Traducció d’Anna Puente i Llucià
Portada de Getty Images
Amsterdam – Ara Llibres
397 pàgines
La pacient silenciosa és una excel·lent novel·la d’Alex Michaelides que, em diuen, n’ha escrit unes quantes més. Sembla ser que amb aquesta va començar la seva carrera d’escriptor famós, fins al punt que en les successives novel·les hi fan constar “Alex Michaelides és l’autor de La Pacient Silenciosa” donant a entendre que les futures també seran igual de bones.
A La pacient silenciosa, Alex Michaelides ens planteja una equació psicològica que un cop executada dona un resultat matemàticament exacte (quan el llegiu sabreu del què us estic parlant, tot i que ja apunta que acaba com ha d’acabar). La trama, ben tensionada, va d’un psicoterapeuta fascinat pel cas d’una dona que després d’assassinar el seu marit va deixar de parlar, i ningú, cap psiquiatre, ha aconseguit retornar-la a la normalitat: vet aquí el dilema.
El nostre psicoterapeuta (Theo Faber) veu la possibilitat d’aconseguir plaça a l’hospital (The Grove) on hi ha internada la pacient (Alicia Berenson), i després de presentar-se a les oposicions obté el lloc. Llavors començarà un procés intuïtivament programat que el durà a una investigació d’estil policial consistent en interrogar l’entorn de la pacient i on descobrirà uns antecedents sorprenents.
La pacient silenciosa d’ Alex Michaelides s’empara en l’obra més antiga d’Eurípides, Alcestis, en la que l’heroi, Admet, és condemnat a mort per les moires, però gràcies a la intervenció d’Apolo, se li ofereix una alternativa: Admet pot escapar de la mort si és capaç de convèncer algú que doni la vida per ell. Va parlar amb els seus familiars i els seus amics i ningú s’hi va avenir, fins que la seva dona Alcestis accepta i mor. Finalment Hèracles arrabassa Alcestis de les mans d’Hades i la torna triomfalment al món dels vius. Alcestis ressuscita però a partir d’ara ja no parlarà mai més.
Llegiu el llibre i m’ho agraireu. És un d’aquells llibres fàcils de llegir que se’t queden enganxat a les mans sense poder-te’n deslliurar, necessites llegir i saber-ne més. Els capítols són relativament curts, i quan n’acabes un sembla que necessitis el següent per il·luminar l’anterior, i així successivament: No em direu que no s’ha de ser mestre per aconseguir això!
Nota.- Darrerament tinc la costum de llegir-me els agraïments que surten al final de tots els llibres per meravellar-me de la quantitat d’ajudants que arriben a tenir els escriptors d’elit (i alguns de no tant nivell), i en el cas d’avui m’ha sorprès enormement llegir la menció a Uma Thurman “per polir-me com a escriptor”. Ves quines coses, oi? perquè Uma Thurman, que jo sàpiga és una gran actriu que entre altres títols ha fet Pulp Fiction, de’n Quentin Tarantino. Ei, que també podria ser que hi hagués alguna agent literària que es digués igual, però penso que seria molt estrany i en tot cas ho hauria fet constar.
Aleix Font, 11 de maig de 2021.
