LA CAMPANA DE VIDRE de Sylvia Plath
Edicions del Periscopi
Traducció Marta Pera Cucurell
Epíleg de Marta Pessarrodona
299 pàgines
Sylvia Plath va ser una poetessa nord americana que va escriure una sola novel·la, La Campana de Vidre i que, segons sembla té molt d’autobiogràfica, ja que va ser becada igual que la protagonista, va anar a una de les universitats femenines de més prestigi, va formar part del consell de redacció d’una revista, va tenir problemes psiquiàtrics, va estar ingressada a un centre psiquiàtric, i….
La campana de vidre va esment al món particular que en certa manera aïlla a la persona que ho viu de la resta de vivències que els demés podem considerar normals. Podria ser la depressió, o el conjunt de circumstàncies que et fan actuar d’una manera singular i que sovint et porten a l’intent de suïcidi i en molts casos fins al suïcidi consumat. En el llenguatge actual s’ha utilitzat l’expressió “La campana de vidre” com una mena de protecció excessiva vers les dones que les aïlla del món i les incapacita per accedir als llocs de prestigi. No és aquesta la campana de la Sylvia Plath, que no protegeix sinó que “ofega amb el meu propi aire amargant”.
És un llibre preciós i amè que, en certa manera em recordava el de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, per les situacions, per la vida universitària, per les amigues preferides i les odiades, per l’expressió “hipòcrita” com a paradigma dels éssers menyspreables. I també per aquella sensació que et provoca quan vas llegint que el seu món s’esfondra de voler-la ajudar, com volent-li dir “Vingue Esther, aixeca’t, que tu pots”, tot i que prou que ho veus que no hi ha res a fer.