LA CONFIDÈNCIA

La Confidència és una obra pensada per a tres dones soles. En realitat s’hi surten quatre, però una d’elles no surt a escena i només surt a les converses.

 

PERSONATGES

Tres dones.

Cambrera.- Protagonista. Noia treballadora, dinàmica. Es posa a les converses sense que ningú no li demani. És la que explica la història

Milagros.- Noia amb inquietuds detectivesques. Intel·ligent.

Rosario.- Noia guapa, presumida, insegura, influenciable. S’apunta a la darrera opinió. Preferiblement, si pot ser, rossa.

Virtudes.- Suposada assassina. Amiga que no surt a l’obra però que hi està present de manera virtual. Venjativa i perillosa.

 

SINOPSIS

La Milagros arriba a la conclusió que el Paco va ser assassinat per la Virtudes i ho explica a la seva amiga Rosario. La cambrera del bar ho escolta.

La Rosario, que també és amiga de la Virtudes, li ho explica, i aquesta s’enfada i amenaça de matar la Milagros.

La cambrera proposa que la Rosario faci de mitjancera per aconseguir la reconciliació entre les amigues. A canvi, li haurà de fer veure que la Milagros s’ha desdit de les sospites.

La Rosario és tan matussera que encara ho empitjora més i la Milagros decideix  emigrar al Iemen del Nord, on les dones van tapades amb el burka i així no la trobarà la Virtudes.

Però la Virtudes coneix les intencions de fugida perquè la Rosario li ho ha explicat tot.

 

 

 

ACTE PRIMER

 

 

(La cambrera en primer terme es dirigeix al públic. Una mica més enrere hi ha una noia asseguda a una taula d’un bar)

Cambrera.- Bona tarda senyores i senyors. Us explicaré una història molt curiosa que vaig viure en primera persona. Ella és la Milagros, una noia d’una intel·ligència superior. Al principi no em queia bé, però al final la vaig admirar.

(La Milagros està al bar i pensa. Com si tingués una pantalla tàctil, amb un dit va assenyalant caselles imaginàries a l’alçada dels seus ulls)

Milagros.- (parlant sola, pensant en veu alta)  Sí! És  clar! Però…. Com no se m’havia acudit abans! Txí!, Ptxè! És que no pot ser d’altra manera.

 (S’il·lumina tota l’escena i comença l’obra de teatre)

Cambrera.- Bon dia. Vol alguna cosa?

(La Milagros té un ensurt, com si es desvetllés d’un somni)

Milagros.- Caram, tia! Quin susto que m’has donat.

Cambrera.- Doncs no n’hi ha per tant. Total només t’he demanat si volies alguna cosa. No sé què et passarà quan et porti el compte. Haurem d’avisar la Creu Roja, per si de cas.

Milagros.- Que ens coneixem?

Cambrera.- Tu sabràs.

Milagros.- Ho dic per aquestes confiances que gastes. Em tuteges com si fóssim de la família.

Cambrera.- Només arribar ja m’has dit “tia”, i he pensat que potser sí que érem de família.

Milagros.- Bah, no paga la pena! Porta’m un te. Ni molt calent ni molt fred. I amb un terròs de sucre morè.

Cambrera.- (parlant per ella mateixa) Vaja! Aquesta a ca seva segur que beu aigua de l’aixeta a morro. (se’n va)

Cambrera.- (des de la cuina, cridant) Un te normal i un sucre pijo! Marchando!

(Milagros deixa el teclat imaginari i es gira cap a la cuina)

(passa la Rosario)

Milagros.- Rosario!!! Vine, que t’he de comentar una cosa!

Rosario.- (al públic) Ho! es deu pensar que les altres no tenim feina i que ens podem passar el dia al bar. (a la Milagros) Hola preciosa, bonica. Quina alegria de veure’t, no sé com t’ho fas, filla, que cada dia estàs més jove.

(la cambrera treu el cap per la porta i escolta el que diuen a la taula)

Milagros.- Seu, seu. Pren alguna cosa

Rosario.- És que tinc una mica de pressa.

Cambrera.- (Deixa la beguda de la Milagros) Prendrà alguna cosa?

Rosario.- El mateix que ella. (La cambrera se’n va. La Rosario parlant amb a la Milagros) He quedat amb la Virtudes. I no m’agradaria arribar tard.

Milagros.- Amb la Virtudes? Precisament d’ella et volia parlar. Seu, seu, que el que t’he de dir és important.

(la cambrera està a la porta amb una mà a l’orella fent de trompeta per escoltar el què diuen)

Rosario.- De la Virtudes? No em diguis que per fi ha trobat nòvio!

Milagros.- Ah no! la Virtudes no té nòvio que jo sàpiga. Però és una cosa relacionada amb  el seu nom. Perquè “Virtudes”, precisament “Virtudes”,  no és el nom adequat per una assassina..

(música de por “Tatxan”)

Rosario.- Què dius ara! Que t’has tornat boja? La Virtudes. Una assassina? Si no és capaç ni de matar una mosca… què dic d’una mosca? Ni un mosquit! Però si és com una marededéu. Si no l’han fet santa perquè encara no s’ha mort! Com goses dir aquestes coses?

(arriba la cambrera, amb pressa per no perdre’s la conversa. Deixa la consumició a la taula)

Cambrera.- Jo penso com la senyora. La Virtudes no pot ser una assassina.

Rosario.- (Dirigint-se a la cambrera) Oi que tinc raó?

