ATRAPA LA LLEBRE
de LANA BASTASIC
Trducció de Pau Sanchís Ferrer
Edicions del Periscopi
274 pàgines
Lana Bastasic té una de les veus literàries més autèntiques de l’antiga Iugoslàvia, diu Vladimir Arsecic. La confluència dels universos de Lewis Carrol i d’Elena Ferrante en un País de Meravelles balcànitzat, diu Jasmina Vrbavac. Lana Bastasic podria molt ben ser la gran esperança de la nostra escena literària diu Teofil Pancic… etc. No us ho creguéssiu pas. Tots aquests elogis els fan gent que cobren. I amb això no vull pas dir que aquest llibre sigui dolent, no, només que al meu parer no n’hi ha per tant.
Per començar, aquesta llebre de la que parlen no és una llebre sinó un conill, però això no hi fa res. La llebre o el conill són una mena d’imatge d’un passat bo, no especialment bo però bo, com tots o quasi tots els països de les nostres infanteses. Després, no he aconseguit esbrinar si durant la seva infantesa estaven en un país islàmic o serbi (Lana Bastasic no ho aclareix pas) , fins que després de consultar-ho a internet m’ha semblat entendre que depenent del lloc on vivies eres d’una ètnia o d’una altra.
Lana Bastasic, una de les millors escriptores de l’antiga Iugoslàvia
Al començament La Sara viu des de fa temps a Dublín i fins i tot està aparellada amb un bon xicot. Però un bon dia rep la trucada de la seva amiga d’infantesa, la Lejla d’abans de la guerra o la Lela de després d’haver-se modificat el nom i que feia més de dotze anys que no havia donat raó de vida, i la reclama que torni a Bòsnia perquè el seu germà, de la Lejla, a qui molts consideraven mort, està a Viena. La Sara ni s’ho pensa, pren el primer avió, el primer autobús i cap al seu poble. Allà es retroba primer amb el seu idioma, i després amb la seva amiga, i finalment amb un món no tan net, no tan perfecte com el de nord enllà. Ara marxaran a la recerca del desaparegut germà (i amor d’infància), i durant el camí, la Sara anirà recordant episodis d’aquella llunyana infantesa, enterbolits per una memòria no sempre fidel, sovint distorsionada per una idealització dels fets i les persones.
A mi aquest llibre no m’ha acabat d’agradar. Si ho voleu té un final molt millor que la resta del llibre. Em queda el dubte de si en l’idioma original potser és molt més bo que en el traduït, però aquest dubte no el podré aclarir. Potser les ressenyes de l’inici m’havien portat excessives expectatives i després en la lectura no s’han complert. Jo sóc un gran admirador de la trilogia de l’amiga, d’Elena Ferrante, i això suposava posar el llistó massa alt, ho reconec.
Bé, què us puc dir? En l’estil literari, que cadascú escull el que més li convé, hi he trobat massa frases comparatives per adjectivar alguna situació i una abundància equivalent de la locució “Com”: Ens vam despertar… com si ens alimentés un cordó umbilical, o tot havia deixat de tenir importància, com si el director hagué tallat picant de mans. Etc. Jo ja sé que per descriure estats emocionals funciona bé tirar de comparatives. El nostre idioma no és suficient ric per expressar situacions, però a vegades trobes autores que inventen dreceres emocionants que et fan dir, sí senyora! Però tirar excessivament de beta del “com” a mi em cansa una mica.
En resum, que no dubto que sigui un gran llibre escrit en serbi; que sospito que tot i traduït encara deu ser un bon llibre. Però després d’unes alabances tan desmesurades m’ha semblat que no era tan com m’esperava. I al final, vaja, que lamento haver de dir això que he dit i que m’hauria sigut més fàcil fer com aquells que cobren i tal dia farà un any. Però no és això, oi companys?, no és això.
Aleix Font, 2 d’octubre de 2020.
