Per acomiadar l’any, què millor que un poema de Cèlia Sànchez-Mústich
Casa meva
Casa meva és petita però confortant. Portes de faig,
terra de gres català… La sala és ambientada per un
oli que figura una tassa fumejant de cafè, i al
sostre hi ha bigues de fusta que sempre em recorden
les vies del tren. Hi ha un gat de mentida -fet a
consciència, perquè tothom hi caigui- sobre un bagul
al rebedor. La cuina és funcional i alegre, i dóna a un
pati que algun dia —ho tinc pensat— serà andalús.
I la terrassa amb barana de pedra té unes vistes
al mar que et poden fondre del gust si descorres
la cortina com qui esquinça cel·lofanes d’un regal.
De tots els que ens hi estem, alguns som vius,
d’altres no.
De tot el que he descrit, hi ha coses que són certes,
n’hi ha que no.
És així, casa meva.
