MARC PASTOR – L’ANY DE LA PLAGA
La Magrana
366 pàgines (suposo)
Jo diria que Marc Pastor transcriu un tema cíclic al cinema, el dels invasors extraterrestres en forma de vegetals que s’apoderen, clonant-los, dels éssers humans, i la peli La invasió dels ultracosos, de l’any 1978,amb Donald Sutherland, o Invasió, del 2007, amb Nicole Kidman de protagonista, ens són uns exemple. En aquest llibre, Marc Pastor també té uns vegetals extraterrestres, també té un protagonista que se’n adona del perill, també hi ha una parella que l’ajuda amb la que junts correran empaitats pels impàvids vegetals en forma humana, també tindrà uns amics i amigues que estaran infectades, i també hi haurà uns focus de resistència que donen esperances. En fi, que s’assembla massa a allò que ja existeix.
En Víctor Negro, l’heroi, és encarregat d’una empresa de treballadors socials, d’aquests que tenen cura de gent gran o necessitades d’ajuda i atenció especial. Té al seu càrrec un equip de “teefes” (treballadores familiars) que ell supervisa, i ell, a la vegada, està a les ordres d’una superior que d’entrada ja té força comportaments vegetals. Tot començarà quan una dona li explica que el seu marit no és el seu marit, i ningú no se la creu. Un altre indici és que a totes les cases sota la seva supervisió hi ha aparegut unes plantes que semblen petits eucaliptus anomenades Gengiskhanensis perquè diu que són originàries de la llunyana Mongòlia. I pel que sembla, també els del govern, els de la policia i els locutors de la televisió estan posseïts. I per acabar-ho d’amanir no fa molt que l’ha deixat la dona, a qui encara estima, i comença a sortir amb una noia molt agradable. Doncs ja tenim tots els ingredients. Ara només cal omplir les pàgines de sospites, de carreres empaitats pels vegetals i de situacions límit que s’aniran superant amb l’ajuda de l’escriptor Marc Pastor.
Em sap greu dir que no m’ha agradat. Massa llarg, massa obvi, massa igual, massa converses en castellà, massa citacions de frases de cinema, cites en anglès, en fi, i el desgavell en la numeració de les pàgines que a partir de la 213 totes es diuen 214 fins arribar a la 360, la dels agraïments. Tot i així, alguna cosa hi deuen haver trobat quan fins i tot se n’ha fet una pel·lícula d’ultra cossos ubicada a Barcelona. De totes maneres tornaré a repetir el que ja comença a ser habitual en moltes de les meves crítiques: que el fet que a mi no m’agradi no vol dir pas dir que a molta gent no li hagi d’agradar. Hi ha molta gent que venera Ken Follett, n’hi ha que no es cansarien de mirar pel·lícules de La Guerra de las Galaxias, n’hi ha que encara en miren cada dia del Far West, i també n’hi ha que no poden passar sense mirar una vegada al més La Noche de los Muertos Vivientes. En aquest món hi ha d’haver gustos per a tot, i a mi m’ha tocat ser dels qui no els agrada aquest llibre d’avui.
Aleix Font, 11 de gener de 2020
