CAMPS DE BLAT DE LA COLÒNIA
VOLTANTS DE LA COLÒNIA GÜELL
Primavera 2017
Tota la part de muntanya, la que mira a ponent, fa temps que són camps de blat (o més ben dit, d’ordi) que a començaments de primavera agafen aquell color verd brillant que fa l’efecte d’un paisatge pirinenc, com de prats alpins. Després s’anirà enrossint fins al groc d’or vell i cap a Sant Joan els segaran. Des de llavors i fins l’hivern següent seran ermots on s’hi podrà passejar camps a través vigilant de no clavar-se les tiges arrelades que s’enlairen com pues esmolades.
Colònia Güell: a l’esquerra Can Julià
Durant la meva infància, a la Colònia Güell, tots aquests terrenys van ser camps de garrofers, excepte un sector, de la meitat cap a muntanya, que eren uns camps de cirerers que havien fet les delícies de tota la canalla del poble. Durant tota la meva infantesa, des de les cases més pobres fins als més empolainats, tots havíem anat a “agafar cireres” (la paraula “robar cireres” és més moderna) i tots havíem corregut davant dels pagesos indignats.
Colònia Güell: mirant al Montpedrós
Els nens de la Colònia Güell, en canvi, als camps de garrofers només hi anàvem els del barris fronterers amb els camps: els del capdemunt del carrer Claudi Güell i els de can Julià. Als seus marges hi buscàvem espàrrecs, i aplegàvem cargols (sobretot de la mena vinyals, grossos i d’un marró fosc. Els bovers, grogosos i amb molta bava estaven als llocs on s’hi regava, i els mongetes, mitjanets i més blanquinosos, als camps de carxoferes del Pla). Ens hi enfilàvem per les soques amples i recargolades, i des de dalt observàvem els moviments dels pagesos, habitualment el popular Jeroni, el terror dels infants.
Colònia Güell: la Torre Salvana
Tan arrelat tenia el record d’aquest indret que en un concurs literari de Sant Jordi de la Colònia Güell vaig presentar una poesia que va quedar segona i em va omplir d’orgull. Aquesta poesia l’he perduda, per més que l’he buscat entre els arxius de l’ordenador i per entremig dels papers antics, no hi ha hagut manera de localitzar-la. Ara només en recordo el començant, que el transcric per evitar-ne la desaparició definitiva:
Camps de blat de la Colònia
Ja s’acosta el més de juny
Feu onades de bandera
Goig de mar si es veu de lluny
Colònia Güell: les cases ensotades
Tots aquest terrenys de la Colònia Güell estan al punt de mira d’un gran projecte especulador per construir-hi cases, amb molts carrers i molta alçada de pisos. Es destruirà un paratge privilegiat i una part important de la nostra memòria nacional. El progrés és un drac ferotge que tot s’ho empassa, roselles, esparregueres, ametllers, conills, guineus, estols d’estornells, els colors de les estacions, l’olor de la ginesta, els pensaments més íntims i més sublims. El progrés és una paraula ambigua que fa referència al compte bancari dels que en fan més propaganda i ens fa canviar el Paradís per un supermercat.
Colònia Güell: Can Ros
A la Colònia les estacions van i vénen cada any (n’hi ha que diuen que si això passa aquí podem extrapolar que també passa arreu) i només sortir de casa te n’adones: tan aviat els camps fan goig de prats pirinencs com són erms de rostolls glaçats de gebre.
Voltants de la Colònia Guell al més de juny
Ara, des de finals de maig fins a finals de juny estan banyats d’un or que es va fent vell, tan bonic que t’hi quedaries encisat com aquells mussols que sovint veus quiets a dalt d’un pal de telèfon. La bellesa natural és efímera i potser per això és més valuosa si els teus ulls la saben traslladar als teus records. Els camps de blat, que enguany són de civada, engalanen els voltants de la Colònia i en fan quadres molt millors que els del Soler, que els del Boloix, que els del Bernal o els de l’Altés, O els del Van Gogh de la Provença.
Camps de civada a tocar de la Colònia Güell
Enguany hi han sembrat civada. De lluny es confon el blat amb l’ordi i també amb la civada, tot són catifes verdes a la primavera i rosses a començaments d’estiu. Però de la vora la civada es distingeix sense cap dubte.
De la civada, a Espanya en diuen “avena”, i de l’ordi en diuen “cebada”. I d’aquí que alguns catalans es pensen que la cervesa la fan amb civada (traduït de “cebada”) per comptes d’ordi.
Del bosc d’Estudi, de la Colònia Güell, mirant al nord
I per fi ha arribat la sega. Abans era per Corpus que començava la temporada i els segadors s’agrupaven a Barcelona esperant el crit de la terra. Ara esperem i desitges que seguin abans de Sant Joan per evitar incendis indesitjats. De petits cantàvem la cançó:
Quan el blat ja està segat
Recollit i apilotat
Surten les petites formiguetes del seu niu
Fent xiu xiu, fent xiu xiu
I un cop segat tocava rostollar, els camps s’obrien a les famílies que volguessin recollir les espigues que s’havien quedat a terra i que ja ningú recolliria. A la Colònia no s’havia practicat el dret a rostollar, però sí que havíem anat a espigolar, que era el mateix però referit a les vinyes. Un cop acabada la verema teníem el dret a repassar els gotims que s’havien quedat als ceps. Jo hi havia anat sense que mai cap pagès m’hagués renyat quan collia els darrers raïms de la temporada.
Entre els camps segats i la Ciutat Cooperativa de Sant Boi
hi ha la Colònia Güell
Quan s’acabi aquesta crisi econòmica i els tractors i les grues acabin definitivament amb els darrers terrenys sense asfaltar, la memòria dels garrofers, els cirerers i els camps de blat s’anirà fent petita, cada cop més petita, fins que els darrers infants que van córrer davant dels pagesos ja no hi siguin i haguem perdut tots els records.
Aleix Font
24 d’abril de 2017
