DÉU ÉS JOVE – FRANCESC una conversa amb THOMAS LEONCINI
Editorial Columna
152 pàgines
Traducció de Jordi Boixadós
Aquest llibre és la transcripció d’una conversa (una entrevista) que Thomas Leoncini fa al Papa Francesc i que parla sobretot dels joves i també, com de passada, dels vells que segons el seu punt de vista també són joves. Diu “La joventut no existeix, existeixen els joves” i “la vellesa no existeix, existeixen els vells”. I a partir d’aquesta premisa va desgranant una sèrie de preguntes que toquen totes les vessants de la vida dels joves, des de la seva marginació, les seves esperances, la frustració, el suïcidi, la tecnologia, les xarxes socials, el mòbing, les modes, els somnis, la corrupció i les relacions amb els vells. Al meu parer és un llibre dens que potser caldria de vàries lectures per anar tastant els matisos de cada resposta. Qui sap si un altre dia, quan necessiti omplir les reserves, el tornaré a llegir.
Per exemple, referint-se al “pensament únic” de la globalització monetària, dels costums i de la moda el Papa Francesc diu: “Formen part del pensament únic les teories que la societat desarrelada, orgullosa de la cultura de l’exclusió, vol imposar cada dia.“ I continua “El pensament únic és feble perquè no és autèntic, no és personal, és impostat, i per tant probablement ningú no el sent com a propi: tothom tendeix a viure’l, però sense pensar-lo. El pensament fort, en canvi, es el creatiu, i hi hem d’aspirar sempre. Homologar el pensament significa viure dins d’una “bombolla”, generar per a un mateix un autisme de l’intel·lecte, dels sentiment (p.114-115).
A la societat desarrelada: Em refereixo a una societat feta de persones, de famílies, que de mica en mica en mica van perdent els seus lligams. Una societat té arrels si sap que pertany a una història… no hi ha res pitjor que sentir-se estranger a casa, sense un principi d’identitat per compartir amb els altres éssers humans. Quan veiem flors boniques als arbres, no hem d’oblidar que podem gaudir d’aquesta visió només gràcies a les arrels.
Quan el preguntador li planteja que què hauria de fer el qui té molt de poder, li contesta que li pot parlar de quinze malalties molt perilloses per a l’home. Jo, per no allargar-me tant, destacaré només la segona malaltia, que anomena Martalisme, que ve de Marta de Betània, és la de qui se submergeix en la feina i inevitablement desatén asseure’s als peus de Jesús.
Té frases molt aclaridores, com aquesta … hem de recordar que de vegades n’hi ha prou amb una llum minúscula per tornar a tenir esperança. Per ser més exactes, com més gran és la foscor, més es pot percebre un llum petit.
Avui, el món vol el jove adaptat, joves tots iguals, joves que imiten altres joves per construir-ne una identitat. Qui no aconsegueix seguir el ritme d’aquest mecanisme de vegades té la temptació de recórrer a alguna cosa artificial. Abans parlàvem de la cirurgia estètica, que d’alguna manera hi té a veure. La droga tot i que no és comparable proporcionalment, també s’insereix en aquest context: és la resposta del feble al seu no saber-se i no poder-se adaptar. No aconsegueix adaptar-se, voldria, però sap que no n’és capaç o que ni tan sols si en fos l’acceptarien. Llavors passa a la fase de la “cirurgia estètica del cervell”.
I no m’allargaré més en la citació de les seves afirmacions perquè hauria de copiar tot el llibre. Si algú el llegeix amb simpatia, segur que en gaudirà. D’altra banda, si la crítica ve del prejudici anticlericà, potser no cal que s’hi esforci, que llegeixi altres llibres més complaents a la seva manera de pensar.
