats i amb el cap abaixat, mirant papers que tenen sobre la taula)
Sr. Alcalde: Pregaria al Sr. Boncompte, Director i president del Banc Local, que digui unes paraules.
Sr. Boncompte.- Gràcies senyor Alcalde. Vull manifestar que després de seriosos estudis portats a terme pel nostre departament d’estadística i d’inversions, hem arribat a la conclusió que és aconsellable un canvi de destinació dels diners d’Europa. Hem sigut correctament assessorats i hem arribat a la conclusió que si els que rebien els diners eren els clients de préstecs, aquests podien destinar la subvenció a cancel·lar els crèdits, i d’aquesta manera el Banc no corria cap perill d’entrar en fallida, i ells tampoc no perdrien les cases. I, senyor Secretari, també voldria que això constés en acta.
Sr. Secretari: Sí senyor.
Sr. Roig: Vull manifestar públicament que el nostre partit sempre va manifestar, en privat és clar, que els fons de la Unió Europea havien de ser per ajudar als petits clients del Banc i no a les grans Corporacions Bancàries. La solidaritat dels obrers d’Europa ha d’arribar fins a cada recó del nostre poble. I li agrairé, Sr. Secretari, que també ho faci constar en acta.
Sr. Secretari: Sí senyor.
Sr. Ric: Jo lamento molt que les meves antigues empreses, ara vostres, veïns del poble, hagin fet aquesta fallida inesperada. Heu de creure’m quan vaig dir que la previsió era de donar grans beneficis. Però es veu, i una vegada més s’ha demostrat, que les empreses només poden funcionar en un entorn d’economia capitalista, i tal com els obrers passen a ser propietaris, les empreses fan fallida. Ah! Me n’oblidava, i penso tornar els diners que han sobrat en això de les accions, per ajudar a pagar el deute d’Europa. I, que consti en acta tot el que he dit, per a constància de futures generacions.
Sr. Secretari: Sí senyor.
Sr. Alcalde: Així doncs, si tots hi estem d’acord podríem donar per acabada aquesta sessió de l’Ajuntament del nostre poble. Si us sembla, per a celebrar aquesta nova etapa d’harmonia, tots esteu convidats a un vermutet que us hem preparat als passadissos de l’Ajuntament.
(s’alça una veu d’entre el públic de butaques) Un moment! Demano la paraula!
Sr. Alcalde: Ostres, el Taràs!
Taràs: Vull que consti en acta que això que s’acaba d’aprovar és precisament el que jo havia demanat en la recollida de signatures de la Iniciativa Popular. Vull que consti en acta que vareu ser vosaltres els qui vàreu canviar el sentit de les paraules i ho vareu embolicar tot. Vull que consti en acta la vostra mala fe premeditada i la intenció d’aprofitar-vos d’uns fons europeus. (…/…)
Sr. Alcalde: Prou Taràs, ja n’hi ha prou!!! Que t’has tornat boig. No te’n recordes que nosaltres ja ho volíem arreglar tot, que l’equip de govern volia destinar els diners a pagar els crèdits dels veïns i que vas ser tu, precisament tu el qui ens va presentar un document sol·licitant legalment la quitança de tots els pisos? Tu vas ser l’impulsor de la Quitança, no te’n recordes? Quitança, sí, sí, Quitança. (…/…)
Sr. Boncompte.- És veritat. I sabeu perquè volia la quitança dels vostres pisos? Doncs perquè ell no havia demanat cap crèdit, ell no tenia cap por que li quitessin el pis, ell només tenia enveja. Us tenia enveja!! (…/…)
Taràs.– Pocavergonyes! Que jugueu amb les paraules per inflar les vostres bosses! Carronyaires! Manefles! Cucs llefiscosos! (…/…)
Sr. Alcalde: Si no calles, Taràs, demanaré als guàrdies que et treguin a empentes d’aquesta sala on hi ha la bona gent del nostre poble. I Sr. Secretari, que consti en acta que un boig trastocat, manipulador i envejós, el Sr. Taràs, ha provocat un acte greu d’esvalotament.
Sr. Secretari: Sí senyor.
FOSC
Acte Cinquè – Tercera escena (de tres)
Conclusió
(podria passar algú pel davant de l’escenari amb una pancarta amb aquest títol)
(Les dues dones de fer feina estan netejant la Sala de Plens de l’Ajuntament. Indumentària corresponent)
Filo.- (Amb un drap de treure la pols a la mà) No és per dir-ho, nena, però jo cuino molt bé.
Trini.- Doncs mira que jo!
Filo.- Mira nena, tinc un veí que és vidu, saps?. Jo havia fet escudella i ell em va comentar que l’escala feia tan bona olor. Li vaig donar un bol de la meva escudella, perquè a vegades ja ho vaig això de donar-li una mica de menjar del que faig, perquè saps? no em costa res. I em va dir que és la millor escudella que havia menjat mai.
Trini.- Doncs mira que si arriba a provar la meva!
(entra el conserge)
Conserge: Vinga noies!, que aviat vindran els regidors i això ha d’estar acabat.
Filo.- (amb ironia) Ai filla, sempre amb presses. Au va, Filo, deixem-ho ben net, que és el darrer Ple d’aquest govern municipal i l’Ajuntament ha de lluir. (treu la pols de la taula, sense esforçar-s’hi gaire)
Trini.- (Torna a fregar però de seguida deixa de fer-ho i parla amb la companya) Ja ho pots ben dir, Petra, que la Sala de Plens és el mirall de l’ànima de l’Ajuntament.
Filo.- Nena, així no cal que netegem gaire. Ha! Ha! (deixa de treure la pols)
Trini.- Ha, ha! Que ho dius per l’Alcalde Capdelavila?
Filo.- Sobretot per ell, però mira que els altres, vaja uns arracades. Estem ben arreglades, nena.
Trini.- No n’aprendrem mai. Tan és que les facin de la mida d’un campanar, que nosaltres els tornem a votar.
Filo: Ens van ben enredar amb allò de les accions, nena.
Trini: Sort que ho vam poder arreglar i al final tot va acabar bé.
Filo.- Nena, és que parlen tan bé que t’acaben convencent. Al final, t’ho pots ben creure, nosaltres votarem als mateixos que a les darreres eleccions. I és que sí no…. a qui vols que votem? Si en el fons tots són iguals.
Trini.- Ja ho pots ben dir! A casa tenim el vot dividit, uns votarem pel Roig i els altre pel Capdelavila.
Filo.- Pel Capdelavila? Però, nena, si no ha complert cap de les promeses que va fer! No te’n recordes que la llar d’infants havia de ser gratuïta? Doncs mira, nena, que ara encara és més cara!
Trini.- Tot el que vulguis, dona, però a mi, com a persona em cau bé…. se’l veu tan formal. No sé…. em mereix confiança.
Filo.- Això sí. Saps que no és mal home…. saps que si en fa alguna no ho fa de mala fe. I del Tara, què me’n dius?
Trini.- Aquell tocatrons? Dona, ja no te’n recordes de la Llei de la Quitança? (posa cara riallera) Però en el fons és bo, eh?. Saps què et dic, que tot són iguals, dona.
Filo.- El meu home diu el mateix, nena, que votar per votar prefereix votar al Capdelavila, perquè ell ja és ric i no li cal robar tant com als altres.
Trini.- Ho pots ben dir, dona.
Filo.- I què me’n dius del Sr. Enric? Mira que és llest. Com ens va convéncer amb allò de les accions, te’n recordes? Ha! Ha!
Trini.- Oh sí! Com ens va enredar!. Ha! Ha!
Filo.- Però això en el fons vol dir que és molt intel·ligent i que val molt.
Trini.- Intel·ligent sí que ho ha de ser, perquè per fer el que va fer s’ha de valer.
Filo.- I a l’Ajuntament necessitem gent intel·ligent, gent que porti vida al poble, emprenedors. Persones que puguin demanar diners d’Europa per a fer escoles i places al poble.
Trini.- I una piscina!
Filo.- Això, i que corrin els diners, perquè si no la misèria se’ns menjarà a tots.
Trini.- Vols que et digui la veritat? Dona, que no hi confio gaire. Em sembla que al final tot seguirà igual, i ni piscines, ni escoles gratuïtes. I tu i jo a seguir fregant perquè aquesta trepa s’ho trobin tot ben net.
Filo i Trini.- (Mirant al públic) Tant és el clero com els banquers, els carques com els progres, si allò que té importància són els diners TOTS SÓN IGUALS.
(continuen fent les seves feines.Com si anés quedant com una xerrameca de fons:)
Filo.- Oh sí!, ja ho pots ben dir. Doncs mira nena, ja sé que no està bé que m’ho digui jo, eh? però és jo que cuino molt bé, Una altra cosa no et diré, però cuinar, el que es diu cuinar, jo cuino molt bé.
Trini: Doncs mira que jo!
(El llum es va fonent fins a fer-se fosc)
FI
vols llegir una altra obra d’Aleix Font?