EL TANGO DE DIEN BIEN PHU

El tango de Dien Bien Phu

 

DAVID CASTILLO

El tango de Dien Bien Phu

Premi Joanot Martorell

Edicions 62

286 pàgines

David Castillo

David Castillo ha fet un llibre per justificar les trapelleries de la FAI mentre van tenir el poder a Catalunya i Aragó. Reconec que sóc un dels incauts que ha picat l’esquer d’un títol prometedor, Dien Bien Phu. Perquè aquest enclavament del Vietnam és com una llum que atrau l’admiració dels que vivim oprimits per països imperialistes. A Dien Bien Phu els vietnamites van vèncer l’exèrcit colonial francès, un exèrcit, com l’espanyol, que no guanya cap batalla si no és contra el propi poble desarmat. Els francesos, ja ho he dit en altres ocasions, tenien uns militars somiadors d’antigues proeses imperials, encara es creien poderosos com petits napoleons, que podien guanyar guerres pel seu compte. Enlluernats per haver format part dels vencedors de la recent guerra mundial, s’oblidaven de la gran humiliació d’haver-se rendit davant dels alemanys l’any trenta-nou en una guerra de poc més d’un mes. Feien veure que eren del grup dels demòcrates i callaven el seu comportament vers els republicans espanyols exiliats per la guerra contra els feixistes. Ocultaven la vergonya d’haver col·laborat amb els nazis en l’extermini de milers de jueus. I només perquè els anglesos i els americans els havien acollit per caritat al seu costat, es van pensar que la guerra l’havien guanyat ells. I així els va anar. Tot i comptar amb ajuda de material americà es van tornar a rendir amb milers i milers de presoners, molts d’ells de la FAI espanyola que s’havien enrolat a les tropes colonials franceses.

David Castillo

David Castillo s’oblida que encara som molts els que conservem a la memòria les narracions dels nostres pares que van lluitar a la guerra contra el Franco i que no compartien les actuacions d’aquells llibertaris assassins. Tothom podria explicar històries del que va passar als seus pobles, però al Baix Llobregat coneixíem  les malifetes de les colles de l’Hospitalet i sobretot de Molins de Rei. No n’hi ha prou en fer veure que els anarquistes que ell descriu no aprovessin aquestes actuacions, les dels anarco delinqüents, no n’hi ha prou en posar als comunistes com a dolents, no n’hi ha prou en titllar Companys de titella, també hauria de demanar perdó. Mira si n’és de fàcil que inclús l’església ho ha fet amb la seva Inquisició.

David Castillo

A més a més, David Castillo ha fet un llibre, al meu parer, indigest. Repeteix i repeteix fins a fer-se molt pesat la llista de noms, sempre els mateixos, de coneguts anarquistes. I passa de la vida actual a la de fa vuitanta anys en una barreja que vol ser docta i que a mi em sembla un nyap. I com ho ha fet per argumentar la vida dels faieros? Doncs fent veure que persegueix l’autor de la lletra d’una cançó que cantaven al camp de concentració d’Argelers, el Tango del camp d’Argelers, que de fet no era més que una lletra improvisada al damunt la música d’un tango de Gardel “Esta noche me emborracho”. I amb aquest argument vesteix la retirada republicana amb grans heroïcitats de l’exèrcit negre i sense pràcticament crítiques de pes. I dóna per certes algunes invencions que anys després van fer córrer per disculpar algunes de les seves proeses, com per exemple l’assassinat dels germans Badia, que diu que diuen que no van ser els de la FAI sinó que va ser l’entorn del mateix President Companys els qui ho van organitzar. De veritat hi ha algú que s’ho creu? També afirma la justificació que l’assassinat de Durruti no va ser tal sinó un accident amb una arma que es va disparar sola. El cert és que entre els republicans que no eren de la FAI va córrer la certesa que l’havien matat els seus propis companys, famosos per similars malifetes. El meu pare també hi va estar tancat a Argelers, el meu pare i els seus companys també van procurar estar el més lluny possible d’aquests fanàtics pistolers. Però a diferència d’aquells valents, el meu pare va tornar per continuar la lluita contra el Franco. El meu pare no es va entregar per demanar perdó, el meu pare va lluitar, va passar la frontera moltes vegades i finalment  ho va pagar amb presó. El meu pare no en parlava gaire bé dels anarquistes, i tothom qui el coneixia deia que era un home bo.

El tango de Dien Bien Phu
Camp de concentració d’Argelers. Foto de Xavier Febrés

El llibre se m’ha fet pesat potser perquè tal com reconeix l’autor li falta captatio benevolentiae, o sigui, voluntat per captar la benvolença del lector. I amb aquesta falta de voluntat es llença a una mena de justificació per fer veure que els anarquistes van ser els bons de la guerra i que no eren tan dolents com la història ha explicat, ple de justificacions, ple de punts de vista favorables, i oblidant-se de les versions contràries a aquesta colla d’espanyolistes ignorants i abusadors. I només hi faltava el títol del llibre, que és una enganyifa perquè el relat no va d’això, no té res a veure amb aquella batalla del Vietnam, i només al final de tot s’explica aquella desfeta i diu que l’autor de la lletra de la cançó hi era.

El tango de Dien Bien Phu
Refugiats republicans. Foto de VilaWeb

El cert, mal que li pesi a l’autor, és que els anarquistes van col·laborar de manera determinant a la derrota de la República. Amb les seves atrocitats van posar el món en contra nostre i van aconseguir que ningú no ens ajudés. Gent d’honor van ser tractats com miserables gràcies a la fama que s’havien guanyat aquests descontrolats, persones de pau van ser empesos a passar-se al bàndol dels feixistes. I encara hi ha gent avui en dia refractària a ideals  avantguardistes per la ferida que van causar al cor de les seves famílies. Com pot ser, si no és que ho van fer tant malament, que després de la guerra espanyola tinguessin tan poca rellevància els anarquistes? Com pot ser que el que va ser el sindicat més nombrós de Catalunya s’hagués desfet com un terrós de sucre? Els catalanistes, tan poca cosa segons ell, van resistir als anys més dolents i van sembrar llavor que ha anat fructificant. Què va deixar l’anarquisme? Justificacions i poca cosa més.

 

Aleix Font – 24 de desembre de 2020

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment