Portada d’Il·lustració Planeta
Proa – A tot vent
236 pàgines
Blanca Busquets, al capítol dels agraïments, celebra l’encert d’aquest títol: Constel·lacions. Diu “Gràcies…… I a l’Antònia, a més, per la idea del títol. Brillant, ple d’estrelles.” Jo crec, com vosaltres suposo, que el títol d’un llibre és una mena de sinopsi, com una pista que ens diu “Va d’això”. I en conseqüència us dic que en aquest llibre hi ha dues menes de constel·lacions, una la de l’avi Cinto amb la seva dèria per les estrelles des de que el seu amic Carles el va aficionar allà a la Batalla de l’Ebre; l’altra en la metàfora de cada vida que hi surt, l’avi, el fill, els néts i el besnét, cadascú amb el seu entorn, les seves il·lusions i també les decepcions.
Blanca Busquets ens parla d’una trobada familiar per a celebrar el centè aniversari de l’avi Cinto, i aprofitant l’efemèride cadascú ens mostrarà els seus pensament. A partir de la segona generació prendrà molta volada la influència d’ETA en el destí familiar. En aquest punt, Blanca Busquets ens confessa que els fets que hi escriu són quasi calcats dels que la seva família va patir quan van viure a Pamplona. En aquest niu de constel·lacions hi sortiran també històries antigues “d’aquelles d’abans” quan els “cubanos” tenien fills amb criades mulates, encara que no sempre fossin certes però que ja anaven bé.
Blanca Busquets és una de les meves escriptores preferides, té una facilitat increïble a l’hora de descriure les vides dels altres, de fer-ne sagues que les sents com properes, com familiars que no veus de fa temps. Si en sou seguidors recordareu, per exemple, Jardí a l’Obaga o La nevada del Cucut, centrades a un poble que diuen que correspon a Cantonigròs. Això fa que al llegir Constel·lacions la imatge se’n vagi a aquell poble, però en el cas d’avui no és així ja que tota l’estona ens recorda que estan a Collcerola, hi ho referma dient que estan ben a la vora de Barcelona.
Constel·lacions és un llibre ple d’històries diverses, cadascuna centrada als anys del protagonista de torn, però també al moment en que es troben. Tots provenen d’un temps diferent, però s’adapten al dia d’avui. Pràcticament tots els capítols són curts i això quasi sempre és bo. I el que també és d’agrair és la llista de noms, no massa llarga, que et facilita les coordenades de cada actor. Això de fer llista de noms és una costum que fa temps que practico (potser va associada a l’edat) per no perdre’m en un bosc de personatges, i avui m’he trobat amb la feina feta, cosa que també vull agrair.
Us recomano que el llegiu, us agradarà i, potser, el trobareu massa curt.
Aleix Font. 29 d’abril de 2022.