Cambrera.- Com una santa.

Milagros.- (a la cambrera) Però tu què saps? Si no saps ni de qui estem parlant.

Cambrera.- Oh hi tant! Estàs parlant de la Senyoreta Virtudes, la noia més bona del barri. És impossible que faci res de mal.

Milagros.- Que és impossible, dius? Seu, seu i escolta.

Cambrera.- (S’afanya a prendre una cadira i seure)

 Rosario.- Repeteixo, la Virtudes és tota bondat, és la santa innocència.

Milagros.- Sí, sí…., la santa innocència, la bleda assoleiada… Doncs escolteu bé, perquè precisament ella el va matar!

(Música de por “Tatxan”. Rosario i Cambrera, sorpreses, queden a l’expectativa)

 Rosario.- Matar? A qui? Però de què parles?

Milagros.- Sí, sí! Matar. Apa, deixa’m parlar i escolta.

Rosario.- Escolto. Sóc tota  orelles.

Milagros.- Però això que us diré no pot sortir d’aquí. Secret d’estat.

Rosario.- Seré una tomba.

Cambrera.- (passant-se els dos dits pels llavis, com tancant una cremallera) Com una tomba.

Milagros.- A veure, pensa. Qui s’ha mort últimament? Qui s’ha mort que nosaltres coneixíem?

Cambrera.- (un dit a la boca, mirant enlaire amb els ulls mig aclucats: concentrada. Parlant per ella) Mmmmm…. No hi caic. John Lenon? El Nelson Mandela?

Rosario.- (un dit a la boca, mirant enlaire amb els ulls mig aclucats: concentrada) Mmmmm…. No hi caic. El Mikael Jackson? El Rajoy? (Aquí proposo canviar el nom per qualsevol polític d’actualitat)

Cambrera.- (Sorpresa, parlant per ella) El Rajoy s’ha mort?

Milagros.- El Rajoy s’ha mort? Pe… pe… però què dius? Com pots dir que el Rajoy s’ha mort si surt cada dia per la tele?

Rosario.- I jo què sé! És que em fas unes preguntes més rares.

Cambrera.- Marujita Díaz?

Milagros.- Pensa, pensa. Qui s’ha mort molt proper a nosaltres?

(la cambrera amb un dit als llavis i amb un dit de l’altra mà assenyalant a l’aire, com si passés llista)

Cambrera.- Lina Morgan!

Milagros.- Bah!

Rosario.- L’àvia del Florenci?  Mossèn Rosendo?

Milagros.- Més proper, més proper.

Cambrera.-  (fa cara de no saber res, posa els llavis cap avall, espatlles amunt i mans de cara amunt d’estranyesa)  Això sembla un joc d’endevinalles.

Rosario.- No hi caic, dona. Que s’ha mort algú recentment?

Milagros.- Que no, dona! Ja fa temps. Exactament avui fa sis mesos.

Rosario.- Carai Milagros, ara et dediques a les efemèrides de difunts?

Milagros.- Dona! Quina poca memòria que tens! Si precisament tu n’estaves enamorada.

Rosario.- Del Paco?

Milagros.- Del Paco!

Rosario.- Però què dius? Primerament, jo no n’estava enamorada del Paco. Em queia bé, sí, ho reconec, però no n’estava enamorada. En canvi tu sí que n’estaves colada. Amb aquella cara de Matutano, sempre somrient quan ell apareixia.

Milagros.- Què dius? Que jo estava colada pel Paco? Em queia bé, ho reconec. Però d’això a estar colada hi va un tros. En canvi tu i la Virtudes només teníeu ulls per ell. Que si “t’has fixat quins morros que té” quan apareixia, que si “quin culet, nena” quan marxava. Sempre igual, que fèieu pena. Si no el deixàveu ni respirar!

Cambrera .- (fa cara d’estar-hi d’acord, prem els llavis i diu que sí amb el cap) En això té raó.

Rosario.- Au calla, que no saps que dius. I precisament d’això va morir, de no respirar. Una pneumònia, una malaltia ben corrent se’l  va endur.

Milagros.- (parlant amb aire de misteri) Això és el que van dir, Però no ho trobes sospitós que un esportista com ell, un corredor de maratons, una estrella del triatlon, un quasi professional de les curses de muntanya morís d’insuficiència respiratòria? Jo no m’ho he acabat de creure mai. I per això he estat investigant. Fins avui que ho vist clar.

Rosario.- Però que m’estàs dient? És que és molt gros això.

Cambrera.-  (es va apropant fins que ja està dreta al seu costat). Estic d’acord amb vostè senyoreta, això és molt gros.

Milagros.- (se la mira i respira de resignació) Sí que és gros, sí. Tant que primer no m’ho creia, però conforme vaig anar lligant caps, tot quadrava, tot es tornava lluminós, com en un flash de fotografia.

Rosario.- Però què és el que t’ho ha fet veure clar?

Milagros.- Mira, primer em va estranyar que el Paco es pogués morir d’insuficiència respiratòria. Tot pot ser a aquesta vida, però hi ha coses que et xoquen, com quan algú es mor d’un càncer de pulmó i no ha fumat mai. Oi que tothom diu ”Com pot ser?”. Doncs amb això igual. (I aixeca un dit enlaire, per començar a comptar)

Rosario.-Sí, tens raó. No hi havia pensat.

Cambrera.- És cert. Un veí de ma mare que no havia fumat mai es va morir de càncer de pulmó i tothom deia el mateix: “Com pot ser que precisament ell s’hagi mort d’això?”

