LA CANTANT DE FADO
Columna
Portada: Toni Clapés
354 pàgines
Jordi Campoy Boada ha escrit un llibre sobre un xicot, en Guillem, que s’enamora a primera vista d’una cantant de fado, la Rita, a Lisboa. I si dit així no seria un llibre sinó una sola frase, ho ha hagut d’omplir amb històries i aventures que, la veritat, a mi m’hi sobren. La part essencial, allò que realment importa és que el Guillem s’ha enamorat de la Rita Simoes, cantant de fados a Lisboa. A part d’això què us puc explica que us pugui interessar?
Jordi Campoy Boada fa que hi hagi dues vides, una a Lisboa i l’altra a Barcelona. A Barcelona hi ha la família del Guillem i els seus amics; també hi ha un conserge que li arregla totes les avaries del seu pis i que és una mena de frontissa entre els dos mons. També hi ha un drama relacionat amb els seus amics, en Roger i en David. A Lisboa hi ha la Rita i el seu entorn, i una màfia, i una revolució antiga i uns carrers que fan pujada. Però entre els dos hàbitats hi ha unes connexions molt rebuscades que lliguen un món amb l’altre perquè sí. També notes que a Barcelona, en Guillem no és res de l’altre món, en canvi a Lisboa és l’ídol de la joventut que fa cues per assistir als seus concerts i a les seves conferències. Ah, que no us ho havia dit, el Guillem és músic de jazz, sí jazz, aquella música de multituds que deu ser tan popular a Lisboa com estranya a Barcelona.
Em sap greu dir-vos que a mi no m’ha agradat. Els girs, les coincidències extravagants em feien exclamar mentalment, “Apa aquí” i arriba un moment en què pensava que no està bé, que no tot s’hi val i que, si bé és veritat que un llibre és un conjunt de pàgines plenes de lletres, també hauria d’existir un mínim d’exigència. En aquest sentit, les agències literàries, al meu entendre, estan fent molt de mal alabant totes les obres que representen. També és cert que venint d’on venim, on les veritats només són les històries repetides mil vegades a la televisió, podria molt ben ser que fos jo qui s’equivoca i que fos cert allò que diu a la contraportada que “…. La cantant de fado és una novel·la que demostra que no és valent qui no té por sinó qui sap conquerir-la” (i jo que pensava que anava d’amor). Una cosa sí que m’ha agradat d’aquest llibre, la composició de la portada a càrrec de la famosa Toni Clapés d’Arquer
Si llegiu aquest llibre potser us agradarà, perquè d’aventures n’hi passen, hi ha morts i també abusadors, i amics i amigues i una història de clavells. Si fos així me n’alegro per vosaltres, perquè voldrà dir que el vostre ventall de fascinació és molt més ampli que el meu, i per tant assolireu molt més de pressa la vostra felicitat.
Aleix Font. 18 d’abril de 2022.
