EL PADRÍ de Mario Puzo
Edicions 62
Traducció de Núria Panadès
499 pàgines
Mario Puzo és un escriptor Novaiorquès que va néixer el 1920 i va morir el 1999. És conegut pel damunt de tot per aquest llibre, El Padrí, on narra la vida d’un Don, en Vito Corleone, que va ser, en la ficció, la principal família de les màfies americanes. Al llibre ens explica que als Estats Units hi havia altres famílies importants de la màfia, per exemple l’Al Capone a Chicago, però no eren tan importants ni tan respectades com la del clan dels Corleone.
Mario Puzo ens parla de Sicília, rural i endarrerida, amb els seus odis i les seves revenges (vendeta), ens parla d’aquelles lleis no escrites i venerades com ara la llei del silenci, l’omertà, la del respecte, o la de la fidelitat. Perquè hi ha coses per damunt de l’imperi dels Estats, com ara l’amistat. Ens parla d’un món d’honor.
Mario Puzo va posar a la vista de tothom aquesta societat oculta fins llavors construïda amb llaços poderosos fets de favors i d’influències i que obligaven per tota la vida d’aquella manera que t’obliga la pròpia consciència. “No et demanaré res que no puguis o no vulguis fer”. I quan t’ho demanaven sabies que allò era la cosa més important del món i de l’univers, per senzill o per difícil que fos.
Mario Puzo, en aquest llibre, també ens assenyala els camins que seguirien les màfies en el futur, quan l’agressivitat dels fusells i les pistoles donarien pas als consells d’administració de les grans empreses. Igual que les dictadures dels països han deixat un pòsit d’empresaris, famílies respectades i alts funcionaris, les màfies també han deixat aquest llegat. Perquè a fi de comptes què és una dictadura sinó una màfia de pistolers a l’engròs.
Tots hem vist les pel·lícules del Padrí i les serves derivades, però és un goig llegir el llibre i gaudir d’aquests relats optimistes, triomfadors, euforitzants on els dolents passen per bons i on acabes acceptant que les persones honrades, fidels a la seva comunitat i fiables per als seus són aquests, els de les bombes i les pallisses als soterranis, i en canvi, els corruptes, agressius i abusadors són els jutges, els policies i els polítics. Per què serà que acceptem tan fàcilment aquest relat?
Penso que Núria Panadès ha fet una traducció correcta que ens fa més agradable la lectura. He buscat la seva biografia a internet sense èxit. Tot i així he vist que ha traduït obres de Sue Grafton, S de Silenci, i de Donna Leon, Proves Falses entre d’altres.
Llegiu el llibre i gaudiu-ne. Són cinc pàgines que enganxen com la pega. Fa cinquanta anys que es va escriure i sembla talment d’un escriptor d’avui en dia. Ja m’ho direu.
Aleix Font. 28 d’octubre de 2019.
