Andreu Martín neix a Barcelona el 9 de maig de 1949, és un escriptor prolífic en castellà i català i les seves obres s’han traduït a diversos idiomes. El seu currículum ja el vaig esmentar a l’altra pàgina en que parlava de la seva obra en solitari. Juntament amb Jaume Ribera ens ofereixen la sèrie del detectiu Àngel Esquius
Jaume Ribera neix a Sabadell el 30 de desembre de 1953, és un escriptor i guionista català. Ha treballat especialment en el gènere policíac i detectivesc. És conegut principalment com a autor, juntament amb Andreu Martín, de la saga de novel·les del jove detectiu Flanagan.
Va estudiar periodisme, però no va exercir. Escrivint guions de còmic per a l’Editorial Bruguera, entre els quals hi ha diverses històries apòcrifes de Mortadel·lo i Filemó, va conèixer Andreu Martín, amb qui crearia el personatge de Flanagan. De la prolífica col·laboració entre els dos autors n’han sortit els dotze llibres protagonitzats pel personatge, i més novel·les amb altres protagonistes de les quals destaquen les del detectiu Àngel Esquius.
Del detectiu Àngel Esquius en conec els següents llibres:
Amb els morts no s’hi juga
Joc de claus
La monja que va perdre el cap
Si cal matar, matem
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
AMB ELS MORTS NOI S’HI JUGA
Andreu Martín i Jaume Ribera
Primer cas del detectiu Àngel Esquius
Editorial Columna
499 pàgines
Andreu Martín i Jaume Ribera ens presenten en aquest llibre al detectiu Àngel Esquius, destinat des d’ara a resoldre els casos més enrevessats de la història de la criminalitat catalana i, sempre, amb un toc humorístic que fa que no sàpigues bé si estàs llegint un llibre de sèrie negra o un d’humor.
Avui ens trobem davant de dos cassos, un de més seriós des del punt de vista de la gravetat del delicte, i l’altre més de vodevil. Ell, el súper detectiu, portarà el dels assassinats, que comencen com si es tractés d’un assumpte “de banyes” i que de seguida comença a empastifar-se de sang. En paral·lel també observa l’altre cas, el de la protecció d’una famosa actriu davant d’unes amenaces que la tenen atemorida. I entremig s’hi barreja una mena de lliçó magistral sobre la personalitat autèntica del famós dramaturg i actor William Shakespeare i el famós escriptor Christofer Marlowe, possible autor d’algunes obres de Shakespeare, pel meu gust una mica massa extensa i que m’ha fet pensar que potser Andreu Martín i Jaume Ribera es veien obligats a arribar a les cinc-centes pàgines.
Pel meu gust es tracta d’un llibre fluixet, poc definit o d’un gènere encara per etiquetar, perquè evidentment no és “humor negre” (potser sèrie negra humorística, suspense astracanada, o sub-policíaca). D’altra banda no és un gènere nou, altres autors s’han decantat cap a la sortida d’un humor fàcil dins del camp del suspens (potser el tema “suspens”, en el sentit de no arribar a l’aprovat, s’hi adiu més en aquests casos). Em ve al cap la sèrie dels detectius i Eduard i Borja Martínez de la Teresa Solana. Tot i així s’ha de reconèixer que Andreu Martín i Jaume Ribera són uns grans escriptors que dominen la tècnica i l’idioma, cosa que fa que els seus llibres siguin entretinguts i divertits, molt adients com a lectura d’estiu a l’ombra d’un arbre o fent passar les nits caloroses.
Aleix Font – 31 de juliol de 2020
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
LA MONJA QUE VA PERDRE EL CAP
D’Andreu Martín i Jaume Ribera
El tercer cas del detectiu Àngel Esquius
Editorial Columna
295 pàgines
Andreu Martín i Jaume Ribera fan que el detectiu Àngel Esquius avui hagi d’investigar l’assassinat d’una monja, negra, que va estar de voluntària a Ruanda durant el terrible any de 1994, en el quals els hutus van assassinar sistemàticament tots els tutsis que van poder trobar. Ja deveu saber que a Ruanda hi convivien dues ètnies, l’hutu, majoritària, com si diguéssim els de parla castellana a Espanya, i els tutsis, minoritaris, com si fossin els catalans. Els hutus emparats per l’exèrcit i la policia (talment com si fos Espanya) van decidir exterminar tots els tutsis del seu país i es calcula que van matar el setanta per cent de la població tutsi. Allà hi havia l’agravant que al darrera de cada ètnia hi havia unes potències estrangeres que recolzaven a uns i altres. Així els hutus van ser assessorats pels francesos (qui si no, hi hauria d’haver al darrera d’un genocidi?), i els tutsis comptaven amb el suport moral del món anglòfil. Tot i l’extermini, més endavant la guerrilla tutsi va ocupar el poder i llavors tots els hutus van fer veure que no en sabien res d’allò que va passar (tal com passarà a Espanya el dia que hi hagi una democràcia veritable).
En aquest cas tampoc no podré explicar gaire de l’entramat el gir i el desenllaç, perquè és millor que ho llegiu vosaltres. El que sí que diré és que malgrat les dificultats extremes, els convents de clausura i el gran potencial dels enemics, el detectiu Àngel Esquius se n’acabarà sortint.
Aleix Font, 24 de juliol de 2020.
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
SI CAL MATAR, MATEM
Un altre cas del detectiu Esquius (suposo que el quart)
Columna
265 pàgines
Si cal matar, matem és un llibre escrit a quatre mans el 2007 i, pel meu gust, és un dels millors llibres d’aquesta sèrie dels que he llegit fins ara (Amb els morts no s’hi juga i La monja que va perdre el cap), i desdiu la creença que la qualitat va minvant conforme van apareixent noves versions d’un mateix personatge. Aquest és un llibre divertit, sorprenent, ben escrit i enginyós que té l’afegit de combinar dos idiomes, el pallarès i el català normatiu.
En aquest cas, el detectiu Àngel Esquius (que arrossega tots els personatges habituals: companys de feina Biosca, Octavi, Beth, Tonet i els seus fills Oriol i Sílvia, i Mònica) és l’encarregat d’esbrinar un cas d’extorsió a una femme fatale propietària de la major part de la indústria turística d’un poblet de moda del Pirineu lleidatà. Tal com passa sovint la cosa s’embolica, i allò que havia de ser molt senzill s’ha complicat amb diverses morts que no necessàriament han de tenir un mateix origen.
En aquesta novel·la també hi intervenen les desavinences entre famílies d’un poble petit, l’avidesa de riquesa d’una gent propietària de terrenys que es pensen que venent-se’ls faran el negoci de la seva vida, i no s’adonen que ben aviat els diners al banc s’aniran fent petits i la riquesa haurà passat a mans d’inversors forans, la gangrena del negoci del turisme que quan queixa-la un territori no en té mai prou fins a destruir-ho tot: paisatge, costums, estils mil·lenaris de viure.
Ho he passat molt bé llegint el llibre, fins al punt que m’ha durat massa poc (la veritat és que veient la imatge de portada no m’ho hauria imaginat mai). L’Andreu Martí i el Jaume Ribera m’han tornat a sorprendre amb l’enginy de frases i paraules adients. Una de les qualitats que més admiro en les novel·les és la utilització de paraules apropiades, la invenció expressions i comparacions que defineixen de manera exacta i sorprenent allò que volen explicar. I els autors en són uns mestres indiscutibles.
Aleix Font – 12 d’agost de 2020.
