L’ANTIGA MASIA DE CAN FORMIGUERAIRE
Estimada colla. Després d’aquest llarg període d’hivernació hem recomençat la grata rutina dels dimarts a muntanya. Avui, per començar, hem anat a can Salgado. No us en rieu, ja ho sé que anar a can Salgado no és res, que hi anàvem a menjar la truita pel Dijous Gras quan anàvem a Hermanas. Però nosaltres no hi hem anat a jeure a sota un garrofer (que també), sinó que hi hem anat a buscar espàrrecs, i això vol dir caminar amunt i avall, embrossar-se dins les bardisses, saltar marges, estirar-se fins on potser hi dorm la serp i, al final, el que sobre el paper era un camí d’un o dos quilòmetres s’ha convertit en quatre o cinc (que tampoc mata, ho reconec).
Antigament, entre l’esquena de Can Salgado i la de Can Via hi havia la masia de can Formigueràire, que nosaltres no vam arribar a conéixer i els nostres pares potser tampoc. Però unes runes antigues, i una font a la riera, i un càntir trencat, i unes teules envellides i unes històries d’àvies ens parlaven d’una vida oblidada. Aquí és on anem a buscar espàrrecs el Nani i jo. Ens endinsem pel bosc clapejat de garrofers oblidats i d’alguna olivera convertida en ullastre, ens despengem per la riera que ja mira a can Salgado i patrullem per camps de cirerers morts i abandonats, assassinats per l’armillera. Als pendents assoleiats ens asseiem en jassos de serps i omplim el pit d’aire i d’il·lusions.
Després ens enfilem fins el camí de la carena i retornem pel corriol que passa just davant de la masia de can Fornigueràire, ara un munt de rocs, definitivament enrunat per les màquines netejaboscos que han entrat a sac i han trinxat tot el que han volgut. Calia netejar els boscos, però una mica de carinyo també l’hauríem agraït. La muntanya de can Fornigueràire, igual que el Rabatxí i que molts altres boscos de casa nostra, fa la impressió d’aquelles fotos velles de Tunguska, aquell lloc de la Sibèria on diu que hi va caure un roc celestial amb molta mala llet. Un pi aquí mig esberlat, un altre molt enllà, i entre mig muntanyes de llenya, de branques, d’estelles, com si hi hagués passat l’exèrcit de Franco.
La riera de Can Salgado, a la seva capçalera, és molt rica d’aigua. Hi ha un parell de pous que xuclen o xuclaven sense parar. On hi havia la creu, a la cara que mira a Santa Coloma hi havia una nafra on sempre hi rajava un petit doll. I no gaire més lluny naixia la mina que portava aigua a can Julià. A ran de camí entre can Via i can Salgado hi ha un llaurer històric. No és el millor llaurer del món, però li tenim un cert carinyo el Nani i jo, i no sabem passar-hi per la vora sense collir-ne un branquilló. Avui també ho hem fet, més que res per la reserva, per quan calgui fer llenties o potser un estofat. El millor llaurer que coneixem, segurament és el de can Ràfols (fulla ampla com la mà, olorós, ombrívol de riera), però aquest de can Fornigueràire, juntament amb els de Santa Bàrbara són com més nostres, són els de casa.
Restes de la masia de Can Formigueraire
Avui hem trobat també una florida de violetes que feia goig de contemplar. Entre el sol, la humitat de pluja i de nevada, i la fresca matinera, es veu que els agrada i han tingut pressa per sortir. Semblava una cenefa a la vora del camí. No n’he collit gaires, tant sols divuit per donar una alegria a la Cóncep. I us ben asseguro que se n’ha alegrat. Ja ho sé que n’hauria pogut collir cinquanta o encara més, però a la muntanya, com a la vida, és bo cumplir unes normes, seguir unes pautes, creure en uns mites, establir uns símbols i tenir uns principis personals. Demà passat serem divuit de març, i a casa, poc o molt, sempre ho hem celebrat. Per això he pensat que n’havia de collir divuit de violetes, ni una més ni una menys.
I m’he assegut al marge, els peus penjant cap al pendent, els fanals per matalàs i el sol a la cara. Al davant vinyes antigues i una mica més amunt can Salgado. Més enllà Sant Boi i el Pla del Llobregat. Un esparver penjat al cel. El temps s’ha aturat en olor de romaní . I flotant per l’aire tebi els meus records, que en gran part també són vostres.
M’ha semblat sentir el cant llunyà d’un cucut. I el Nani m’ha dit “No has sentit? Ja han arribat els cucuts!”
Aleix Font
Colònia, 16 de març de 2010.
Visita altres llocs d’Aleix Font:
excursionsapeu.com
parlemdeteatre.com