Milagros.- Després vaig començar a investigar i saps qui estava de guàrdia a l’hospital el dia que va morir?

Rosario.- Noooo! No em diguis que la Virtudes?

Milagros.- E qui li cua! Bingo. I ja són dues coincidències. (aixeca el segon dit)

Rosario.- Sí, però encara no hi ha raó per a sospitar una cosa tan grossa.

Cambrera.- Però dues coincidències ja comencen a ser sospitoses. Jo em mosquejaria.

Milagros.-  I llavors  em vaig en recordar que fa temps, en un sopar en que estàvem totes tres, la Virtudes va estar parlant de les terribles conseqüències de l’herba parietària per la gent que té problemes de pulmó.(Aixeca el tercer dit)

Rosario.- És veritat!

 Cambrera.- És veritat!

Milagros.- Doncs ja està, un més dos fan tres. Ja tenim l’assassí: la Virtudes.

Cambrera.- (assenyalant la Milagros) Mecàsum la dona! Mira que primer dubtava, però ara veig que sota els cabells hi tens un cervell molt ben endreçat.

Rosario.- Però això és molt inconsistent. Si fossis fiscal no ho podries portar davant d’un tribunal.

Milagros.- No. Però si envio una carta anònima a la policia i els explico les tres coincidències, qui sap, potser els agafa per investigar una mica més, i amb els mitjans que tenen, si troben traces de parietària al cadàver, segur que li buscaran les pessigolles.

Cambrera.-  Ets bona, tia, molt bona. M’has deixat garrativada. Només que…..

Milagros.- Què? Què trobes que grinyoli?

Cambrera.- No, que si fos jo m’estimaria més que ho acabéssim de rumiar. No ens precipitem i rumiem-hi bé.

Rosario.- És veritat. Pensem-hi uns dies. Tot plegat no et vindrà ara d’unes hores, després de mig any tampoc no passa res per acabar-ho de polir.

Milagros.- Però què voleu polir? Què creieu que podríem afegir?

Rosario.- Ara mateix no ho sé. Però imagina’t que li parem una trampa i hi cau de potes. Llavors ja ho tindríem tot més clar, més lligat, i la policia ja no ho podria deixar córrer.

Cambrera.- Molt bona idea.

Milagros.- Una trampa? Quina trampa li podem posar?

Cambrera.- No sé, pensem-hi. Potser  amb una carta anònima dient “Se el que vas fer”. Això ho vaig veure a una peli.

Milagros.- Potser sí….. hi podríem pensar.

Rosario.- Doncs apa, pensem-hi. Però jo me n’he d’anar. No sé pas què faré quan em trobi amb la Virtudes. No sé, estic com nerviosa.

Milagros.- Tu tranquila. Parla amb naturalitat i estigues atenta a les coses que diu. Això sí, procura que no se t’escapi res.

Cambrera.- Ànims. A veure si descobreix alguna pista nova.

Rosario.- (a la cambrera) Em vol cobrar? Tos dos.

(se’n van cap a la cuina deixant la Milagros sola.)

Cambrera.- Per cert, li cau molt bé aquest vestit que porta. On l’ha comprat?

Rosario.- Al mercadillo dels dissabtes. Oi que dóna el pego?

Cambrera.- És moooolt mono, de veritat. Hauria dit que era de la Piluca.

-FOSC-

 

 

ACTE SEGON

 

Megafonia.- Han passat vint-i-quatre hores i tot continua igual….. Si més no, això sembla.

 

(El mateix bar. La cambrera està netejant una taula i veu passar la Milagros)

Cambrera.- Milagros!

Milagros.- Hola guapa! Com va tot?

Cambrera.- Ja ho pots veure, una mica parat això, amb la crisi ja se sap. I tu què?, què m’expliques? Hi ha novetats?

Milagros.- De moment no, però pot ser que Rosario ens pugui aportar noves dades.

Cambrera.- Ho dubto.

Milagros.- I per què ho dubtes? No creus que tot parlant se li pugui haver escapat alguna cosa, a Virtudes.

Cambrera.- La veritat, A la Virtudes no. Mira, sincerament, ja sé que sou molt amigues amb Rosario, però no la veig gaire desperta per estirar-li de  la llengua a la Virtudes; et diré que més aviat al contrari, que si ho intenta la posarà alerta i serà Virtudes la que li traurà secrets a Rosario

Milagros.- Dona, molt eixerida no és, però tampoc no és tonta.

Cambrera.- No dic que sigui tonta, però per incitar l’altre a parlar cal una gràcia que no li veig a Rosario. Ei, que tan de bo m’equivoqui. Però més aviat diria que et pots trobar tu amb un problema, i un problema gros. Perquè això d’anar acusant la gent d’haver assassinat algú pot tenir conseqüències desagradables.

Milagros.- Què dius ara?

Cambrera.- Com ho sents. Imagina’t que no és culpable i se’n entera que tu l’acuses. Et pots trobar amb una demanda per injúries que et portarà a la ruïna més absoluta, a la misèria econòmica per pagar les reclamacions judicials. I si és culpable i veu que l’has descobert, encara serà pitjor. Jo de tu evitaria passar per carrers foscos a partir d’ara.

Milagros.- M’estàs espantant molt.

Cambrera.- És que n’hi ha per estar espantada. Hi he estat donant voltes i cada vegada ho he vist més negre per a tu.

Milagros.- Ei, para el carro, que jo encara no he acusat ningú, només vaig fer un comentari amb unes amigues, com aquell que comenta el temps que farà.

Cambrera.- Sí! (imitant una noia càndida) Jo diria… ep, que no n’estic segura eh?, que potser diumenge plourà. Ah! I la Virtudes va assassinar al Paco, bueeenu, de bon rotllo, eh?

Milagros.- (fent-se l’ofesa) Tampoc no cal que te’n  en riguis. Una cosa és el que tu creus i l’altra és un comentari en veu baixa d’una cosa que jo creia. També ho hauria pogut desmentir la Rosario i en canvi ho va veure ben raonable.

Cambrera.- És natural que no et contradigués. Primer perquè ella no hi havia pensat gaire i no tenia arguments de pes per portar-te la contrària, i després perquè tampoc no és molt desperta.

(apareix Rosario mig nerviosa, mirant a un costat i a un altre. Quan les veu se sent sorpresa i contenta)

Rosario.- Hola Milagros! Quina alegria de veure’t. Precisament et volia trucar, però millor així.

Milagros.- Tampoc no fa tant que ens havíem vist. Que ha passat alguna cosa?

Rosario.- Dona, tampoc no és res important, però millor que ho sàpigues.

Milagros.- Què és el que he de saber?

Cambrera.- (parlant pel públic) Ai,ai, ai! Que em sembla que jo tenia raó.

Rosario.- (a la cambrera) Si us plau, que em podria portar un te?

Cambrera.- Depèn.

Rosario.- Depèn? De què?

Cambrera.- Depèn de si m’esperarà a que torni per explicar-li les novetats.  Perquè si ho pensa explicar ara mateix, jo m’espero.

Rosario.- Però vostè que hi té a veure amb tota aquesta història?

Cambrera.- Jo sóc un testimoni de primer ordre. Sóc tan important com la Milagros i com la Virtudes

Rosario.- I això per què?

Cambrera.- Doncs perquè si les coses van com em penso, podria ser que em cridessin a testificar al judici contra Virtudes pels dos assassinats.

Rosario i Milagros.- Dos assassinats?

Cambrera.- Evidentment, el de Paco i el de Milagros.

Rosario.- Però que s’ha tornat boja? A mi em sembla que Milagros està ben viva, oi Milagros que estàs viva?

(Milagros ajup el cap en un gest de desànim, veient que la cambrera tenia raó en la intel·ligència de Rosario)

Cambrera.- De moment. Bé, calladeta i li porto el seu te. En vols un Milagros? Amb el sucre aquell, per descomptat.

Milagros.- Vingue!

Cambrera.- Doncs un te amb sucre normal per la senyora diplomàtica (Rosario se sorprèn) i un te amb sucre especial per a la futura víctima.

Rosario.- Però què diu?

Milagros.- Deixa-la, coses seves.

(s’esperen mirant cap a costats diferents, com si s’evitessin)

(arriba la Cambrera amb la safata i serveix)

Cambrera.- Bé, ja podeu prosseguir.

Milagros.- (a Rosario) A veure que m’has d’explicar.

Rosario.- A que no diries a qui vaig veure ahir quan vaig marxar d’aquí?

Milagros i Cambrera.- (a l’hora) A la Virtudes.

Rosario.- (rient) Hi, hi! I com ho sabíeu?

Milagros.- Per la mort de Déu! Però si ens vas dir que te’n anaves perquè t’havies de trobar amb ella!

Cambrera.- (parlant per ella mateixa) Això serà més greu del que jo m’imaginava.

Rosario.- Ah, si? Bé, doncs és veritat. Veus com no us enganyo? Doncs sí, vaig anar a trobar-me amb la Virtudes i res, que vam estar parlant de la Pantoja, que es veu que ara vol fer un concert benèfic per pagar uns deutes que té. Perquè saps? Es veu que en el judici li van fer pagar també les costes de la part contrària, i ella es pensava que cadascú es pagava el seu,i no…

Milagros.- Per l’amor de Déu! Vols anar al gra?

Rosario.- Quin gra?

Milagros.- Vàreu o no vàreu parlar de la mort de Paco.

Rosario.- Dona, que jo hi pensava i hi pensava, però no trobava la manera de treure el tema. I al final vaig pensar que la millor manera era parlar sense embuts, no trobes?

Cambrera.- Ai mare, que me la veig a venir.

Milagros.- Ai mare!, i què? Què vàreu dir?

Rosario.- Doncs això, que ella no sé què deia d’un judici i jo que li dic, així de sobte “La Milagros creu que tu vas matar al Paco”

Cambrera.- (al públic) Pitjor del que em pensava.

Milagros.- Queeeè? Així? Pataplaf!

Rosario.- Dona, i què volies que fes? Si no hi havia manera d’entrar en matèria (fa aquell gest d’entre parèntesi, amb els dits de les dues mans a cada costat del cap).

Milagros.- Doncs (fent el gest del parèntesi) per exemple, li podies haver dit “No trobes estrany que Paco es morís d’insuficiència respiratòria? Ell que era tan bon esportista” I a veure què deia ella. No sé… per obrir el tema.

Rosario.- Sí, són punts de vista. Però d’aquesta manera s’hauria pensat que era jo qui l’acusava.

Milagros.- Però li vas dir que era jo la que l’acusava. Li ho vas dir clarament, amb totes les lletres!

Rosario.- I que no és veritat?

