ELS SOTS FERÉSTECS, de Raimon Casellas
Biblioteca Selecta Barcelona
214 pàgines
Els Sots Feréstecs és un llibre sensacional escrit per un home genial, amb una riquesa de llenguatge pròpia d’aquells anys quan el català encara no estava contaminat pel castellà o ho estava poc, ple de paraules que ara ja no s’utilitzen però que encara entenedores que ressonen pels racons coneguts del nostre pensament. Està escrit en un català modern quan el català antic s’anava fent vell, i tot ell és assequible i emotiu. La primera edició dels Sots Feréstecs va ser l’any 1901, el llibre que jo tinc és de la cinquena edició, del 1947, i recentment l’he llegit en una edició de l’any passat. Desconec si en la primera versió feia servir l’ortografia i la sintaxi d’abans de Pompeu Fabra i posteriorment es va adequar al català d’avui en dia, o bé de bon principi ja parlava tal com l’he llegit, cosa que seria més plausible. Sigui com sigui és un llibre que enamora de la manera que encisa Solitud per posar-hi un referent.
De Raimon Casellas, a Viquipèdia hi diu que Raimon Casellas i Dou va néixer a Barcelona el 7 de gener de 1855 i va morir a Sant Joan de les Abadesses, el Ripollès el 2 de novembre de 1910. Afegeix que fou un periodista, crític d’art, narrador modernista i col·leccionista català. Autor d’ Els sots feréstecs (1901), obra considerada la primera novel·la modernista i precursora del corrent conegut com a naturalisme rural. Fa uns anys vaig tenir ocasió de llegir els dos llibres seus titulats Etapes Estètiques que per mi van significar una il·luminació al món de l’art (una epifania en dirien ara).
Els Sots Feréstecs és la història d’un rector, d’una gent i d’un territori. El rector és mossèn Llàtzer, un capellà proscrit pel pecat de supèrbia al voler rehabilitar autors i textos prohibits per l’Església; en penitència l’envien a una parròquia miserable al mig de boscos i cingleres. La gent són els habitants d’aquells paratges, enfosquits de cos i ànima per la duresa de la vida de privacions i solitud. El territori és una vall situada a la banda dreta del riu Congost, entre El Figueró i l’Ametlla, a llevant dels Cingles de Bertí i de Puiggraciós, paral·lel al Sot del Bac, país de fondàries i de cingleres, tapat de boscos i d’aritjolars. Aquests paratges que hi surten són reals i coneguts, la Rovira, el coll de can Ripeta, l’ermita de Puiggraciós, l’Uià…. i si algun dia hi aneu a passejar hi trobareu, si no les han esbotzades aquesta trepa d’unionistes que tan poc estimen el nostre país, unes plaques que fan referència als paisatges d’aquest llibre.
S’hi descriuen una sèrie de personatges característics, aspres i bonyeguts, esquerps, tancats en ells mateixos, refractaris a qualsevol mena d’empatia i carregats d’una mena de ressentiment a tot allò que és foraster. L’Aleix de les Tòfones, un jaio (vell) caragolat i malfiat, suposadament enriquit amb la venda d’aquests preuats bolets, el Pallasso Bosquetà anomenat en Carbassot porquerol de l’Ensulcida, l’alegria de la festa a costa de gastar estirabots, i d’altres.
S’hi parla de l’encís i el desencís de Mossèn Llatzer, animós, que veient l’actitud dels habitants pensava “Ja els ablaniré”. Els bosquerols cansats de patiments pensaven “Si l’han dut aquí és que alguna en deu haver fet”. I mentrestant a l’hostal adossat a l’ermita de Puiggraciós hi havia alegria, si bevia vi i s’hi jugava a cartes en una mena de contrapès a l’església de Montmany. La guerra entre el bé i el mal s’havia encetat, els temps havien canviat i l’opció entre la Missa blanca i la Missa negra enfrontava els dos bàndols, el del capellà amb els dos jaios, i els dels habitants dels Sots amb anys i panys de cohabitació i coneixença.
Suposo que a aquestes alçades ja teniu clar el meu parer: llegiu el llibre, gaudint-ne i si podeu, feu com jo de llegir-lo i rellegir-lo sempre que necessiteu alimentar la vostra ànima. Però us aviso: Amb la millor intenció vaig deixar el meu llibre a un bon amic i des de llavors ens veiem poc; la darrera notícia que en vaig tenir va ser quan un dia, que jo no hi era, es va presentar a casa per tornar-me’l i va dir a la meva dona “No sé com l’Aleix pot llegir això. Jo no he passat de la meitat”
Aleix Font, 7 de gener de 2020
