MARTÍ DOMÍNGUEZ
L’ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES
Proa
315 pàgines
Martí Domínguez em té el cor robat. Potser pel seu revelador llibre L’esperit dels temps, o potser per aquesta manera d’escriure que engloba moltes qualitats entre les quals destacaria que és docte perquè sap del què parla i sap com explicar-ho, i també pel seu estil que potser en podria dir valencià. Alguns pensareu que quan parlo d’estil valencià em refereixo a la manera de Ferran Torrent, i molt hi té a veure. Martí Domínguez en aquest llibre té un gran sentit de l’humor, aquell humor que a vegades és subtil, potser una mica català, i d’altres és explosiu, però sempre amb aquella dosi de sal i pebre que et fa picor dins dels pulmons, t’obliga a respirar a batzegades i et fa sentir més bé.
Aquest llibre no és de sèrie negra tot i que hi ha diversos assassinats, en realitat assassinats en sèrie. Aquest llibre en realitat parla de la societat valenciana, suposo, amb uns personatges arquetips que retraten unes classes acomodades i unes altres de no tant, on els de dalt miren als inferiors amb una aversió insuperable, i els de baix miren als de dalt amb respecte, temor i quasi submissió. Els uns són triomfadors, calculadors i ambiciosos. Els altres en certa manera també, però amb una ètica diferent. També hi ha un sector que en podríem dir dels funcionaris, alts i no tant alts, catedràtics, professors, intel·lectuals, tots molt llegits. Altres, els policies, també funcionaris però d’una mena diferents, com ho diria? no tant llegits: comissaris, inspectors, agents, que tenen un respecte més paït per l’escalafó.
Aquests funcionaris, del ram dels no tant llegits, es veuen immersos en uns assassinats que tenen a veure amb el món de la lectura, de les subtileses d’una frase o d’una ironia que no arriben a copsar: De De Kincey no acaben d’entendre que digui que “Si algú es permet un cop un assassinat, ben aviat li sembla poc robar, i de robar passa a beure i a no observar el Dia del Senyor, i d’aquí a les males maneres i la deixadesa. Un cop iniciat aquest camí de baixada, no es troba aturador. Molts han iniciat la seva ruïna amb algun assassinat que en aquell moment els semblava poca cosa”. Naturalment s’han de moure per aquest món i han de parlar amb editors, traductors, escriptors, universitaris, un biòtop ben diferent al seu.
És especialment grotesc el xoc de trens de les dues classes socials, els especuladors versus pagesos, l’aversió, el terror del que diran les coneixences primmirades quan coneguin les noves relacions familiars, i d’altra banda el temor al ridícul dels humils i també l’esperança de prosperitat de la seva filla en aquesta escalada social. Els tòpics llueixen com un llum dins d’un túnel: menjar arròs directament de la paella, vi de qualitat mesclat en gasosa… Hi veureu els homes amb les seves cabòries, les seves aspiracions futures, els somnis de jubilació; les dones més pragmàtiques, més tocant de peus a terra.
Els policies, sobretot els espanyols, ja se sap. Si troben algú amb un ganivet a la mà al costat d’un home mort, de seguida diran “Vet aquí l’assassí”. Però si les proves són més subtils, si no poden estarressar cap sospitós a cops de porres o amb tortures més refinades, la cosa ja es complica i fins i tot pot arribar a semblar irresoluble. Tot i així…. no sé com dir-ho, sempre hi ha un comissari llumenera, o un inspector amb un cop de sort. Perquè, ja se sap, si llegiu un llibre d’assassinats, encara que no sigui de sèrie negra, convé, diria que és imprescindible, que al final se sàpiga qui és l’assassí.
Aquest llibre a mi m’ha agradat molt i us aconsellaria que, si penseu com penso jo, us el llegíssiu. Però, és clar, com sabeu com penso jo? Us ho diré d’una manera més entenedora: si sou fervents seguidors de Ken Follet, llavors no sé que dir-vos, podria ser fins i tot que no us agradés. Si pel contrari trobeu que aquell escriptor és massa comercial, massa evident, massa de “Copiar-Enganxar” llavors llegiu-lo i gaudireu d’aquella finesa de la ironia en clau d’humor, de la descripció d’uns personatges sense escrúpols que estan al cim de la societat, d’unes persones adorades, respectades, etiquetades amb el títol honorífic d’intel·lectuals, que es mouen per uns interessos mesquins d’egoisme inconfessable. Ah, i també d’aquest idioma tan preciós que és el català en la seva riquesa valenciana.
Resumint, com que us vull bé, llegiu el llibre. I si teniu la sort que us agrada potser us passarà el que em passa a mi, que ja tinc ganes de tornar-lo a començar.
Aleix Font – 29 de desembre de 2020