Milagros.- Ai senyor! Ai senyor! (mirant a la cambrera) Tenies raó.

Cambrera.- Això supera totes les expectatives.

Milagros.- Bé, segueix. I què et va dir ella? Es va justificar? Va donar algun argument a favor seu? Tenia alguna…. mmm, com es diu?

Cambrera.- Coartada!

Milagros.- Això!, tenia alguna coartada?

Rosario.- No, cap coartada

Milagros.- I…..

Rosario.- I….?

Milagros.- Caram! I què va dir, doncs?

Rosario.- Res, que es va posar a cridar com una boja.

Milagros.- I…..

Rosario.- Doncs res, que deia “LA MATAREEEEÉ!!!!” “JURO QUE LA MATAREEEEÉ!!!”

Milagros.- I ja està?

Rosario.- (satisfeta) Sí.

Cambrera.- Et sembla poc?

Milagros.- Però em sembla que hi falta alguna cosa. No ho veig que digui “la mataré, Juro que la mataré”, i se’n vagi.

Rosario.- No, no va marxar. Bé, va dir que sabia on treballaves i on vivies, i també sabia els horaris que feies i que els dijous tornes tard a casa. Però això tu ja ho saps.

Milagros.- I no et deixes res més? Segur que aquí es va acabar la conversa.

Rosario.- Sí, quan va dir això es va aixecar i va marxar parlant sola, dient que sabia on vivies. Em vaig espantar una mica, eh? Perquè era com si s’hagués tornat boja. Mira, jo de tu canviaria de casa i de feina. Per si de cas. T’ho dic perquè t’aprecio.

Milagros.-  Sí, dona sí, m’aprecies molt. Com si fos tan fàcil canviar de casa. I de feina!

Rosario.- Bé, tu fes el que vulguis, que jo ja t’he avisat.

Milagros.- (dirigint-se a la Cambrera) I tu què faries al meu lloc?

Cambrera.- Fa de mal dir. Si fos jo començaria a córrer i no pararia fins arribar al Iemen del Nord.

Rosario.- I per què al Iemen del Nord?

Cambrera.- Perquè allà les dones van tapades amb una sotana negra des del cap fins al peus, amb una reixeta als ulls per veure-s’hi. I d’aquesta manera podràs passar més desapercebuda. Ho pilles?

Rosario.- Ah, sí? És curiós que vagin així. Si precisament allà hi fa molta calor. Perquè hi ha camells, oi?

Cambrera.- (sense fer-li cas) Però reconec que no és una solució gaire agradable.

Milagros.- No, definitivament descartada. De moment.

Cambrera.- Doncs a les penes punyalades i a ser valenta toquen. Afrontem la situació amb dignitat i plantem cara.

Rosario.- Així m’agrada, que siguis valenta!

Cambrera.- Penso que el pitjor són els primers dies. Si passa una setmana i veu que no has fet res, no l’has denunciada, veurà que no tens proves i ho deixarà estar.

Milagros.- Em tranquil·litzes.

Cambrera.- (a Rosario) Suposo que no li vas explicar la possibilitat d’enviar un anònim a la policia?

Rosario.- (posant-se un dit a la boca i movent el cap lentament d’un costat a l’altre) Mmmm… una mica.

Milagros.- Què vol dir una mica? O li vas dir o no li vas dir?

Rosario.- Sí! Li vaig haver de dir. Però fluixet.

Cambrera.- La mare que…..! Però tu qui ets? El Servei d’Inteligència? O l’Agència de Notícies?

Rosario.- (Mig plorosa) I què volies que fes? Què volies? Que em quedés davant d’ella tota l’estona sense dir res?

Cambrera.- Mira (alliçonant-la, com si parlés a una nena petita) Et posaré un exemple de com podies haver enfocat la conversa: Per començar, quan ella et parlava de la Pantoja, tu, com el qui no vol la cosa li podies haver dit “Poco”!

(Rosario i Cambrera es queden amb cara de sorpresa, com interrogant)

Milagros.- Sí, “Poco”, perquè s’assembla a Paco, i ella s’hauria quedat descol·locada i hauria començat a associar idees.

Rosario.- Però m’hauria preguntat que què volia dir “Poco”

Milagros.- I tu li hauries pogut respondre que encara li havien fet pagar “Poco”

Rosario i Cambrera.- (a l’hora) Aaah!

Milagros.- I al cap d’una estona li dius “Pico”, així, sense que vingui a to.

Rosario.- Pico?

Cambrera.- Ja sé per on vas.

Milagros.- Siiií! Perquè abans l’has sorpresa amb Poco, i ara amb Pico. Ho veus que ens estem apropant a Paco?

Cambrera.- Ets bona, molt bona!

Rosario.- I que li dic de Pico?

Milagros.- Doncs que hauria de pagar un pico de diners.

Rosario.- Ah!

Milagros.- I després “Peco”

Rosario.- I què és “Peco”?

Milagros.- Doncs que si “Pecó” ha de pagar. Però fixa’t que hem dit Poco, Pico, Peco… i ara què ve?

Rosario.- (amb la boca oberta, com esperant que li surti una paraula que no vol sortir) ……..

Milagros i Cambrera.- (se la miren, també amb la boca oberta, com no gosant ajudar-la) ….. P-P-P….. A-A-A…… C-C-C….  O-O-O….

Rosario.- Paco!!!!

(les amigues aliviades)

Milagros.- Ho veus? Si a tu se t’ha acudit, a ella també se li acudiria.

Cambrera.- …..I es veuria obligada a treure el tema del Paco.

Milagros.- E qui li qua!I d’aquesta manera ja no li has d’explicar res, al contrari, és ella la que t’explica coses i tu només has de preguntar.

Cambrera.- ….I d’aquesta manera li pots anar estirant la llengua.

Rosario.- Ah, si? Com?

Milagros.- Si ella et diu “Pobre Paco, qui s’ho havia de pensar?” Tu li podies preguntar “Tu el vas veure morir?”, i després “És normal que els esportistes joves es morin de pneumònia?”, i “Podria haver-hi hagut alguna causa afegida per haver provocat la seva mort?” etc, etc.

Rosario.- Ostres, que fàcil quan se sap! Poco, Pico, Peco… Paco!

Cambrera.- I no tindríem aquest problema que ara tenim.

Milagros.- Però ara ja no hi podem fer res. Esperar,  vigilar, i desitjar que tot s’arregli sol.

Cambrera.- (passeja entre les taules, cavil·lant) Calla! Sí que podem fer alguna cosa.

Milagros.- (esperançada) Què? Què?

Cambrera.- (mirant a Rosario) Però és arriscat. S’ha d’anar amb tacte.

Milagros.- A veure, digues, digues!

Cambrera.- Podríem enviar una delegació a parlamentar.

Rosario.- Una delegació?

Cambrera.- Sí, com quan en una guerra s’envien uns parlamentaris per mirar de fer la pau.

Rosario.- Ah! I qui hi ha anirà a parlamentar?

Cambrera.- Tu!

Rosario.- Joooo?

Cambrera.- Efectivament. Per això he dit que era arriscat.

Rosario.- Però jo no sabré què dir! Per què no hi vas tu?

Cambrera.- Tu ets la persona ideal. Fixa’t-hi bé, estàs a favor nostre i ella es pensa que estàs a favor seu, perquè li ho has explicat tot.

Milagros.- Bona idea!

Rosario.- Dona, tot no li he explicat. No li vaig parlar del modelito que vaig comprar al mercadillo, ni….

Cambrera.- (tallant-la) Es tractaria que d’alguna manera li fessis saber que Milagros no està gaire convençuda del que va dir i que no pensa anar a la policia. Més aviat ha decidit oblidar el tema.

Milagros.- I li dius també que he dit que és una bona amiga meva i que mai hauria d’haver dit allò del Paco.

Cambrera.- Però tampoc no la pot anar a trobar i dir-li això de sobte. Ho trobaria molt estrany.

Rosario.- Sí, ho trobaria molt estrany.

Milagros.- Teniu raó. Has de quedar amb ella per prendre una cervesa. I parleu de la Pantoja, o de la Rita Barberà.

Cambrera.- I de mica en mica, amb aquella estratègia que t’ha explicat, poc a poc, amb molta subtilesa li vas insinuant el tema. Pensa-hi. Sobretot subtilesa, molta finor.

Milagros.- I com qui no vol la cosa li expliques que ens vam trobar i que res, que em vaig desdir de totes les sospites i que pot estar tranquil·la, perquè me l’estimo molt.

Cambrera.- I, sobretot, molta subtilesa.

Rosario.- Ah, vale!

 

-FOSC-

 

 

 

ACTE TERCER

 

Megafonia.- Han passat vint-i-quatre hores més.

(la cambrera està netejant taules. Entra la Milagros amb una perruca postissa i alguna peça de roba que la dissimula, com ara una gavardina o un jersei de coll alt)

Milagros.- Hola, què tal? (mirant a un costat i altre)

Cambrera.- Caram! No t’hauria pas reconegut.

Milagros.- Creus que passo desapercebuda?

Cambrera.- Tope, tope. Molt bé. Jo no ho hauria fet millor. Però per què vas disfressada així?

Milagros.- Mentre no tinguem notícies prefereixo fer-te cas i camuflar-me.

Cambrera.- Ben fet. No hi ha notícies de Rosario?

Milagros.- Res de res. I no deixa de ser curiós, que sabent com estic pendent de les seves gestions no hagi vingut a informar-me de seguida.

(la veuen passar pel darrera el bar, amb ulleres fosques intentant passar inadvertida)

Milagros.- Rosario! Rosarioooooo!!!

Cambrera.- Senyoreta Rosariooo!!

Rosario.- Ah, hola!, no us havia vist.

Milagros.-  Vaja, doncs sort que t’hem vist nosaltres, perquè si no desapareixes.

Rosario.- Ai filla, és que estic tan enfeinada!

Milagros.- Ah si? I doncs a què et dediques ara?

Rosario.- Ai filla! Un no parar. Que si gestions per aquí, que si coses per allà. Ara mateix anava a la botiga de la Piluca, que m’han dit que hi té una faldilla monísssima. I tinc por que no se la vengui i em quedi sense.

Milagros.- Però tens uns minuts per les amigues, no?

Rosario.- Ai, és que em va mooolt malament.

Milagros.- Vols fer el favor! (enèrgica), Va, seu un moment!

Rosario.- Només un moment, eh?

Milagros.- Cambrera, si us plau, els tes que tu ja saps.

Cambrera.- Marchaaando!

Milagros.- I no pateixis que t’esperem.

(estan calladetes. Milagros es mira a Rosario inquisitivament. Rosario li aparta la mirada girant el cap a un costat i a l’altra, o mirant a terra i al cel. Arriba la cambrera i serveix)

Cambrera.- Sucre blanc…..   sucre ros….. I ja està. Vingue, quines notícies hi ha?

