A LA PLATJA DE CHESIL
Traducció d’Albert Torrescasana
Empúries-Anagrama
139 pàgines
Ian McEwan, segons Viquipèdia fa néixer a Aldershot, Anglaterra, el 21 de juny de 1948 i és un novel·lista i guionista anglès. El 2008, el diari The Times el va incloure en la llista dels cinquanta escriptors britànics més importants des de 1945. Ian McEwan va començar escrivint novel·la gòtica curta.
Al català S’han traduït les següents novel·les:
- Entre els llençols(Quaderns Crema, 1987, narracions
- Gossos negres(Edicions 62, 1993)
- El somiador(Destino, 1995) – El somiatruites (Cruïlla, 2006)
- El confort dels estranys(Destino, 1997)
- L’innocent(Destino, 1998); títol original
- Amor perdurable(Destino, 1998)
- Amsterdam(Empúries/Anagrama, 1999)
- Expiació(Anagrama, 2002
- Dissabte(Anagrama, 2007)
- A la platja de Chesil(Anagrama, 2008)
- Solar(Anagrama, 2011)
- Operació Caramel(Anagrama)
- La llei del menor(Anagrama, 2015)
- Closca de nou(Anagrama, 2017)
- Màquines com jo(Anagrama, 2019)
- La panerola(Anagrama, 2020)
A LA PLATJA DE CHESIL
Ian McEwan comença el llibre d’aquesta manera: Eren joves, cultes, i tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible. En aquest llibre, Ian McEwan ens explica la història de la vida, l’enamorament i la nit de noces de l’Edward i la Florence, una parella inexperta en les relacions sexuals, com totes les d’aquells anys, que no en fa pas tants. Ell estava excitat per haver arribat a la fi de l’època de la repressió dels sentits, perquè un cop casats ja comptava amb el permís oficial per donar via lliure a les experiències sexuals. Ella aterrida avergonyida i fastiguejada per l’acte que s’estava a punt de produir. Cada paraula, cada moviment serà interpretat d’una manera diferents per cadascun d’ells. Inevitablement en aquella nit màgica, a la nit de noces, es produeix el xoc de trens quan les dues mentalitats xoquen i s’estavellen d’una manera que sembla irreconciliable.
Genial descripció dels moments, dels pensaments, de l’obnubilació del raonament quan una circumstància ens enfronta a les pròpies conviccions. Quantes vegades les persones no s’han hagut de penedir de paraules dites massa de pressa, o de posicions intransigents, o d’allò que hauríem pogut fer, o dir, o acceptar. Si poguéssim esborrar unes paraules dites sense pensar!
Aquella sensació d’ineptitud, aquelles respostes severes vers als qui més estimem i que no són més que mostres de feblesa, aquells dictats ètics o religiosos i estúpids que tant mal han provocat a les generacions ancestrals, aquella impotència, aquells plors.
Al final del llibre ja fora de la narració, ens aclareix: Els personatges d’aquesta novel·la són inventats i no s’assemblen a cap persona viva o morta. L’hotel de l’Edward i la Florence –a menys de dos quilòmetres al sud d’Abbotsbury, a Dorset, en una posició elevada d’un cap situat darrere l’aparcament de la platja- no existeix. Però com és que a mi se’m va tan real?
És un llibre preciós i tendre que vist amb ulls d’avui en dia pot semblar, als que no ho han viscut, una situació incomprensible i carrinclona. Però si ho veiessin amb els nostres ulls que de resquitllada també ho vam viure, potser es posarien en la pell de l’Edward i la Florence i, qui sap, potser se’ls faria inevitable una llagrimeta de solidaritat.
Aleix Font 18 de desembre de 2020
