ENRIC CALPENA – EL DIA QUE BARCELONA VA MORIR

barcelona va morir

Enric Calpena – EL DIA QUE BARCELONA VA MORIR

Rosa dels Vents

412 pàgines

Enric Calpena

Enric Calpena ens explica la història d’una manera amena, amb diversos personatges col·laterals als autènticament històrics, Gondemarus el criat més jove del Palau Bisbal, Marcus  mestrescola de la catedral viciós i avariciós, Yousef i Hamid exploradors de l’esquadró del comandant Bakr i molt més, que van farcint una trama de vida petita que omple la Història que va ocórrer fa mil cinquanta anys. Llegiu-lo i sabreu una mica més d’aquella Història que ens han amagat.

el dia que barcelona va morir

L’estiu de l’any 985 Catalunya era encara un embrió d’estat, la frontera sud estava al Llobregat i formalment érem un territori depenent del rei franc. L’estiu de l’any 985 un immens exèrcit andalusí s’apropava imparable cap a la capital, Barcelona, i el compte Borrell intentava parar el cop sense poder comptar amb l’ajuda del seu rei. Quaranta mil soldats musulmans eren un exèrcit mai vist i calia utilitzar totes les avantatges que el territori, les fortificacions i l’armament poguessin ajudar per evitar la destrucció de la ciutat.

Enric Calpena

En la lluita d’una formiga contra un elefant sembla que no hi pot haver cap esperança, però els comptals pensaven que el miracle era possible. I per això van escollir un lloc adient més enllà de Sant Cugat. I per això van fortificar les muralles de Barcelona per obligar els atacants a un setge llarg que no podrien mantenir. Deien que Almansur utilitzava una estil de guerra consistent en les ratzies, atacar de manera ràpida, saquejar i marxar, i que no podria estancar-se en un lloc de manera prolongada amb la despesa que suposa alimentar tanta gent. Però amb allò que no comptava Borrell era amb una sèrie d’imprevistos, casualitats o el inevitable factor humà que van conduir a la gran desfeta que tots coneixem. Ensulsiada de l’exèrcit català prop de Sant Cugat, setge de Barcelona i saqueig el 6 de juliol del 985.

el dia que barcelona va morir

A mi, la lectura d’aquest llibre m’ha fet trontollar les meves conviccions sobre els llocs sagrats del nostre passat primigeni. Sempre havia cregut, per aquella transmissió d’avis a pares i a fills (que potser són la Història veritable, o potser no), que la batalla decisiva entre les tropes d’Almansur i el compte Borrell s’havia produït als voltants de la muntanya La Desfeta, entre el castell d’Eramprunyà i Begues. Precisament el nom del territori avalava aquesta creença, i la llegenda fabulosa explicava que encara s’hi trobaven llances, espases i cuirasses escampades per les pedres d’aquell Garraf. També ho avala el fet que el camí natural que va d’Olèrdola (on s’hi va produir el primer tast entre guerrers d’ambdós bàndols) fins a Barcelona passava per Vilafranca, Avinyonet i Begues, on era molt probable que les tropes catalanes els esperessin comptant amb la reraguarda del castell d’Eramprunyà. És clar que també podien continuar cap a Gelida i Martorell tal com afirma el llibre. En fi, que si els historiadors d’anomenada com Josep Maria Salrach, Dolors Bramon, Gaspar Feliú, José Enrique Ruiz-Domènec, Jordi Bolós, Josep Moran, Antoni Maria Badia i Margarit i molts d’altres diuen que va anar com va anar, qui sóc jo, i el meu pare i el meu avi i tants d’altres per mantenir la llegenda de la batalla de la Desfeta, però per proximitat trobava encisadora la batalla dels meus avis. La Història, finalment és la mateixa, vam perdre la guerra, van saquejar Barcelona, es van endur riqueses i esclaus cap a Còrdova, i cent anys més tard els catalans  (juntament amb castellans i navarresos) vam lluitar a la seva Desfeta (també coneguda com Las Navas de Tolosa) i vam saquejar Còrdova en aquelles accions i reaccions a que ens té acostumats la Història.

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment