MEMÒRIES DE MI MATEIX
Editorial Columna
39 pàgines – quartilla
Farran Torrent ens explica una altra història de, podríem dir, les de sempre, on hi ha dos sectors, el dels bons i el dels dolents. D’una banda, la dels bons, hi ha una mena d’agrupació de delinqüents molt experts, molt rics per acumulació de delictes suculents i mai descoberts, sobretot falsificadors d’obres d’art. I també, entre els bons però sense mesclar-se entre ells, uns joves de poble que tenen inclinacions polítiques. Entre els dolents, ja se sap, els estraperlistes, negociants, industrials i demés fauna afins al règim feixista I també entre els dolents els de la Brigada Políticosocial del execrable règim. Val a dir que en aquesta ocasió hi ha dos policies de la Brigada Criminal, que són bones persones, encara que sembli impossible, i que no estan d’acord amb els procediments de tortura emprats pels policies diríem que més de dretes.
Talment les aventures del gat Silvestre i el ratolí Piolín (com tantes altres en que el feble fa la punyeta al fort, Don Camilo i Don Peppone per exemple), el sindicat dels falsificadors es dediquen a “empomar” als aristòcrates posseïdors d’obres d’art espoliades pels nazis al jueus, mitjançant l’art de falsificar l’obra i després canviar-la per l’autèntica sense que els jutges, fiscals, industrials, militars i demés posseïdors, se n’adonessin.
Cronològicament el relat va passant dels principis dels anys seixanta fins quasi l’actualitat, sense avisar. Sort que els personatges sovint, i el contexts altres vegades, ens situen en l’època dels fets. També a vegades va saltant de protagonista sense advertència, i en una mateixa pàgina et pot quasi enllaçar una conversa dels xicots de poble amb una dels delinqüents bones persones.
Jo sóc un fervent admirador de l’obra de Ferran Torrent i m’he llegit pràcticament tots els seus llibres. Però aquest m’ha grinyolat una mica. Potser m’ha fet la sensació que ho volia lligar massa tot plegat. Massa detalls,massa muntatges, massa explicacions, massa situacions impossibles que se solucionen soles. Recordo una vegada que vaig fer una mena de curs de pintura en què el professor ens deia que calia saber parar a temps, que quan vols retocar massa, posar-hi més pintura, acabar-ho millor, és quan ho empastifaves i perdia l’encant inicial.
Tot i així és un llibre fàcil de llegir, amè, que mentre el llegeixes en tens ganes de més. I decididament us el recomano.
Aleix Font, 18 d’abril de 2024.
