ENRIC CALPENA I OLLER
Enric Calpena i Oller és un conegut periodista català nascut a Barcelona el 3 d’agost del 1960 que va ser un dels primers presentadors de TV3, ha escrit diversos llibres d’anomenada: Memòria de sang (Ediciones B) publicat el 2014, Barcelona, una biografia publicat el 2015, El dia que Barcelona va morir (Rosa dels Vents) publicat el 2018, i l’actual, El primer capità, del 2020. És conegut sobretot pel seu programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio, que compte amb fidels seguidors.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
EL DIA QUE BARCELONA VA MORIR
Enric Calpena
Rosa dels Vents
412 pàgines
Enric Calpena ens explica la història d’una manera amena, amb diversos personatges col·laterals als autènticament històrics, Gondemarus el criat més jove del Palau Bisbal, Marcus mestrescola de la catedral viciós i avariciós, Yousef i Hamid exploradors de l’esquadró del comandant Bakr i molt més, que van farcint una trama de vida petita que omple la Història que va ocórrer fa mil cinquanta anys. Llegiu-lo i sabreu una mica més d’aquella Història que ens han amagat.
L’estiu de l’any 985 Catalunya era encara un embrió d’estat, la frontera sud estava al Llobregat i formalment érem un territori depenent del rei franc. L’estiu de l’any 985 un immens exèrcit andalusí s’apropava imparable cap a la capital, Barcelona, i el compte Borrell intentava parar el cop sense poder comptar amb l’ajuda del seu rei. Quaranta mil soldats musulmans eren un exèrcit mai vist i calia utilitzar totes les avantatges que el territori, les fortificacions i l’armament poguessin ajudar per evitar la destrucció de la ciutat.
En la lluita d’una formiga contra un elefant sembla que no hi pot haver cap esperança, però els comptals pensaven que el miracle era possible. I per això van escollir un lloc adient més enllà de Sant Cugat. I per això van fortificar les muralles de Barcelona per obligar els atacants a un setge llarg que no podrien mantenir. Deien que Almansur utilitzava una estil de guerra consistent en les ratzies, atacar de manera ràpida, saquejar i marxar, i que no podria estancar-se en un lloc de manera prolongada amb la despesa que suposa alimentar tanta gent. Però amb allò que no comptava Borrell era amb una sèrie d’imprevistos, casualitats o el inevitable factor humà que van conduir a la gran desfeta que tots coneixem. Ensulsiada de l’exèrcit català prop de Sant Cugat, setge de Barcelona i saqueig el 6 de juliol del 985.
A mi, la lectura d’aquest llibre m’ha fet trontollar les meves conviccions sobre els llocs sagrats del nostre passat primigeni. Sempre havia cregut, per aquella transmissió d’avis a pares i a fills (que potser són la Història veritable, o potser no), que la batalla decisiva entre les tropes d’Almansur i el compte Borrell s’havia produït als voltants de la muntanya La Desfeta, entre el castell d’Eramprunyà i Begues. Precisament el nom del territori avalava aquesta creença, i la llegenda fabulosa explicava que encara s’hi trobaven llances, espases i cuirasses escampades per les pedres d’aquell Garraf. També ho avala el fet que el camí natural que va d’Olèrdola (on s’hi va produir el primer tast entre guerrers d’ambdós bàndols) fins a Barcelona passava per Vilafranca, Avinyonet i Begues, on era molt probable que les tropes catalanes els esperessin comptant amb la reraguarda del castell d’Eramprunyà. És clar que també podien continuar cap a Gelida i Martorell tal com afirma el llibre. En fi, que si els historiadors d’anomenada com Josep Maria Salrach, Dolors Bramon, Gaspar Feliú, José Enrique Ruiz-Domènec, Jordi Bolós, Josep Moran, Antoni Maria Badia i Margarit i molts d’altres diuen que va anar com va anar, qui sóc jo, i el meu pare i el meu avi i tants d’altres per mantenir la llegenda de la batalla de la Desfeta, però per proximitat trobava encisadora la batalla dels meus avis. La Història, finalment és la mateixa, vam perdre la guerra, van saquejar Barcelona, es van endur riqueses i esclaus cap a Còrdova, i cent anys més tard els catalans (juntament amb castellans i navarresos) vam lluitar a la seva Desfeta (també coneguda com Las Navas de Tolosa) i vam saquejar Còrdova en aquelles accions i reaccions a que ens té acostumats la Història.
