Del llibre Sàpiens, una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari.
“Un gran relat de la història de la civilització humana, des dels primers caçadors recol·lectors fins a la societat i economia actual” (Mark Zuckerberg)
La Revolució Industrial va ser abans que res una Segona Revolució Agrícola. En essència, la Revolució Industrial ha estat una revolució de la conversió energètica. Ha demostrat una vegada i una altra que la quantitat d’energia de què podem disposar és il·limitada. Cada poques dècades descobrim una nova font d’energia, de manera que la suma total d’energia que tenim a la nostra disposició creix sense parar.
Per sobreviure, l’economia capitalista moderna ha de fer créixer la producció constantment, com un tauró que, si no neda, s’ofega. Però amb la producció no n’hi ha prou. També hi ha d’haver algú que compri els productes, altrament els industrials i els inversos s’arruïnen. Per evitar aquesta catàstrofe i assegurar-se que la gent sempre comprarà qualsevol novetat que produeixi la indústria, ha aparegut un altre tipus d’ètica: el consumisme.
L’ètica capitalista i la consumista són dues cares de la mateixa moneda, una fusió de dos manaments. El manament suprem dels rics és “inverteix!”. El manament suprem de la resta de la gent és “compra!”.
La Revolució industrial ha comportat un seguit de grans trastorns a la societat humana. L’adaptació al temps industrial només n’és un exemple. La Revolució Industrial ha convertit l’horari i la cadena de muntatge en el patró que segueixen gairebé totes les activitats humanes. Poc després que les fàbriques imposessin els seus marges de temps a la conducta humana, les escoles també van adoptar uns horaris precisos, i a continuació van fer el mateix els hospitals, les oficines governamentals i les botigues de queviures….
Sovint la literatura romàntica presenta l’individu com una persona que lluita contra l’estat i el mercat. Res més lluny de la veritat. L’estat i el mercat són el pare i la mare de l’individu, i l’individu només sobreviu gràcies a ells. Abans, quan una persona es posava malalta, la família se n’ocupava. Quan es feia gran, la família li feia costat i els seus fills eren el seu fons de pensions…. Milions d’anys d’evolució ens han estructurat per viure i pensar com a membres d’una comunitat. Amb només dos segles ens hem convertit en individus alienats. No hi ha cap demostració més clara del poder impressionant de la cultura.
I ja per acabar i no allargar més la descripció d’aquest gran llibre, diré que la conclusió a la que arriba és que els grans progressos de l’Home Sàpiens no han conduit a un augment del nivell de felicitat. Perquè, de fet, quin sentit hauria de tenir tants mil·lenis d’evolució si no és el d’assolir alts nivells de felicitat. Però no ha estat així. Se suposa que érem molt més feliços en l’etapa de caçadors-recol·lectors, i fins i tot en l’Edat Mitjana, que no pas avui en dia.
Encara no s’ha estudiat de manera definitiva el causant de la felicitat humana. Sembla ser que la felicitat i la falta de felicitat són respostes orgàniques de la nostra evolució. L’organisme ens dirigeix a la cerca de la felicitat per aconseguir fites necessàries per l’espècie, per exemple la reproducció. Però un cop aconseguida la fita ens fa baixar a un nivell d’insatisfacció que ens obliga a escalar altra vegada al nostre desig de felicitat, o sigui a tornar a reproduir-nos. Això ve regulat per unes hormones (serotonina, la dopamina i l’oxitocina) que ens produeixen aquestes sensacions de plaer i benestar. És lògic per tant pensar que en aquella antigor, on les expectatives no eren massa exigents, l’assoliment de la felicitat era més assequible (per exemple quan es trobava una rotllana de rovellons, o quan les gallines havien fet una bona posta d’ous). Conforme la vida avança per camins de complexitat, assolir el nivell que ens produeix felicitat esdevé molt difícil, sovint inabastable.
L’acabament d’aquest llibre ens orienta cap al que és el seu proper llibre Homo Deus en el que exposa que de la mateixa manera que l’Homo Sàpiens va foragitar la resta d’humans, també els homes que ara anomenem “artificials”, acabaran substituint-nos. Perquè és indubtable que proveïts de mecanismes d’auto aprenentatge tot ho faran millor que nosaltres. I llavors, què hi farem nosaltres en aquest món?
Aleix Font, 25 de març de 2024.
