MARTÍ DOMINGUEZ – LA SEGA

labutxaca

Fotocomposició Moelmo s.c.p.

347 pàgines

Deixeu-me copiar l’inici de la meva crítica al llibre de Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres, perquè manifesta exactament el que he sentit quan llegia La Sega, aquest llibre espectacular, ric de paraules i de coneixement. Deia:

“Martí Domínguez em té el cor robat. Potser pel seu revelador llibre L’esperit dels temps, o potser per aquesta manera d’escriure que engloba moltes qualitats entre les quals destacaria que és docte perquè sap del què parla i sap com explicar-ho, i també pel seu estil que potser en podria dir valencià (Alguns pensareu que quan parlo d’estil valencià em refereixo a la manera de Ferran Torrent, i molt hi té a veure). Martí Domínguez en aquest llibre (Parlo de l’Assassí que estimava els llibres) té un gran sentit de l’humor, aquell humor que a vegades és subtil, potser una mica català, i d’altres és explosiu, però sempre amb aquella dosi de sal i pebre que et fa picor dins dels pulmons,  t’obliga a respirar a batzegades i et fa sentir més bé.”

Sinopsi i currículum de Martí Domínguez

El llibre d’ara, La sega, no té humor perquè és un llibre històric que reflecteix el desemparament que vivien els masovers de les muntanyes interiors del País Valencia a l’acabar la guerra feixista. Després de la desfeta republicana, alguns homes coratjosos es van negar a acceptar la nova situació i van decidir continuar la guerra en l’estratègia de guerra de guerrilles. Creien que si lluitaven mantindrien encesa la flama de l’esperança en el retorn de la vida democràtica. També esperaven que les potències aliades ens deslliurarien del dictador, ja que havent lluitat contra el feixisme era inconcebible que deixessin l’últim règim on encara hi manaven. Però Europa no lluitava contra el feixisme, sinó a favor dels seus interessos, i la democràcia a  Espanya no entrava en cap de les seves previsions.

Així doncs, abandonats a les seves pròpies forces, a la immensa misèria que arrossegaven, els guerrillers es van recloure a les muntanyes inhòspites frontereres del País Valencià i l’Aragó. Els soldats catalans que van anar-hi a lluitar durant la guerra parlaven de condicions impossibles, amb temperatures inferiors als vint i als trenta sota zero, i això que durant la guerra encara comptaven amb una mica d’intendència que els assegurava l’abric i el menjar. Acabada la guerra, els guerrillers només podien sobreviure amb l’ajuda, de misèria, dels masovers que quedaven, i això també ho sabia la guàrdia civil. Per aquesta raó van emprendre una ferotge repressió contra els que els ajudaven a sobreviure: trista situació la d’aquelles famílies que havien de resistir la pressió dels uns i els altres. No cal dir que els mètodes de la guàrdia civil eren els més salvatges del món civilitzat, tortures inimaginables que acabaven, normalment, amb la mort dels interrogats, violacions de les dones dels masovers, la majoria de les quals acabaven “suïcidades” penjades d’alguna biga.

Muntanyes de l’Alt Millars, a ponent de Castelló

I en aquest context, el Goriet, un noi que tenia nou anyets, explica aquells fets tristos, dramàtics, però amb instants d’una bellesa superior a qualsevol comoditat que hi pogués haver a Barcelona o a París. Al Goriet li agradava anar a escola, amb la seva germana Empariues caminava cada dia una hora d’anada i una de tornada per aprendre meravelles del seu mestre, republicà represaliat. Només començar el llibre ens explica: “El cinquè dia de sega, el capità Maximino Mata va aparèixer al mas, seguit pels seus homes.” I a partir d’aquí comença el relat d’una vida que va ser normal, que va existir, en la que unes persones adaptades hi sobrevivien amb fortalesa malgrat els abusos d’una policia que per comtes de defensar-los els perseguia, els espoliava, els torturava i els assassinava  amb total impunitat.

Aquest llibre, La sega, és un llibre d’història, la nostre història, aquella història oculta a les muntanyes que ens l’han amagada i disfressat, Algun dia recuperarem la memòria històrica, però encara han de passar força anys. No n’hi ha prou en que morin tots els assassins uniformats, no és suficient que els jutges i botxins desapareguin, també ho hauran de fer els seus fills i els seus néts. Perquè allò que van fer va ser tan esgarrifós que encara esquitxaria a la seva descendència.

Aleix Font, 21 d’abril de 2022. 

Related posts