Degut a que celebrem el cent vint-i-cinquè aniversari de l’Ateneu, em van demanar que fes el Pregó de la Festa Major d’enguany. Aquí hi ha tot allò que hi vaig dir.
Pregó que inicia la Festa Major de la Colònia
Divendres 30 de juny de 2017, nou del vespre
Estimats veïns i veïnes, amigues i amics, alcaldessa, membres del govern i de l’oposició del nostre Ajuntament, benvinguts tots a la Festa Major.
Enguany celebrem el 125è aniversari de la fundació de l’Ateneu i és per aquest motiu que en qualitat de president de l’Entitat estic llegint el pregó de la nostra Festa Major, per fer-vos un resum de la nostra Història, passada, present i futura, que en certa manera és també la Història de la Colònia, si més no, d’una part molt important d’aquest poblet que ens estimem.
La Vanguardia del dia 10 d’agost de l’any 1892 deia que amb motiu de la Festa Major de Santa Coloma, el 15 d’agost d’aquell any, s’inauguraria el teatre de l’Ateneu i s’hi representaria una obra de Francesc Ubach i Vinyeta, que havia guanyat els Jocs Florals de 1880. Aquest escrit ens certifica dues coses: que fa 125 anys es va inaugurar l’edifici del teatre, i que tot fa pensar que el bar de l’Ateneu ja hi era. Però com que no tenim cap dada fefaent on poder-nos agafar hem escollit aquell dia de 1892 com a data d’inici de la història de la nostra Entitat.
Han passat 125 anys, que aviat són dits, i des d’aquell any, aquesta entitat ha sigut el cor del poble, el lloc on s’hi han celebrat tots els esdeveniments més importants de la comunitat: les festes, els balls, les conferències, les reunions, les representacions teatrals, el cinema. Aquí al balcó s’hi han penjat les banderes de joia i també les de condol. Als locals de l’Entitat s’hi han exposat les mostres dels nostres artistes. Ha sigut punt de trobada, s’hi han plantejat projectes culturals, s’hi han fet campionats d’escacs. Aquí s’hi ha assajat les caramelles, aquí ens han ofert concerts, aquí s’hi han viscut moltes nits d’assajos, de rialles i de nervis, aquí hi han vingut les millors orquestres del seu temps.
Al bar s’hi ha jugat a tots els jocs de taula, i a cada taula hi havia una rotllana d’espectadors que vivien com a seves les partides dels contrincants. Aquí s’hi han fet vermuts els diumenges al migdia com si fos un ritual d’obligat compliment. Aquí dins s’hi ha fumat tabac de totes les categories. I, com a la Taberna d’en Maiol, s’hi ha rigut, s’hi ha cantat, s’hi ha cridat i també hi ha hagut baralles.
L’Ateneu, com a lloc de trobada i aglutinador d’activitats, ha sigut el punt de cohesió de la gent de la Colònia, on ens hi hem lligat amb llaços d’afecte més forts encara que els del propi veïnatge i, hem tingut la sensació íntima que ens unia un lligam més valuós que el de la simple coneixença. Aquí hem anat comprenent que amb les nostres virtuts i els nostres defectes tots nosaltres formàvem part d’un mateix col·lectiu privilegiat pel fet de tenir-nos de veïns. Aquí s’hi ha acollit autoritats i camarades, visitants i coneguts, mestres i aprenents. Aquí els hi hem dit amb orgull ben merescut: Benvinguts a casa nostra.
La Colònia es fa fundar l’any 1890 segons diuen els llibres, i abans, tot això eren camps i boscos i quatre masies. Unes rieres travessaven els terrenys on som ara i hi havia uns clots inimaginables per la gent que no els han conegut i que, més o menys de pressa es van anar reomplint per poder-hi construir, el darrer d’aquests clots immensos va ser el terraplè de l’Hort de la Tresona, just davant de la fàbrica, on hi havíem jugat tots els infants de la Colònia d’aquells temps.
