Imatge de la coberta: Ignasi Font
Univers
166 pàgines
Mar Bosch ha escrit un llibre rar. En un futur diguem-ne distòpic (encara que en podríem dir utòpic) on a la Ciutat Jardí, els tutors, o pares, signen un contracte de vida pel qual els infants es mantindran sempre joves fins l’edat contractada, normalment per sobre dels cent anys; llavors faran una festa de comiat i s’acabarà llur existència. Per tant a la Ciutat Jardí no hi ha vells, tothom és jove i feliç, totes les possibilitats estan previstes i qualsevol revés el solucionaran a La fàbrica, el centre neuràlgic d’aquella societat perfecte. No hi ha violència, no hi ha delictes, i fins i tot els dissidents són tractats amb benvolença per allunyar-los de la població feliç. És per això que lluny de la Ciutat hi ha una illa on hi viuen els que preferien la vida antiga.
![](http://aleixcolonia.com/wp-content/uploads/2022/04/Mar-Bosch-Edat-vius-102.jpg)
Un bon dia alguna cosa es deu haver espatllat perquè tothom mori a la Ciutat Jardí i només hi quedi una noia, jove naturalment, l’Elisa Neri, que incapaç d’actuar correctament s’ajeurà esperant no sap ben bé què (procrastina en diu). Finalment se’n adona que allò és irreversible i amb un vaixell abandona la Ciutat Jardí, ella sola en companyia d’una rata, a qui explicarà els seus dubtes i els seus pensaments, fins que arribaran a l’Illa de Sant Pere. Ningú no esperava aquell encontre, ni els “cogombres” de Sant Pere, ni l’Elisa Neri.
![](http://aleixcolonia.com/wp-content/uploads/2022/04/Mar-Bosch-Edat-vius-104.jpg)
Aquest no és un llibre que us pugui aconsellar. Jo sóc un admirador de Mar Bosch Oliveras i l’he llegit amb devoció, però comprenc que no és un bon llibre per iniciar el coneixement de l’autora, segurament pensaríeu que és summament pesat i inconcret. Perquè, què pretén dir-nos amb aquest relat, quina mena de paràbola se’n pot treure? Potser ens parla de memòria, d’homenatge als ancestres? Potser sí o potser no (perquè tampoc no és cap meravella el llegat de les generacions anteriors), és una crítica a la mandra? qui ho sap. Sigui com sigui, la distòpia i l’humor són una mica incompatibles. No és que hi hagi humor específic, però en conjunt hi ha una certa comicitat latent: els cogombres (vells), la cuca (el capellà).
![](http://aleixcolonia.com/wp-content/uploads/2022/04/Mar-Bosch-Edat-vius-105.jpg)
A mi em van encisar els seus llibres anteriors, Les generacions espontànies i Vindràs amb mi després del diluvi, i per això se m’ha fet agradable la lectura trobant paraules, escaients, descobrint frases sorprenents, i creient entendre assajos estètics o literaris (ara en majúscules, ara en minúscules, ara psicoanalitzant-se amb una rata). Però si no es parteix d’una base de fascinació dubto que L’edat dels vius sigui un dels vostres llibres preferits.
Aleix Font, 25 d’abril de 2022.