BLANCA BUSQUETS – LA NEVADA DEL PUPUT

Portada del llibre

BLANCA BUSQUETS

LA NEVADA DEL CUCUT

253 pàgines

Blanca Busquets ens diu que la nevada del cucut és la darrera nevada de la temporada perquè diuen que quan canta el cucut ja no nevarà més. I jo m’ho prenc com si fos  una metàfora de la vida de la protagonista més jove, volent donar a entendre que després de la darrera patacada ja vindrà el bon temps. Però potser no vol dir això i no és més que una dita bonica per encapçalar el llibre.

Novel·la que, inicia la saga que vindrà després. Aquesta és enrevessada. Barreja aleatòriament vivències i personatges d’uns temps passats amb altres de contemporanis, sense avisar, sense cap més advertència que un senzill punt i a part i a vegades tant sols una coma. Fa aparèixer molts personatges, més de vint, que si no estàs atent tan et poden semblar coetanis de la besàvia Antònia, com de la néta de la néta. Si junt amb el llibre t’entreguessin un arbre genealògic amb la teranyina de lligams, potser seria més planer. Però potser d’això es tracta, de complicar-ho perquè sembli més cult.

Segons el que he llegit fins ara de Blanca Busquets diria que aquesta és la novel·la  que enceta el meló d’un lloc i unes famílies,  és la que ens situa en el món rural on ha plantat el seu estendard. D’allà en provenen els avis, els fills, els néts d’algunes de les seves posteriors obres, no només amb famílies de sang, sinó amb famílies coetànies, sentimentals i intel·lectuals.

No m’ha agradat com els altres llibres, posteriors, que he llegit d’ella, l’he trobat innecessàriament complicat, fins al punt que cap a la meitat m’he hagut d’aturar i posar ordre amb llapis i paper per fer la llista dels personatges.  Tampoc no m’ha agradat perquè he notat que a partir de la meitat es desinfla com un globus sense subministrament d’aire i inconscientment vas pensant “Tan de bo s’acabi aviat”. Les històries es veuen artificials. I al final… diria que a vegades tens la sensació que si una cosa acaba bé acaba malament.

A veure, com en podria fer un resum. Hi havia una vegada una noia que es va casar, fa més de cent anys allà a pagès, on les dones passaven penúries a mercè dels seus marits, tot i que no tots els marits eren uns salvatges. La fundadora de la nissaga és de les que té una mica més de sort. I en paral·lel ens situa a l’actualitat on una descendent  té una altra mena de problemes dels què, gràcies a l’autora, Blanca Busquets, se’n va sortint. Només que, a vegades no sé si la que parla és la vella o la jove, i tampoc no sé si el fill és el fill o és el germà, i si els bessons són d’ara o de fa cent anys, i si l’oncle passava per allà o només pintava algun quadre de tant en tant. I tampoc no saps com pot ser que les dues protagonistes siguin les úniques del món que interpretin els quadres abstractes dels pintors de la família. Resumint, que potser jo tenia el dia espès quan ho vaig llegir (que sempre hi ha un dia) o és que em falten més coneixements d’aquesta història familiar.

Però, atenció! La nevada del cucut és un llibre no imprescindible però cabdal per seguir i interpretant la saga de personatges i llocs que vindran després, als altres llibres genials (ara sí) que ha escrit Blanca Busquets. Podríem dir que aquest és el llibre, la Pedra Rosetta que ens farà gaudir encara més dels que vindran després.

Com que aquest llibre enceta una saga, transcric el santoral que és possible que aparegui en un futur.

.

Advertència.- La meva opinió no té per què coincidir amb la teva, apreciat lector. I si tenim en compte que per aquest llibre ha guanyat el Premi Llibreter 2018, el meu gust pot quedar en entredit. Però de què valdrien els meus escrits si no digués allò que sento? Així doncs, valora la meva sinceritat i considera que a la vida hi ha d’haver gustos per a tot.

Aleix Font, 25 de desembre de 2018. Nadal