HJORTH i ROSENFELDT
MORTS PRESCINDIBLES
Llegit al Kindle
Avui parlo d’un llibre que és una mena d’Intrigues nòrdiques encadellat (en castellà matxembrat) amb intrigues vaticanes, si més no és el que crec. O sigui, aquella mena de relats que es van embolicant amb un sistema de matemàtiques fractals on d’un branca en surten deu i de cadascuna d’elles deu més i així fins que s’acaba el llibre, que llavors es desinfla de sobte i tot torna a recuperar una sola via, trepidant per cert, i s’acaba. Per tant, des del punt de vista de la moviola (aquells llibres que van sortint un darrera l’altre) és genial, però pel meu gust massa personatges, massa noms. Com que no he tingut més remei que anar-los apuntant per no perdrem en alguna cua de cuc, ara els he comptat i me’n surten vuitanta-cinc, que són molts, sabent que n’hi ha més, perquè quan surt el pare amb la mare i els fills, només he relacionat un nom, el del familiar implicat. I a més hi surten pobles i ciutats i barris i departaments i ministeris, i…. en fi, una bogeria que no m’ha fet explotar el cap perquè Déu no ho ha volgut. Altrament, si jo hagués tingut cent anys menys, segurament ho hauria absorbit sense problema, o no.
Bé, la sinopsi és que en un lloc de les muntanyes sueques hi han trobat una fosa amb sis cadàvers enterrats, momificats pels anys que porten sota terra. I en una altra banda han tingut notícies coetànies d’una dona morta dins del cotxe, cremada dins d’un cotxe accidentat. Els policies del Riksmord, que són bons ensumant rastres, han sospitat que no tingués alguna cosa a veure amb aquelles morts, i ves per on se n’adonen que la identitat de l’accidentada no existeix, tenia nom fals. Òndia, òndia, aquí hi ha marro.
Paral·lelament una dona afganesa, immigrant il·legal a suècia, demana a un periodista que remeni la samfaina de la desaparició inexplicable del seu marit. I ara sí que ja és massa. Perquè sense tenir-hi res a veure es veu que sí que tenen relació. Però entendreu que no us expliqui res més per no posar-ho massa fàcil.
Llegiu el llibre, preneu notes dels noms, perquè quan menys t’ho esperes salta la llebre. I al final gaudiu d’uns minuts d’aquella febre meravellosa d’aquesta mena de llibres on pràcticament tot es guarda pel final. Abans però, penseu que és el tercer cas de Sebastian Bergman. Vaja, que potser seria més interessant començar pel primer per anar veient l’envelliment dels personatges, cosa que els fa més entranyables.
Fixeu-vos si n’arriben de ser de bons aquests autors que es veu que tenen cinc milions de seguidors (no lectors esporàdics) i que quan he buscat a internet la seva història, edats, llocs de naixement, currículum etc, he trobat pàgines i pàgines de propaganda d’editorials que em volien vendre un llibre, i no ha sigut fins a la pàgina quinze o vint que m’he trobat amb un petit escrit sobre els autors. L’avidesa comercial és aclaparadora.
Aleix Font, 24 de nombre de 2022