Diuen que els primers carrers van ser el Barrau, Malvehí, Aranyó i els que els creuen, Llevant, Ponent i Monturiol. Tot fa suposar que aquesta plaça podria ser el lloc més antic del poble i podríem suposar que el bar de l’Ateneu ja hi devia ser.
Podem aventurar, per tant, que des d’aquell moment embrionari, l’Ateneu ha sigut testimoni de tota la vida del nostre poble. Un testimoni a vegades mut i a vegades amb constància escrita, més o menys explícita, més o menys insinuada als llibres d’Actes que es conserven a l’Entitat. I perquè ens en fem una idea puc enumerar que:
El 1894 es construeix ca l’Ordal. I l’Ateneu ja hi era.
El 1900 la Cooperativa i ca l’Espinal. El 1908 es comença a construir la Cripta. El 1916 les escoles. El 1917 l’edifici de Sant Lluís i la casa Parroquial. I l’Ateneu hi era.
A l’Ateneu s’hi va plantar la bandera catalana després de la Dictadura del Primo de Rivera i als escrits de les Juntes s’hi respirava aquell aire de participació i democràcia. A l’Ateneu si van penjar els crespons de dol pels primers joves de la Colònia que van morir a la guerra.
El 1973 es va tancar la fàbrica. El 1977 torna Terradellas. I l’Ateneu hi era.
I així va anar passant tota la nostra Història davant la presència d’aquest edifici ple de vida, amb els seus moments de creixement, de màxima esplendor i també en els moments més tristos i els de visible decadència. Els primers socis es van fer vells, els seus fills es van fer grans i els seus néts van tenir fills, que van ser els nostres pares. Les generacions van formar una cadena de records a vegades transmesos i d’altres oblidats. Les petites i grans històries de cada casa van desfilar com un relat per les parets de l’Ateneu i en van impregnar les estances, les finestres i el balcons.
L’Ateneu va passar, com les persones, la llarga etapa del franquisme, primer brutal, després autoritària i, poc a poc s’hi van anar guanyant petites victòries ciutadanes fins que a la mort del dictador es va tornar a normalitzar la participació i la representació.
Però llavors la vida ja havia canviat molt. El curs natural de la participació ciutadana s’havia estroncat brutalment i quan va retornar la democràcia tot era diferent. S’havia facilitat molt la mobilitat de les persones amb l’ajuda del famós Sis-cents, havien canviat els models d’entreteniment i d’oci, sobretot amb l’arribada del televisor, i el món mundial era tot un altre, on la vida associativa havia canviat de paradigma sense que les agrupacions ciutadanes s’hi haguessin pogut adaptar amb la normalitat que proporciona la participació quotidiana. I són moltes les entitats que, malgrat el temps transcorregut, encara no hi han trobat l’encaix. Nosaltres estem entre aquestes, i malgrat les diverses provatures més o menys esperançades no hem aconseguit la implicació multitudinària en el projecte aglutinador que hauria de ser l’Ateneu.
L’Ateneu no és una entitat municipal com alguns es pensen. L’Ateneu és una entitat de socis on el manteniment dels edificis i els projectes culturals depenen de les seves decisions. Hi ha qui pensa que l’Ateneu s’hauria de municipalitzar, se n’hauria de fer càrrec l’Ajuntament tal com passa a molts altres pobles, passar a viure de subvencions i que se n’encarreguin els funcionaris que hi destinin. D’altres encara creiem que mentre estigui en les mans dels socis tindrem una agilitat, una predisposició i un nervi que sempre el farà més dinàmic en atendre les necessitats de la comunitat.
L’actual Junta,en nom de la qual jo us parlo, hem tingut sempre la voluntat de posar l’Entitat al servei dels veïns de la Colònia, i per aquesta raó molts veïns han pensat que no els cal ser-ne socis. Però el que no es pregunten mai és que passarà el dia ja no hi hagi socis. De moment nosaltres tampoc no ens ho plantegem, i mentrestant anem mantenint aquesta cadena humana que va començar fa cent vint-i-cinc anys i que, si Déu i la gent de la Colònia ho volen no acabarà, si més no, en els propers cent vint-i-cinc anys. Mentre hi hagi gent de la Colònia disposada a destinar una part del seu temps a aquest projecte veïnal seguirem mantenint aquest caliu que ens agermana, seguirem presentant obres de teatres i concerts, conferències i exposicions, i seguirem oberts a propostes dels veïns de la Colònia. Seguirem imaginant participacions ciutadanes que qui sap si algun dia tornaran. Creiem i afirmem que mentre hi hagi socis hi haurà Ateneu.
Deixeu-me retre un homenatge als socis que al 1894 van formar la primera Junta, gent nascuda entre els anys 1848 i el 1870, que per raons òbvies tots ells havien nascut fora de la Colònia, i que s’hi van engrescar com s’hi ha engrescat molta gent que al cap dels anys han anat venint i han comprés la necessitat i el privilegi de fer poble. I des de llavors, cent vuitanta veïns han format part de les successives Juntes.
Les primeres Juntes van estar formades pel que en podríem anomenar l’aristocràcia de la comunitat, persones de la més elevada categoria social. De mica en mica es va anar suavitzant l’exigència classista fins que en els anys de la República es va proletaritzar del tot.
Durant molts anys, no és que estigués explícitament prohibida l’entrada de les dones al bar de l’Ateneu, però no estava ben vist. Conseqüentment no hi va haver cap dona a la Junta fins que l’any 1997, Rosa Sebastian va ser la primera dona a formar-ne part. Cinc anys més tard hi hauria una junta formada exclusivament per dones.
Durant molts anys va ser l’Ateneu l’organitzadora de les Festes Majors de la Colònia, i els programes que editava l’Entitat eren una mostra de tots els actes que s’hi celebraven. Els darrers quaranta anys hem anat perdent protagonisme i en l’actualitat som una més de les entitats que col·laborem amb l’Ajuntament per organitzar la nostra Festa.
Tot i així, l’Ateneu continua sent el centre neuràlgic de la vida festiva i cultural de la Colònia. L’edifici de l’Ateneu continua sent l’observador impassible de les generacions que celebren la Festa Major, dels que neixen, dels que es fan grans, dels que s’enamoren, dels que formen noves famílies. I en molts casos recorda als que ja no hi són. L’Ateneu és també un patrimoni històric, el dipositari de la nostra memòria col·lectiva. Un tresor que hem de conservar entre tots, per nosaltres i per les generacions que aniran celebrant les futures Festes Majors. Perquè amb aquest cent vint-i-cinquè aniversari de l’Ateneu també celebrem cent vint-i-cinc anys de Festes Majors a la Colònia.
En quant al futur poques coses us puc dir, perquè el món canvia molt de pressa i es fa difícil predir com serà el demà. Què passarà d’aquí cent vint-i-cinc anys? Qui ho pot saber… M’atreveixo a predir que seguirà fent calor els dies de l’estiu i que seguirà sent agradable la fresqueta de les nostres nits. Potser un fons d’inversió europeu haurà comprat totes les cases de la Colònia i en un dia com avui aquí a la plaça hi haurà taules plenes de nois i noies rossos i alts com sant Paus. Potser algú estarà llegint el pregó de la Festa Major i explicarà a aquella gent carregada de diners que fa molt temps aquí a la plaça s’hi parlava en català i s’hi ballava sardanes, quan la gent encara recordava la fàbrica i els terraplens i el Rodolfo de la torre. Potser els records de l’Ateneu s’aniran fent petits petits com els mosquits de la rendilla. Però m’atreviria a afirmar que llavors l’Ateneu també hi serà, com si fos la bandera d’una manera de viure i de conviure eternament meravellosa.
I ja poca cosa més puc afegir sense córrer el risc de fer-me molt pesat. Així doncs, deixeu-me acabar aquest pregó proclamant el desig de l’Ateneu: Que tingueu un bon sopar, que us ho passeu molt bé ballant, que participeu en tots els actes que vindran. En definitiva, que passem tots plegats una bona Festa Major!
