ÉRIC VUILLARD – 14 de Juliol
Edicions 62
181 pàgines
Traductor Jordi Martín Lloret
Eric Vuillard en aquest llibre 14 de Juliol, ens parla de l’episodi de la presa de La Bastilla des del punt de vista dels que fan la Història però mai no l’escriuen: el poble humil. Ens dóna l’encadenament de fets que, com aquell qui no vol la cosa acaben conduint a uns dels actes cabdals i més heroics de la Història de la humanitat. Així ens explica que el 23 d’abril de 1789, mentre la cort i els rics de sempre despilfarraven en la més ofensiva opulència i el poble passava gana, dos fabricants (com molts d’ara) Jean-Baptiste Réveillon fabricant de paper pintat, i Henriot, fabricant de salnitre, demanen a l’assemblea electoral de París una rebaixa de salaris, diuen que és per fer front a la competència estrangera. Réveillon i Henriot pensaven que al poble, entre dos rosegons de pa i dos gots de vi barat ja se’ls passaria la febrada i tornarien de genolls a suplicar treball. La tarda del 27 d’abril dones i nens es concentraven demanant pa a dos sous, cridaven “Mort als rics” i van assaltar i cremar la casa d’Henriot. El dia 28 la multitud saquegen la follie Titon (una follie era una casa d’esbarjo, una segona residència de rics on s’hi celebren festes envoltats d’una gran riquesa). I llavors van arribar els gendarmes fortament armats, i la multitud es defensa desempedrant carrers per fer-ne barricades, llençant pedres dels teulats i cridant i insultant als armats. Llavors els soldats carreguen els fusells i disparen una i altra vegada. Tres-cents morts s’amunteguen pels carrers i va ser el dia més sagnant de la revolució. Diu que es va fer un recompte minuciós del saqueig de la follie Titon, des de les tasses de porcellana fins les bates de la senyora. Però no es va fer el recompte dels morts dels habitants del barri.
Mentrestant l’Estat fa fallida, per les disbauxes de la reina i per la contribució a la guerra d’independència americana. Diferents ministres d’Hisenda van passant pel ministeri i el recurs que s’aplica, tal com es fa ara, és apujar els impostos dels més pobres. Quan Necker, l’únic amb dos dits de front, és despatxat retorna una política d’intransigència. El 12 de juliol el clima és elèctric. Un jove advocat, Camille Desmoulins, s’enfila damunt la taula d’una taberna i fa un discurs que tothom escolta, proposa al poble la còlera, els diu que es prepara una altra nit de Sant Bartomeu dels patriotes i la gent s’esvera. Un regiment sota les ordres de Lambesc carreguen contra la multitud i aquesta es defensa aixecant barricades. En plena lluita, les guàrdies franceses s’uneixen als avalotadors. Els soldats surten de la caserna i topen amb les tropes reials, llavors els fidels al rei, davant la resistència armada, es retiren. I llavors París ja és del poble.
Ara vindrà la tasca de buscar armes, recollint-ne d’un lloc a l’altre fins que veuen que l’arsenal principal està a la Bastilla. Un enfilall de noms normalment desconeguts prenen el protagonisme, i ara un trobarà uns fusells de l’any de la picor, un altre recupera un canó en un palau, i n’hi ha que donaran la vida intentant esbotzar les portes de la Bastilla. Veritables herois de la gana i la fraternitat faran el sacrifici per la pàtria del poble. La nit del 13 al 14 de juliol és la nit de les nits, la Nativitat, el Nadal dels pobres més pobres, aquells que la Història ha deixat fins ara podrir-se a la cuneta. Diu que quan la notícia del combat de la Bastilla corre per tota la ciutat, totes les prostitutes de París van afluir a la Bastilla. Aquell dia les putes no van captar cap client, van donar un cop de ma i van tenir cura dels ferits, tal com han fet sempre en els grans dies de la Història.
Els burgesos, intentant reconduir el gran desastre que preveien, proven de dialogar entre les parts. Éric Vuillard explica: Així que un esperit fermenta, l’empresones, així que cent o mil esperits fermenten, envies els gendarmes perquè els disparin, però quan desenes de milers d’esperits fermenten, llavors envies una delegació, nues un mocador a la punta de la teva vara i l’agites amb parsimònia.
Un dels assaltants mor d’un dispar dels soldats de la Bastilla. Una vida petita en companyia de la seva jove esposa. És clar que no és pas fàcil cada dia. Encara no han pagat el lloguer , el més ha estat dur, poca feina i moltes despeses. Però es fan costat l’un a l’altre. Són joves, esperen. Ahir amb la seva dona fan jugar a daus, en comptes de sopar…. I així, amb vides humils és com s’escriu la Història de veritat, tal com va passar llavors, tal com passa ara, tal com passarà demà.
No sé si ho heu copsat que aquest llibre m’ha agradat molt, he gaudit tastant l’evolució d’aquells fets que a l’escola ens explicaven com un cas aïllat del seu entorn, com si un bon dia, la pobralla d’una ciutat es desvetllés de sobte indignada i decidís cremar la casa dels rics, pobrets, tan innocents ells. Més o menys com són els rics d’avui en dia.
A Viquipèdia hi diu que Éric Vuillard va néixer a Lió, 1968 és un escriptor i cineasta francès guanyador del prestigiós Premi Goncourt de l’any 2017.
Diu també que la major part de les seves obres tenen com a marc de referència fets de caràcter històric, des de la caiguda de l’imperi inca (Conquistadors) fins a la revolució francesa, passant per la conquista colonial (Congo) o la Segona Guerra Mundial, tema de l’obra premiada amb el Goncourt de 2017. Anteriorment va publicar una obra que situa al lector al costat dels pobres diables que van empunyar forques i piques per assaltar la Bastilla.
M’apassiona la temàtica de les grans sacsejades de la història, Revolució Russa, 14 d’abril del 36, la presa de la Bastilla, la insurrecció per la independència americana etc. M’emociona descobrir que la Història tal com la vam aprendre és una gran mentida i que tant els fets com els protagonistes són uns altres molt més proper a la nostra vida de cada dia.
