Traducció de Pau Vila
Edicions 62
252 pàgines
Quan va escriure aquest llibre, Andrea Camilleri s’havia fet gran, s’havia afartat d’escriure sempre el mateix i havia decidit plegar. No és fàcil plegar, perquè quan crees art i et surten uns escrits encisadors d’una bellesa emocionant, llavors no plegues, ans al contrari, tens ganes de fer-ne més. És quan et notes eixorc, buit, amb sequera creativa quan dius que ja n’hi ha prou que et planteges dir prou. I si malgrat el teu voler et fan continuar i et diuen: Va fes el darrer per acomiadar-te, llavors et surt un llibre tan dolent com aquest. Ei, segons el meu entendre.
L’Andrea Camilleri escrivia novel·la negra (que crec que a Itàlia se’n diu groga “giallo”) però amanida amb sal costumista dels tòpics del sud on, normalment, no hi falta “il cornuto”, el devorador de pasta, el subaltern ignorant, la corrupció, les influències, el bisbe (o els seus delegats), la màfia i tot allò que se us ocurreixi. I això ha fet tanta gràcia, suposo que a tots els que no són d’allà, que fins i tot l’han imitat una mica, per exemple aquell detectiu Venecià , Guido Brunetti, escrit per Dona Leon.
Avui, imagineu-vos, assassinen el director d’una agència bancària on els crèdits es donen a tots els recomanats per la màfia i que, a més, resulta que es passava per la pedra tot el que portés faldilles, incloses les dones dels seus tres inseparables amics de tota la vida. Home! entre poc i massa, que els de casa no es toquen. I el més greu és que tothom ho sabia! Però no havíem quedat que la regla d’or de la integritat italiana era que tothom pot ser cornut amb l’única condició que no ho sàpiga mai el marit afectat, perquè tant com arriba a les seves orelles, es desferma l’apocalipsi i no hi ha força humana capaç d’aturar el marit ofès, que es compra un ganivet, una pistola o un canó i se’n va a netejar la taca al seu honor a costa de la pobra parenta. I avui, no només hi ha un consentidor sinó tres pel cap baix.
I el que ja supera totes les regles de la novel·lística és quan el propi personatge d’un relat dialoga amb l’escriptor, altrament anomenat “l’Autor”. Quan arribes a aquest punt, tu, lector, ja t’imagines que això s’acaba, que el desgavell no té solució i que fins aquí hem arribat. Si tenim en compte que l’autor, Camilleri, va morir el 2019 a l’edat de noranta-dos anys, arribes a pensar si realment aquest llibre era d’ell o és un d’aquells que els editors diuen que han trobat inacabat en un calaix que encara no havien mirat i que en realitat l’han fet escriure a un “negre” per tibar una mica més de la inèrcia dels seus seguidors.
Emulant al famós Peyu us diria: Jo, de vosaltres, no el llegiria.
Aleix Font, 25 de juliol de 2023.
