BOLETS – UNA AFICIÓ PRIMORDIAL
L’afició d’anar a buscar bolets és d’una transcendència inexplicable per als que no la tenen, i que veuen amb ulls incrèduls, i fins i tot de rebuig, aquesta fal·lera que ens agafa als milions de catalans que després de les pluges de tardor comencem a estar inquiets i delerosos.
Explicar els sentiments a altres persones és una cosa molt difícil. Fer entendre a algú altre la quantitat de gust que et dóna una taronja dolça quan te la menges, o els graus de tremolor que et provoca una bonica cançó, o l’emoció d’un paisatge o d’un capvespre o d’una lluna plena, són coses que es viuen per dins, individualment, íntimament, com el Cel que ens espera a cadascú després de l’hora de la mort.
L’altre dia, mentre caminava sol pel bosc vigilant sota dels brucs, intuint que estava a punt de trobar un rovelló, pensava com podria explicar aquesta sensació a les persones alienes, que més s’estimen una bona cervesa o potser una pel·lícula d’aventures, que no pas aquesta predisposició a l’aventura i la bellesa. I de sobte em va venir la inspiració en forma de conte.
Hi havia una vegada…. De bon matí, la família ja llevada i esmorzant comentàvem on aniríem avui a buscar, i un deia si seria millor anar fins als Plans de la Sitja, i l’altre proposava les Pinedes del Pissarro. Finalment el pare va sentenciar: Avui anirem a la Font de la Figuera, fa dies que hi somio i tinc la visió que allà en trobarem.
Els fills vam arrufar el nas. “Pare, allà si n’hi ha encara seran petits, perquè sempre surten més tard. Pensi que un de gros val per deu de petits o més”. L’altre em defensava “Té raó, pare, encara és aviat per la Font de la Figuera, val més que tirem caps als Plans. Sempre que hi hem anat hem omplert”. Però res no va desdir al pare i tots vam desfilar, més o menys resignats, cap on ell havia dit.
El pare i la mare portaven només una maleta per a tots dos. El meu germà gran i jo una maleta cadascú, i el més menut una bosseta penjada al coll que ja estaria content si la feia plena. Tots equipats amb botes de muntanya i roba gruixuda per resistir les esgarrinxades. I aquella sensació d’esperança i de goig anticipat. A veure si tot aniria com pensàvem i en podríem trobar molts.
Al cap de quasi una hora de camí vam arribar a la Font de la Figuera. Ara calia planificar l’entrada. La mare aniria pel camí, el pare en paral·lel just per sobre del camí, i el més petit aniria per on volgués entre el pare i els germans. I els dos grans més enlairats intentant no allunyar-nos gaire, tot i que sovint ens embolicàvem per llocs més embrossats on la intuïció ens conduïa.
De sobte, la mare, al camí, va trobar el primer i amb alegria va cridar “Ja en tic un parell! Però són petits!”. Els altres la vam felicitar amb alegria “Bé, això és bo, tot és començar”. De sobte el pare crida “Ara en trobo jo! Una rotllana de grossos, veus com us ho deia!”. Tots vam felicitar-lo, el pare sempre l’endevinava i encara que li discutíem la jugada sempre acabàvem fent-li cas.
El germà petit en troba i salta d’alegria, com si hagués embogit. I l’altre germà també en troba, només falto jo, grrr, em passa sovint això de ser l’últim. Però de sobte, al darrera d’una mata de bruc se m’apareix la gran troballa, tota una rotllana de bitllets ben nous, de cinc, de deu, de vint i de cinquanta. Quina il·lusió! Si tot continua així avui farem una bona celebració.
Perquè, ja ho deveu haver endevinat, anàvem a buscar euros!. Als boscos de la capçalera de la riera de Torrelles se n’hi feien força. Tres setmanes després de les pluges de tardor, si no fa vent i el clima hi acompanya, sortien com bolets, ben embolicadets fent paperina, primer els de cinc que a poc es feien grans i es convertien en bitllets de deu, i si no els collien abans es tornaven de vint euros i a les acaballes de la setmana ja eren de cinquanta. Fins de cent i de cinc-cents n’havien trobat els més afortunats.
Els que no han experimentat la il·lusió que esclata dins del cor quan trobes la rotllana d’euros ben plantats, no saben el que es perden. Aquella flaire de bosc, el sol que es filtra entre les branques, les pissarres que llueixen d’humitat, i a la rotllana d’una antiga carbonera tots aquells bitllets ben nous i drets, com esperant que els anés a arreplegar.
Aleix Font. 21 de gener de 2020.