Aleix Font, 4 de març de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
EL PRIMER CAPITÀ
ENRIC CALPENA
Quan el somni d’un home
esdevé una aventura col·lectiva
apassionant
Edicions 62
350 pàgines
El primer capità és una biografia novel·lada del que fou el fundador i el primer capità del Futbol Club Barcelona, suís de naixement i català per elecció, que va passar el final de la seva vida a Catalunya, excepte un període d’exili a Suïssa per culpa de l’expulsió dictada pels militars espanyols de la dictadura del general borratxo Primo de Rivera.
El llibre comença pel final (i amb això us estic dient que no destapo cap secret) amb l’enterrament del protagonista al cementiri de Montjuïc, mort per suïcidi. Dit això comprendreu que conforme es va acabant la història resulta una mica depriment constatar que s’està apropant la tragèdia. Altrament això acostuma a passar a la majoria de llibres biogràfics en què, qui més qui menys, coneix la història i per tant ja sap com acabarà.
El llibre, ja ho he dit, és una novel·la en que se’ns relata la biografia de Joan Gamper, el primer capità del Futbol Club Barcelona, des de que va arribar a Barcelona a les acaballes del mil vuit-cents, fins el moment del seu suïcidi a l’any mil nou-cents trenta. Entremig hi van sortint noms importants de la vida barcelonina d’aquells anys, alguns coneguts i d’altres no tant. Ens parla d’una col·lectivitat d’estrangers afincats a Barcelona, d’una comunitat benestant, en plena joventut i esportista. També ens parla d’aquella Barcelona en expansió on encara hi havia masies i camps ben a la vora del Passeig de Gràcia, i està farcit d’anècdotes, algunes conegudes, d’altres no tant. Així s’hi explica el naixement del Real Madrid impulsat per catalans residents a la capital de l’imperio. També dels inicis de l’Espanyol format exclusivament per espanyols i catalans que se sentissin espanyols. I del mal o el bé que pot comportar el control de les federacions esportives. I del poder exagerat dels àrbrits. I de l’efecte cohesionador d’una societat al voltant d’un club (cosa que coneixen prou bé els propietaris de les federacions estatals).
Als agraïments, Enric Calpena, hi diu: La història d’un país es pot explicar de moltes maneres. Habitualment es ressenyen i analitzen els fets més destacats, sobretot de caràcter polític o militat. Després de la Segona Guerra Mundial, molts historiadors es van plantejar que aquesta manera d’explicar la història era una mica pobra i que, per copsar realment com havia estat el passat d’un poble, calia entendre’n el context social i cultural. En gran manera, el present llibre és fruit d¡’aquest convenciment. En aquest sentit, la fundació del Futbol Club Barcelona, com a entitat, com a equip i com a suma d’un seguit d’individualitats, ajuda a entendre la Catalunya i, en alguns aspectes, l’Espanya del segle XX. La seva personalitat l’ha fet especialment sensible als esdeveniments històrics, i les diverses ànimes del país s’han vist molt ben reflectides tant a la directiva, com en els jugadors i en els socis.
En fi, que és un llibre de lectura obligada per omplir l’arxiu de cultura general del nostre poble. També us he de dir que és una lectura fàcil i fins i tot agradable que, amb una mica de predisposició es pot acabat tranquil·lament en dos o tres dies, i que, en tot cas, no hauria de superar el termini d’una setmana.
Aleix Font, 6 d’abril de 2021
