EM VAIG VOLER COMPRAR UN APARTAMENT
Si me n’han passat de coses aquest estiu!. Mireu, un dia tot tornant de la platja, m’estava mirant els xalets aquells de Gavà Platja. N’hi ha de bonics, ben construïts, unifamiliars i amb jardinet. N’hi havia molts que posava “Es ven”, i a sota un número de telèfon. Vaig pensar “Ves per on!, no he tingut mai un apartament i potser ja va sent hora de fer un pensament. Encara que només sigui com a inversió”, i vaig trucar al timbre de la casa. La meva dona es va extranyar molt que truqués a aquella casa “Què fas?” “Tu deixa’m a mi”. Però ningú no va contestar. Vam trucar a les del costat i en una d’elles ens van informar que això ho portava una Agència i que no se sabia on estava aquesta agència, que hi havia de trucar. A mi, això de fer tractes per telèfon no m’agrada, prefereixo presentar-me a l’agència i parlar de tu a tu. I és que anava amb intenció de regatejar. La dona em va dir que si m’havia tornat boig, que ja no estàvem per endeutar-nos i que a més a més, per anar a Gavà no ens calia tenir un apartament, que total vivim a deu minuts de cotxe. Però ella no sabia per on anava jo.
Desde casa vaig trucar al número i els vaig dir “Escolti senyoreta, doni’m la seva adreça que vull venir a parlar sobre una torreta que es ven a Gavà Platja, i jo vaig per feina, eh?, no tinc ni ganes ni edat per perdre el temps”. Es veu que la vaig impressionar i em va donar adreça i dia i hora per a parlar amb el venedor.
Mireu, jo tinc uns dotze mil euros estalviats, en un fons d’inversió d’aquells que no pots perdre (tampoc no hi guanyes res, però mira, així tinc els del banc contents). I vaig pensar, entre aquests dotze mil, i posem que al banc me’n deixen tres mil més, ja fan un bon feix. No crec pas que valgui tant un apartament a Gavà Platja. Entre els sorolls dels avions, entre que els diumenges s’omple de tota aquesta gent que encara no han descobert per què serveixen les papereres, entre que hi van aquests ramats de jovent que els agrada “la bulla” i s’hi estan fins que tanquen la platja, i entre que si el volen vendre és que deuen tenir necessitat de vendre, que res, que encara me’n sobraran.
Vaig anar el dia i a l’hora convinguts i em van fer passar a un despatx. “Una copeta de xampany? Sr. Font”. Ja sabeu que no bec i vaig demanar una Moritz sense alcohol. Va venir de seguida un jove molt ben vestit, molt amable, de moltes paraules “Caram senyor Font” per aquí “Caram que bé que es conserva” per allà “Quina sort que té d’estar jubilat tant jove” i etc. etc. No hi havia manera d’entrar en el tema. Finalment em vaig haver d’imposar “Escolti jove, que no he vingut a parlar ni de la meva salut ni de la meva jubilació, que he vingut perquè vull fer-li una oferta sobre una torre que he vist a Gavà Platja”. I no es va enfadar pas. Si més no en aquell moment. Va ser després que es va enfadar, quan vam començar a parlar de preus. Resulta que un cop identificada la parcela, ell em va dir un preu. Jo ja vaig suposar que tiraria enlaira per a poder regatejar una mica, però el que no em pensava és que tirés tant enlaire. Com podíem regatejar així? Era impossible. Mira, perquè ho entengueu, és com si vosaltres aneu a comprar un rellotge d’aquells Trolex als venedors ambulants del mercadillo i dieu “Va, regategem! Quant me’n demanes d’aquest rellotge tant lleig?” i l’àrab de torn et diu “Medio millón de ebros. Barato, barato”. Home, així no hi ha manera! Ell hauria de dir “Quinientos ebros, barato barato” i tu “Quinze” i ell “Doscientos, barato, barato”, i tu “Vint” i ell “Cien ebros, barato, barato” i tu “Me’n vaig” i ell “Cincuenta, barato, barato” i tu “Vint-i-cinc”. I al final potser t’ho emportes per trenta o encara menys. Això és regatejar. Però si et surten amb un disbarat ja no pots jugar. Bé, tornem a l’Agència. Resulta que s’havien tornat bojos. Primer vaig riure “Va, digue’m quan en demaneu, ara en sèrio”. I tant si es va posar sèrio. Es veu que aquell disbarat era el preu de veritat. Li vaig dir de tot, em vaig enfadar, que si eren uns especuladors, que què s’havia pensat, que jo no estava per a perdre el temps, que no ho hauria dit mai que fossin tant informals. Ell, veient la meva contundència em va dir “A veure, no ens enfadem (la cosa ja es començava a posar bé) quan n’està disposat a pagar vostè, senyor Font?”. “Dotze mil euros!”, així amb decissió (no vaig voler dir que encara en podia pujar tres mil més, perquè llavors ja em quedo sense marge per a negociar. Es va aixecar, em va agafar de mala manera, una mà al braç i l’altra al clatell, i em va fer fora de l’Agència “Fora d’aquí, poca vergonya! I no torni mai més, desgraciat, pobre!”
No m’havien tractat mai tant malament, ni al servei militar. Un cop al carrer, encara sense reaccionar per l’actitut d’aquell energumen, hi vaig estar pensant. Què vol dir, pobre? Escolta, que en les antigues pessetes, dotze mil euros són dos milions de pessetes, o sigui que fa vuit anys jo hauria sigut milionari, i ara, en vuit anys d’inflació ja m’havia tornat pobre?. Que no diuen el Zapatero i el Solbes que tot aquest pastel que han organitzat és per a controlar la inflació?, doncs sort que ho tenen controlat, perquè si no ja em veig anant a viure a sota el pont, amb l’Àngel, l’antic cafeter de l’Ateneu.
Res, que el món està canviant molt més de pressa que no pas jo. Que no sé si és culpa de la globalització que corre molt o culpa de les meves neurones, que amb la dieta rica en ferro resulta que se m’han rovellat. Alguna cosa passa. El dia que vagi a veure a la doctora Fe n’hi parlaré.
Aleix Font
.
