COMPTE AMB LES RIFES DE NADAL

El conte del cavall

EL CONTE  DEL CAVALL

 

Vet aquí que un dia vam anar a buscar bolets als boscos de Can Nicolau de Torrelletes i de tornada vam parar, com fa tothom, a cal Joan per fer una cervesa. Ens van proposar si volíem números per la rifa que feien a l’escola del seu nét, i ves que hauríeu fet vosaltres?, en vaig comprar un parell tot i sabent que no es fa pel premi. Em van demanar un telèfon de contacte “perquè si toca us faran una trucada”.

Un cop a casa vam mirar la paperetes i ens vam adonar que la data del sorteig no era ni la de la rifa de la Loteria espanyola ni tampoc la de la Grossa, sinó un dia de mitjans de gener. I tampoc no hi figurava el premi, només hi deia que ja es posarien en contacte amb nosaltres, i que en cas de dubte podríem trucar a un número de telèfon que hi havia a la participació. Bé, no passa res perquè ja sabíem que aquestes rifes de Nadal són per ajudar la mainada pels viatges de fi de curs o per algunes activitats educatives.

les rifes de Nadal
Ja el tenim a casa!

I res, que va venir el Nadal i ja se sap, que Missa del Gall, que dinar amb la família per Nadal i també per Sant Esteve, que massa tips però ben feliços per la bona companyia i per l’excepcionalitat d’aquests dies comercials. Després van venir les campanades de Cap d’any, el Quinto de l’Ateneu i després Reis, que ja no celebrem perquè els néts se’ns han fet grans i ja no es deleixen per aquells regals de fi de festes.

Passades les vacances van venir aquells dies pesats de fred i de foscor i semblava que tota la tristor del món s’havia emparat dels carrers de la Colònia. Però vet aquí que, ja a les acaballes del gener vam rebre una trucada en la que un senyor molt simpàtics ens comunicava que ens havia tocat la rifa i que ens vindrien a entregar el premi a casa nostra. Per més que vam preguntar si era una cistella o un viatge, ens van dir que la sorpresa era una part del premi. “No patiu que quedareu ben satisfets”.

les rifes de Nadal

 

I tant que vam quedar ben satisfets. Al cap d’uns dies truquen el timbre i ens trobem amb un home rialler que diu que ens porta el premi. Aparcat davant de casa un tot terreny que arrossegava un remolc que semblava una caravana de gitanos, i al mateix moment ja hi havia un ajudant que estirava del ronsal un cavall gran que feia por. Un cavall!, el premi era un cavall. Heu vist mai un cavall de la vora? És una bestiota més alta que un home i llarga com un armari. Ai mare, quin embolic. Qui m’hauria manat a mi comprar números d’una rifa,  m’hi hauria hagut de negar.

– Però escolti, que vol que en faci d’un cavall?

No hi va haver res a fer. Ens va dir que ell només s’encarregava del transport i que no hi podia fer res. Que si ho volíem podíem trucar al  número de telèfon que sortia a la papereta, i que si no el volíem, sempre ens el podríem vendre.

–  Vendre?, i com es fa per vendre un cavall? Hi ha botigues de cavalls? El puc portar al Caprabo i que l’exposin al costat de les parades d’oli o les dels iogurts de La Fageda?

–  Miri, no m’atabali que jo només sóc el transportista.

Això sí, em van ajudar a entrar-lo a casa, el van deixar a l’eixida i em van donar les instruccions imprescindibles per poder-lo mantenir: li havíem de donar farratge (o sigui, palla) i aigua cada dia, millor que dormís a cobert, i no estaria de més que cada dia el traguéssim  a passejar una estoneta perquè es veu que són delicats i no se’ls poden rovellar les articulacions. I encara abans de marxar em van dir que l’havia de ferrar, perquè es veu que necessiten que se’ls canviïn les ferradures de tant en tant.

I allà el tenim, a l’eixida de casa on quasi no hi cap,  i a l’hora de dormir a l’habitació del fons que fèiem servir una mica de taller, una mica mals endreços i de rebost pel que no ens cabia a dins de casa. I menjant, i bevent i…… en fi, que me’n faig un fart de treure fems, i ara ja ningú no els vol. Recordo quan era petit que les dones sortien amb una paleta i el cabasset just quan havia passat el cavall del Gava perquè deien que els fems eren bons per adobar les flors, però ara ja no els volen ni regalats.

El conte de la rifa de Nadal
Aquestes rodes de palla són més altes que una persona

Hem de comprar palla. Sabeu on es compra palla?, sabeu com la venen? Doncs ja us ho diré jo. Resulta que hi ha pagesos que la tenen embolicada en una mena de rodes que no cabrien al menjador de cap casa de les nostres, i n’hi ha d’altres que en fan una mena de paquets que no et caben dins del cotxe. O sigui, que en vam encarregar un parell d’aquests paquets (que ells en diuen bales) i ens les van dur amb un tractor. Al final ens van dir que per menys de quatre no farien el viatge i, vingue! Més embalums cap dins de casa.

El conte del cavall
I només faltaven el del poble fent brometes

Ara estem en la campanya de trobar un comprador, que no és fàcil. De moment he anat casa per casa i ningú el vol a la Colònia. Hi ha algun bestiota que m’ha suggerit que me’l mengi, que la carn de cavall és molt nutritiva. Però jo no m’hi veig d’escorxador, em fa pena i em fa angúnia; s’hi ha de néixer en això i si de petit no ho has viscut ara ja no hi pots fer res. Algú altre em va suggerir que el deixés anar, com fan aquells que porten gossos a la Colònia i després marxen en cotxe pensant que algú ja els acollirà, però…. no sé, ho trobo una salvatjada. També m’han dit que posi anuncis a internet, que ho anunciï a Wallapop, que enganxi papers amb la seva fotografia pels pals de les faroles, que truqui a la ràdio o al telenotícies comarques de TV3 per si hi ha algú que pica, però de moment no hem tingut sort.

Els de l’Ajuntament ens han dit que no el podem tenir a dins de casa, que per una qüestió d’ordenances municipals i de salubritat no es pot tenir bestiar a dins del nucli urbà. O sigui que la cosa més urgent és la de trobar la manera de  treure’l de casa, perquè prescindint del que puguin dir els de l’Ajuntament també hi ha la qüestió de convivència. Cada vegada que hem de sortir a l’eixida per anar a buscar alguna cosa al rebost del fons, tenim com un ensurt al trobar aquella bèstia grossa que ens mira amb una cara com si tampoc no entengués res. O sigui, que li haurem de buscar un lloc on s’hi pugui estar en condicions. I és per això que havíem pensat en alguna hípica d’aquestes on hi van els pijos de les ciutats per fer circuits per les muntanyes en resignades processons de cavalls. Sabeu quan costa tenir un cavall a l’hípica de Torrelletes? Sabeu si a lo millor me’l hi tindrien de franc?

el conte del cavall
Trobo que és massa gros per animal de companyia

I tot plegat comença a córrer pressa perquè diria que ell ja ens mira amb tendresa i a nosaltres ja  ens sembla una mica com si fos de la família. I mira que hi rumio en tot plegat, i sabeu què he arribat a pensar? que allò de la rifa de Torrelles no era més que una enganyifa, que aquella família tampoc no sabien com treure-se’l de sobre i que s’havien enginyat aquell sistema per encolomar-lo al primer passerell que hi caigués de quatre potes. Digueu-me mal pensat, però arriba un moment que ja no saps què pensar.

 

Aleix Font 16 de desembre de 2020

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment