IÑAKI RUBIO – MORTS, QUI US HA MORT?

Editorial Comanegra

Foto de portada: Fons Manuel Pomares

359 pàgines

Sinopsi del llibre d’Iñaki Rubio. Morts, qui us ha mort?

Iñaki Rubio ha fet un treball excepcional, un relat del darrer ajusticiat a Andorra. Feia cent anys que no condemnaven ningú a la pena capital i l’any 1943, potser influïts pels dos veïns feixistes  (a Espanya els franquistes afusellaven centenars de persones cada dia, i a França els alemanys estaven en plena expansió bèl·lica i després d’humiliar als francesos s’havien plantat fins als Pirineus), emmirallats doncs en la barbàrie tan propera, potser no van trobar tan greu condemnar un veí a mort.

Currículum d’ Iñaki Rubio a la solapa del llibre

Iñaki Rubio investiga el cas perquè s’adona que un fet tan greu no està tan documentat com esperava i percep que cada dia queden menys testimonis que li puguin explicar què va passar en realitat; veu també que hi ha molta llegenda, relats que circulen en l’imaginari col·lectiu però que són falsedats. Així doncs, ell remena papers, oficials i familiars, parla amb veïns, que diuen que els van dir, i d’altres que asseguren que hi van ser. Pensem que el llibre es va publicar el 2021 i els fets van ocórrer el 1943. Han passat setanta-vuit anys, i si els possibles testimonis tenien llavors més de vint anys, ara ja serien centenaris. Tot i així ha trobat qui encara recorda coses, i sobretot coses que concorden amb els fets.

Foto de la casa de la Vall, de V.Builles, al llibre d’Iñaki Rubio

Els fets van ocórrer en un entorn de masies de muntanya, de freds intensos i de misèria. En el Mas de la Costa, on vivia la família Gastó, a mil set-cents metres d’altura i a dues hores del poble més proper, Canillo, hi vivia una família composada pel fill hereu, el cabaler (el que no és hereu) i una germana amb limitacions mentals. El pare i la mare ja havien mort; la germana gran, que feia de mare, també, i a sobre el cabaler tampoc no hi tocava gaire i era més una nosa que una ajuda en l’economia familiar. Un dia, inexplicablement, el cabaler li engega un tret al cap del germà gran mentre dormia, i a partir d’aquest fet tothom sospita del petit, sobretot quan no para de contradir-se en les explicacions. O sigui que el detenen i de seguida veuen clar que l’ha assassinat. La sentència condemnatòria és clara, però hi havia moltes sortides per no afusellar-lo, només que algú, qui sigui, hagués demanat clemència l’haurien concedit; només que l’acusat hagués demanat empara l’haurien emparat, però ningú no ho va fer, ni el capellà, ni el batlle episcopal, ni el policia company de l’acusat, ni la minyona del Mas de la Costa, ni ningú del públic assistent a la lectura de la sentència.

Moment de la lectura pública de la sentència. Del fons de Manuel Pomares. Al llibre Morts, qui us ha mort.

I a partir d’aquests fets, Iñaki Rubio ens retrata una societat que va morir aquell dia, la de les tradicions centenàries, la dels tricornis cerimonials, la dels camins de mules, la de presons medievals. I els pans de morts, i el procediment davant dels assassinats o dels morts accidentals . Ens explica el Ritual consuetudinari andorrà davant d’una mort violenta en la que el batlle davant del mort li deia “Mort, qui t’ha mort?” (el títol del llibre)  i al mateix temps clavava un cop de bastó al cap del cadàver, i altra vegada la pregunteta “Mort, qui t’ha mort”, i la bastonada i encara una tercera vegada,moment en que alça la veu per assegurar que “aquest mort és ben mort perquè no parle”. Ens explica de l’entrada d’alemanys com si fossin a casa seva, d’espies italians que tenien atemorida la gent perquè es passejaven fatxendes mostrant una pistola. I també de protocols d’equilibri entre els coprínceps episcopal i francès, cadascun amb els seus batlles i secretaris judicials. Res a veure amb l’Andorra actual.

La Casa de la Vall avui en dia

Tal com he dit al començament és un llibre excepcional que recomano que llegiu. Història autèntica d’Andorra i del món, en un temps convuls per la guerra i pel domini  del feixisme. Un temps en que Andorra, petita, pobreta i indefensa va saber mantenir-se independent contra tota lògica. La fi de l’Edat Antiga que en alguns llocs va perviure molt més que en altres. Els de la meva generació encara podem recordar espurnes d’aquelles èpoques. Les generacions actuals potser no poden creure que no fa tant, tot era diferent.

Aleix Font. 6 de maig de 2022.

Related posts