Rosario.- Coooom? Què vols dir quines notícies hi ha?

Milagros.- A veure, Rosario, no vam quedar que aniries a veure la Virtudes i faries de parlamentària?

Rosario.- Ah, això!

Milagros.- Sí, això.

Rosario.- Doncs, bé.

Milagros.- Però bé, bé?

Rosario.- Dona…….!  Bé, el que es diu bé…. no del tot.

Cambrera.- Ja m’ho semblava a mi!

Milagros.- Et pots explicar d’una vegada? A veure, la vas tamptejar amb subtilesa?

Rosario.- Això sí, eh? Vaig fer exactament el que m’havies dit.

Milagros.- I….?

Rosario.- Doncs que no va anar com tu havies dit.

Milagros.- Vols fer el favor d’explicar-te d’una vegada, o t’haurem d’anar traient les paraules una per una?

Cambrera.- Comença pel començament i així ho veurem més clar.

Rosario.- Doncs res, que ens vam trobar, vam seure i vam demanar beguda. Però aquí ja no va anar com tu havies dit.

Milagros.- (estranyada) Com? A l’hora de demanar la beguda ja hi va haver problemes?

Rosario.- Sí, perquè jo vaig demanar cervesa, tal com tu vas dir, però ella no.

Milagros.- Ah no?, i què va demanar, si no és secret.

Rosario.- Si et poses així m’aixeco i me’n vaig, eh? Que a fi de comptes tot això que faig és per fer-te un favor, i no tinc per què aguantar les teves ironies.

Milagros.- Què vol dir que em fas un favor. Vas ser tu qui ho va embolicar tot. Vas ser tu qui va anar a dir-li que jo sospitava que era una assassina. Vas ser tu qui li va dir que jo volia enviar un anònim a la policia acusant-la. I ara no pots ni dir-me què va beure la Virtudes.

Cambrera.- Va, calmeu-vos. Que estem entre amigues i estem procurant que no passi cap desgràcia.

Rosario.- És que em parla com si fos una nena petita, i ja tinc trenta anys!

Cambrera- No t’ofenguis, que totes estem molt nervioses i es tracta d’arreglar les coses.

Milagros.- (melosa) Perdoooona’m, Rosario, ho dic així perquè jo sóc així. Tu ja em coneixes. Va segueix.

Rosario.- Doncs que ella va demanar un tallat curt de cafè, i ja em vaig posar nerviosa. Vaig pensar, merda! Això no va com hauria d’anar.

Milagros.- Noia, et poses nerviosa per res.

Cambrera.- (posant pau) És natural que es posi nerviosa… si les coses no van com esperava. Segueix.

Rosario.- Vosaltres no hi doneu importància, però jo penso que quan les coses no comencen bé, no poden seguir bé.

Cambrera.- Segurament tens raó. I pel que dius, alguna cosa va passar, oi?, o m’equivoco.

Rosario.- No, no t’equivoques. Més aviat no va anar com havia d’anar.

Milagros.- A veure, explica’t. Però comença pel començament. Tu demanes cervesa i ella un tallat. Qui s’ho podia imaginar!

(la cambrera  renya la Milagros amb un moviment de cap, com fent que no)

Rosario.- Doncs això, que demana un tallat i això em va desconcertar. Vaig estar a punt de començar la teva tàctica, però vaig pensar “Rosario, espera’t”

Cambrera.- Ben fet!

Rosario.- Llavors la Virtudes comença a parlar-me d’una línea de subvencions que el Govern concedeix als majors de trenta anys que volen muntar un negoci. Però jo no l’escoltava, només tenia ganes de començar la teva estratègia. Fins que sense esperar més em tiro a la piscina!

Milagros.- Ai mare!

Cambrera.- Que Déu ens agafi confessats.

Rosario.- I com aquell qui res li deixo anar “Poco!”

Cambrera.- Queeeè?

Milagros.- Poco?

Rosario.- Siiií!

Milagros.- Però què vol dir “Poco”?

Rosario.- (contenta) Això mateix em va preguntar ella!

Milagros.- I tu què li vas dir.

Rosario.- Doncs que la subvenció era “Poco”.

Cambrera.- Ben fet. Aprens aviat.

Rosario.- (satisfeta)… i ella va continuar amb les seves subvencions, quan de sobte li deixo anar “Pico!”

Cambrera.- (Movent el cap) No hi ha solució.

Milagros.- Per favor! Mira, para atenció. A veure si ho pilles. Poco, Pico, Peco, era perquè ella penses en Paco. Però ara què hi té a veure amb la teva gestió parlamentària?

Rosario.- Ai filla! I jo què sé? Ets tu la que em va dir que havia de dir això.

Cambrera.- Té raó, li hauries d’haver escrit. O millor, li hauries d’haver fet un dibuix. Hauria sigut més fàcil.

Milagros.- En fi! Segueix, segueix.

Rosario.- Doncs això, que se’m va quedar mirant molt estranyada, amb aquells ulls que sembla que et miren dins de l’ànima, i em va dir si em trobava bé.

Milagros.- I què li vas dir?

Rosario.- Peco!!!!

(la Cambrera es posa les mans al cap. La Milagros recolza el cap a la taula amb els braços estirats endavant)

Milagros.- Continua, continua, no paris, per favor.

