LA GRAN MENTIDA
Karen Cleveland
Columna
468 pàgines
Karen Cleveland va treballar com a analista de la CIA durant vuit anys, els últims sis especialitzada en la lluita contra el terrorisme, i també va col·laborar breument amb l’FBI. Va estudiar a dues Universitats i ara viu a Virgínia, Estats Units, amb el seu marit i els seus dos fills. Si més no, això diu a la contraportada del seu llibre.
I per això Karen Cleveland ens explica una història d’agents de l’FBI súper poderosos, omnipresents, omnipotents que fins i tot s’infiltren als teus propis pensaments, de manera que si vas a un lloc, quan hi arribes ja hi ha el súper agent esperant-te i no pots fer res per escapar. Davant d’això, és lícit pensar en lluitar-hi tota sola? Si el que està en joc és la vida del teu fill, la de la teva mare i la de tots els teus amics, és correcte seguir obstinada en seguir el camí del bé? Dons sí, l’Stephanie Maddox, cap del departament d’afers interns de l’FBI persistirà en embestir el mur de pedra de la corrupció de l’espionatge. I això és molt respectable i fins i tot digne d’admiració, si no fos que…
L’Stephanie Maddox està sola, sola per vocació. Ningú no l’ajudarà en aquesta croada per la llibertat del seu país, i ningú no l’ajudarà per dues raons, la primera és que ella no es vol deixar ajudar, no confessarà cap de les seves angúnies ni a la seva mare, ni al seu fill, ni als seus companys de l’FBI. I la segona és perquè tampoc no sap en qui confiar. I això és molt estranys, perquè si ella ocupa un càrrec tan alt dins l’administració hauria de tenir accés a algú amb un paraigües prou fort per parar el xàfec, o potser algú amb prou coneixements per assessorar-la o per donar-li una mica d’aire, ni que fos cada deu pàgines.
Però no, ningú no li donarà ni un alè de simpatia, ningú no li dirà “Va, que no estàs sola”, ningú no li regalarà el somriure necessari per poder arribar a l’endemà. I amb aquests recursos és molt difícil caminar. Tot i així persistirà. Perquè els agents, els bons agents de l’FBI són incorruptes i constants, i et fan estar amb angúnia durant les quatre-centes seixanta-vuit pàgines que té aquest llibre. Ella que en la vida real era analista de la CIA no sé si sap del cert que això és possible, o potser és que no en sabia gaire cosa dels súper poders de l’espionatge americà i es va creure que si t’hi gires d’esquena estàs ben perduda.
En aquell instint de llegir entre línees a que ens van acostumar a les generacions que vam viure el franquisme, m’ha agradat allò que hi diu al moment dels agraïments: “Una novel·la és una feina d’equip, i tinc la sort de treballar amb un equip de primera”, i llavors comená a agrair als primers lectors, als correctors, als suggeridors, als documentadors, als acompanyadors etc.etc. O sigui que, estimats autors aficionats de llibres en català, preneu nota de com es fan les coses ben fetes i no intenteu fer la gran obra de la vostra vida en solitari, perquè no us en sortireu. Us imagineu un arquitecte fent els planols, anar a comprar ciment i totxos, posant fileres, posant fustes, arrebossant parets, pintant-les, posant llums i etc.?, doncs a l’hora de fer un llibre heu de fer el mateix: tenir la idea, buscar algú o alguns que us facin una primera lectura de l’esboç, absorvir les crítiques i les indicacions; buscar els qui entenen del tema que tractareu, buscar gent amb criteri perquè us diguin si la cosa pinta bé o no interessarà a ningú, i així, amb molta gent, com si d’una empresa es tractés, construeix la teva obra. Ei, és un consell.
I tornant al llibre, Crec que majoritàriament agradarà, perquè té tensió permanent, perquè passen coses bèsties, perquè sempre hi ha aquella cosa de si ho és o no ho és, i… en fi, que a la gran majoria els agraden les obres del Ken Follet o de la Guerra de las Galàxies. Per tal, feu-me cas i llegiu-lo, us ho passareu bé. Encara que a mi no m’hagi acabat d’agradar gaire.
Aleix Font – 28 de març de 2020.
16è dia de confinament
