GENT NORMAL de Sally Rooney
Traducció Ernest Riera
Edicions del Periscopi
298 pàgines
A la biografia de l’autora, al llibre s’hi diu que Sally Rooney va néixer a Irlanda l’any 1991, va estudiar al Trinity College i que hi va guanyar de les lligues de debat i oratòria i que l’any 2017 va ser escollida pel The Observer com un dels talents més prometedors del moment. Gent normal és la seva segona novel·la i el 2018 va obtenir el premi a la millor novel·la irlandesa.
El Connell i la Marianne es coneixen i s’estimen des de que van a l’institut, que és l’època dels grans amors, i tot i que les circumstàncies els fan fer grans giravoltes, ells s’enyoren i es retroben sempre. Des del punt de vista del lector els diries “no feu això, persistiu, resistiu”, però la vida va com van i ens fa fer coses incomprensibles si les analitzen des de la raó. L’autora, parlant de la Marianne, explica: Durant tots aquests anys han estat com dues plantes compartint el mateix tros de terra, creixent l’una al voltant de l’altra, fent contorsions per trobar lloc, adoptant posicions insòlites. Però al capdavall ha fet alguna cosa per ell, ha fet possible que tingui una nova vida, i això sempre la reconfortarà.
La Sally Rooney ens ofereix un gran llibre on parla de les relacions de les persones, dels sentiments en aquella etapa difícil de l’adolescència i de la joventut, d’actuacions incomprensibles però lògiques des del punt de vista de l’edat. La importància de l’entorn, el què diran que sovint s’imposa sobre les pròpies il·lusions. La inseguretat, la diversitat de caràcters, de preferències íntimes, la sexualitat. I sempre l’esperança, aquell estel que a vegades et guia i t’arrossega com una força magnètica cap al teu pol d’atracció.
Del llibre inclús m’ha agradat els agraïments que l’autora fa al final a la gent que l’han ajudat i li han donat suport. Parla de la gent que li han llegit les primeres pàgines, dels que li han fet suggeriments, dels qui han opinat sobre el manuscrit, dels qui han llegit els esborranys, dels que li ha donat consells savis, d’un que “ho ha fet tot excepte escriure el llibre”, d’un que ha fet que el llibre sigui millor i ella millor escriptora, i evidentment a la seva família. Tot plegat reafirma la meva idea que per a fer un bon llibre no n’hi ha prou en ser bon escriptor, en tenir bona imaginació, en tenir bona tècnica, també cal un bon equip editorial que et suggereixi esmenes o canvis o girs. Més o menys, que al darrera d’un bon llibre hi ha una empresa on l’escriptor és una peça important però no l’única, on cadascú aportarà el seu treball per a polir l’obra d’art.
I la manera d’escriure i de patir, l’agradable sorpresa de trobar que està passant allò que tu voldries que passés, el desencís de veure que han tornat a caure al pou. Tot plegat fa que llegeixis més de pressa del que voldries, perquè el llibre és curt i veus, aterrit, que l’acabaràs massa aviat. Sally Rooney no només ens explica una història sinó que l’explica bé, amb ritme i amb frases que descriuen allò que no es pot descriure amb paraules (només a tall d’exemple, quan en Connell ha d’assistir a una xerrada literària pensa que “Només hi assistia la gent que volia ser la mena de gent que assisteix a aquests actes”)
Del traductor, Ernest Riera i Arbussar hi diu que fa de traductor des de fa vint anys i que entre d’altres ha traduït a J.D. Sallinger, l’autor de El vigilant en el camp de sègol, que tan m’agrada.
Aleix Font, 25 de febrer de 2020