Rosario.- Llavors em va preguntar que quantes cerveses m’havia pres, i jo ja no vaig saber què dir. Em vaig posar molt nerviosa i li vaig dir que ella havia d’haver contestat Paco.

(Milagros continua amb el cap sobre la taula, sense reaccionar)

Cambrera.- Això li vas dir? T’admiro. T’haurien de donar el Nobel.

Rosario.- (satisfeta) Sí. I em va dir que per què Paco? I li vaig dir que jo què sé, que tu (assenyalant a Milagros, que ara la mirava mig atordida) m’ho havies dit.

Cambrera.- Això és de llibre. Continua, continua.

Rosario.- I em va dir que què més m’havies dit.  I li vaig dir allò.

Milagros.- Allò? Què és allò?

Rosario.- Siiií! No te’n recordes? Que li digués que no tenies proves i que no la denunciaries.

Milagros.- (amb curiositat, esperançada) I què, què? Què et va dir?

Rosario.- Va riure d’una manera estranya, com si s’hagués tornat boja, i va dir que estaves morta de por i que aviat estaries morta de veritat.

Milagros.- Marededéu, estic perduda. Ha descobert la meva jugada i ara ja no tinc escapatòria. Me n’he d’anar al Iemen.

Cambrera.- Calma’t dona!

Milagros.- Però com vols que em calmi, si ja no podem ni parlamentar. Tot està perdut. Per comptes de solucionar-ho ho hem empitjorat més. Sabeu d’algú que em vulgui comprar la casa. Bé de preu.

Rosario.- Jo puc donar veus pel barri.

Cambrera.- Tu calla! I tu (dirigint-se a Milagros) no prenguis decisions que hagis de lamentar.

Milagros.- Mentre ho pugui lamentar rai, senyal que encara estaré viva.

Cambrera.- Que no veus que si t’hagués volgut matar ja estaries morta?

Rosario.- O és que encara no s’ha pogut comprar la destral.

Cambrera.- Què dius tu d’una destral?

Rosario.- Tens raó, perdona. Que ella és infermera i amb una injecció de cianur en tindrà prou.

Cambrera.- Vingue, arregla-ho més encara!

Rosario.- Dona, és el que penso.

Cambrera.- Doncs mal que mal val més que diguis Pico i ja n’hi ha prou.

Rosario.- Pico?

Cambrera i Milagros.- Siiiií! Que tanquis el Pico!

Rosario.- Ai com sou! Doncs apa, ja no penso dir res més (i fa morritos)

Cambrera.- (a Milagros) Creu-me, no et farà res.

Milagros.- Creu-me tu a mi. Jo emigro. I si veus a la Virtudes (dirigint-se a la Rosario) no li diguis res.

 

-FOSC-

 

EPÍLEG

 

 

Megafonia.- Ha passat una setmana i tot sembla tranquil.

 

(Al bar. Rosario asseguda prenent alguna cosa. Cambrera feineja. De fons se sent fluixet la música de la ràdio)

Cambrera.- Què? Tens notícies de la Milagros?

Rosario.- No noia, se l’ha menjar la terra.

Cambrera.- Ha passat una setmana i començo a estar preocupada.

Rosario.- No pateixis, es sap defensar sola.

Cambrera.- Jo crec que s’ho va prendre massa seriosament.

Rosario.- Si, jo també.

Cambrera.- Es va agobiar

Rosario.- Es va ofegar amb un got d’aigua.

Cambrera.- I de la Virtudes en saps res?

Rosario.- Sí, ens veiem de tant en tant.

Cambrera.- I li vas parlar de la Milagros.

Rosario.- Una miqueta.

Cambrera.- Una miqueta?

Rosario.- Sí, li vaig explicar que s’havia espantat molt i que fins i tot va dir de marxar al Iemen.

Cambrera.- No la deu haver matat, oi?

Rosario.- Bah! No ho crec.

Cambrera.- I per què no ho creus?

Rosario.- (satisfeta) Doncs perquè li vaig preguntar i em va dir que no.

Cambrera.- Ah! Si et va dir que no….

Rosario.- Mira,  Penso que la Virtudes és d’aquelles que parla molt i no fa res.

Cambrera.- Sí, deu ser això.

RÀDIO.- Ning-nong. Notícies fresques. Ens acaben de notificar que la policia ha detingut recentment una islamista de nacionalitat espanyola quan estava a punt d’embarcar a l’avió en destinació a Iemen del Nord. Es tracta d’una dona molt radicalitzada que fins ni tot anava vestida amb un burka negre que la tapava totalment de cap a peus. La detenció s’ha efectuat gràcies a la trucada anònima d’una ciutadana modèlica que ha advertit del perill de fugida imminent. La policia manifesta que la islamista es nega a respondre cap pregunta i només diu coses inconnexes, que si Pico, que si Peco i altres tonteries.

Cambrera.- Hi ha que veure com està el món.

Rosario.- Ni que ho diguis. No entenc com hi ha gent que es deixa convèncer per aquests grups fanàtics.

Cambrera.- O sí. Sembla mentida.

Rosario.- Per cert, no em dius res del vestit que porto?

Cambrera.- Molt mono. D’on és?

(la ràdio va pujant de volum i la conversa es va perdent)

Rosario.- Oi que sembla de Piluca?, doncs és del mercadillo.

Cambrera.- Del mercadillo? No em diguis….

I bla. Bla. Bla. Bla…………..

 

-FI-

Aleix Font

Cadaqués. Del 12 al 16 de setembre de 2016