d’Aleix Font
Amb aquest conte vaig guanyar el primer premi del concurs La Primavera Literària de Santa Coloma de Cervelló
ARA VINC !
L’Eduard era un “manetes”, o sigui un xicot d’aquells que tan et podia arreglar una fuita d’aigua, com instal·lar-te un ventilador d’aquells del sostre. I per això era molt sol·licitat per les mestresses de casa del poble. Havia treballat com a lampista d’una empresa de la construcció. Quan es feia un edifici, l’empresa subcontractada on treballava hi entrava per a fer totes la instal·lacions de llums, endolls, quadres de connexions etc. i l’Eduard era eficient, era bo. A més a més, com que estaven en contacte amb les altres empreses subcontractades per a fer les seves especialitats, pujar les parets, pintar, decorar etc. ell s’hi fixava i en sabia els detalls que l’acreditaven com un bon treballador polivalent: Abans d’encimentar s’ha de mullar, o bé, abans de pintar cal imprimar, etc.
Un dia, per aquelles coses del capitalisme desmarxat, l’empresa va entrar en crisi, van haver d’acomiadar molts treballadors i al final va tancar. Va ser molt més endavant que es va assabentar que les empreses continuaven treballant d’amagatotis, amb altres noms i altres empleats que s’avenien a cobrar menys del que cobrava ell. Ja se sap que en el capitalisme allò que és més important és el benefici, del propietari és clar, i que una de les maneres d’aconseguir-lo és reduir despeses, sobretot en els costos laborals. I d’aquesta manera, l’Eduard es va trobar a l’atur i amb molt poques possibilitats de trobar cap feina qualificada.
Quan la paga de l’atur es va acabar es va haver d’espavilar. Cansat de vagar per empreses constructores que li prometien d’avisar-lo si hi havia alguna vacant, va donar veus pel poble, per a fer pegats. I vet aquí que un dia es va trobar que una veïna li va preguntar si es veia en cor de fer-li una instal·lació de llums a una habitació que havien de rehabilitar. Ell va fer un treball perfecte, i no només d’electricista sinó que també li va tapar les regates per amagava els fils i també es va oferir per pintar. Un feina impecable, vaja, i bé de preu perquè s’estalviaven la part del preu que abans era pel propietari, la part la filla del propietari, que feia d’oficinista de l’empresa, la part pel cunyat del propietari que també tenia un càrrec de borinot, etc. I tan contenta va quedar la veïna que ho va explicar a la cua del pa. No va trigar gaire a venir una altra dona per demanar-li quan li cobraria per pintar-li el menjador. L’Eduard va fer números de material, d’hores que hi destinaria i hi va afegir un percentatge per cobrir els dies que després estaria aturat. La dona ho va trobar més que acceptable i el va contractar. L’Eduard va fer un treball de categoria, net i polit. I tots van quedar contents.
De seguida en va venir una altra, ara per arreglar-li una paret que tenia humitats, una altra que volia posar un aparell d’aigua osmòtica, i una altra que desitjava treure la banyera per tenir només la dutxa “És que ens fem grans i això de la banyera és un problema”. Poc a poc es va donar compte que inclús en un poble petit com Santa Coloma hi havia més feina de la que podia suportar un home sol, encara que fos “un manetes” i això el feia molt feliç perquè era com si hagués trobat una feina estable. Però l’Eduard tenia un gran defecte: no sabia dir que no.
Es va organitzar de manera que feia els encàrrecs per ordre d’antiguitat, però de tant en tant li sortia alguna urgència “és que tinc una fuita d’aigua!”. I els terminis previstos d’acabament se li anaven allargant. També es trobava amb algunes dones molt espavilades, que li deien alguna mentida per no entrar a la llista d’espera “És que se’ns casa la filla i necessitem l’habitació enllestida abans del juliol”. Sense ni donar-se’n compte es va trobar que sovint s’havia d’amagar quan sortia pel carrer “Òstres, la Leocàdia!”, i canviava de carrer fent veure que no l’havia vist. Alguna altra el cridava “Eduaaaard!, no t’amaguis que t’he vist” I es començava a aclaparar per tantes obligacions.
Fins que un dia mentre estava fent una dutxa nova a ca la Maria dels Tions, només feia que pensar en tots els treballs que tenia emparaulats: a l’Antònia del Nas li havia dit que hi aniria abans de la festa major i encara no hi havia anat. A l’Engràcia dels Sivella ja no sabia què li havia de dir. A la Roberta de cal Xic li tenia el dormitori sense llum, la de ca l’ Òndia tenia el menjador empantanegat des de feia tres setmanes i no parava d’anar a casa seva per queixar-se. Estava aclaparat- “No sé pas què faré, perquè aquí a cal Tions en tinc per dies”-. Va mirar l’habitació de la dutxa sense rajoles i sense aigua, amb els aplics encara per posar, un volcà de ciment amb l’aigua dins del cràter per pastar i el món li va caure al damunt, tant que va sortir esperitat.
– On vas? – li va dir la Maria
– Ara vinc! – li va contestar l’Eduard.
Havien passat dues setmanes des de l’últim Ara vinc i la dutxa dels Tions continuava igual, com una cova de lladres, amb el ciment que s’havia espatllat i havent de rentar-se la cara amb aigua de la font. L’Eduard estava amagat a casa seva, a les fosques, sense obrir quan el venien a trucar.
– Eduard!, sabem que estàs aquí.
Una tropa de dones feien guàrdia a la porta per veure si sortia. Però res, no hi havia cap moviment. Una va opinar “I si s’ha mort?”. Van anar a buscar l’agutzil que després de molt trucar va acabar espanyant la porta. Totes les dones van entrar a empentes i rodolons per tal de ser les primeres de la llista. Se’l van trobar arraulit a un racó del llit cantant una sonsònia fluixeta que anava repetint eternament: Ara vinc, ara vinc, ara vinc, ara……..
Aleix Font, 22 de febrer de 2023.
