Imatge de la coberta: Ignasi Font
Univers
166 pàgines
Mar Bosch ha escrit un llibre rar. En un futur diguem-ne distòpic (encara que en podríem dir utòpic) on a la Ciutat Jardí, els tutors, o pares, signen un contracte de vida pel qual els infants es mantindran sempre joves fins l’edat contractada, normalment per sobre dels cent anys; llavors faran una festa de comiat i s’acabarà llur existència. Per tant a la Ciutat Jardí no hi ha vells, tothom és jove i feliç, totes les possibilitats estan previstes i qualsevol revés el solucionaran a La fàbrica, el centre neuràlgic d’aquella societat perfecte. No hi ha violència, no hi ha delictes, i fins i tot els dissidents són tractats amb benvolença per allunyar-los de la població feliç. És per això que lluny de la Ciutat hi ha una illa on hi viuen els que preferien la vida antiga.
Un bon dia alguna cosa es deu haver espatllat perquè tothom mori a la Ciutat Jardí i només hi quedi una noia, jove naturalment, l’Elisa Neri, que incapaç d’actuar correctament s’ajeurà esperant no sap ben bé què (procrastina en diu). Finalment se’n adona que allò és irreversible i amb un vaixell abandona la Ciutat Jardí, ella sola en companyia d’una rata, a qui explicarà els seus dubtes i els seus pensaments, fins que arribaran a l’Illa de Sant Pere. Ningú no esperava aquell encontre, ni els “cogombres” de Sant Pere, ni l’Elisa Neri.
Aquest no és un llibre que us pugui aconsellar. Jo sóc un admirador de Mar Bosch Oliveras i l’he llegit amb devoció, però comprenc que no és un bon llibre per iniciar el coneixement de l’autora, segurament pensaríeu que és summament pesat i inconcret. Perquè, què pretén dir-nos amb aquest relat, quina mena de paràbola se’n pot treure? Potser ens parla de memòria, d’homenatge als ancestres? Potser sí o potser no (perquè tampoc no és cap meravella el llegat de les generacions anteriors), és una crítica a la mandra? qui ho sap. Sigui com sigui, la distòpia i l’humor són una mica incompatibles. No és que hi hagi humor específic, però en conjunt hi ha una certa comicitat latent: els cogombres (vells), la cuca (el capellà).
A mi em van encisar els seus llibres anteriors, Les generacions espontànies i Vindràs amb mi després del diluvi, i per això se m’ha fet agradable la lectura trobant paraules, escaients, descobrint frases sorprenents, i creient entendre assajos estètics o literaris (ara en majúscules, ara en minúscules, ara psicoanalitzant-se amb una rata). Però si no es parteix d’una base de fascinació dubto que L’edat dels vius sigui un dels vostres llibres preferits.
Aleix Font, 25 d’abril de 2022.
