Parnas Edicions
276 pàgines
Francesc Baiget i jo vam viure tota la vida junts. Bé, no a la mateixa casa sinó al mateix món. Quan ell va néixer vaig néixer jo, quan va fer quatre anys jo també en vaig fer quatre, quan en va fer catorze (i per tant va haver d’anar a treballar) jo en vaig fer catorze (i per això vaig haver d’anar a treballar també) i quan ell va fer el servei militar, i quan per fi va morir Franco, i quan ens van enganyar amb la gran estafa de l’euro, i quan va guanyar el PSOE fent-nos creure que eren un partit d’esquerres, i quan el Fernàndez Díaz va engegar l’Operació Catalunya obrint les pudents clavegueres de l’estat, i quan vam votar el referèndum, i…. fins avui en què ell m’ha portat aquest meravellós llibre titulat La primera part.
La primera part, segons em va explicar el mateix Francesc Baiget el divendres 28 de gener d’enguany (2022) quan me’l va venir a portar en persona, és fruit, com moltes altres coses meravelloses, del confinament. A mi em va agafar per a fer un pessebre, i a ell per fer un llibre. Sempre hem anat així de desnivellats: Quan jo començava a treballar de grum a un banc ell encetava l’ofici d’òptic, quan ell ens explicava la història de la fàbrica de fer Flopes nosaltres, si li endevinàvem la ironia, només rèiem. Quan nosaltres utilitzàvem la biblioteca com a local per a fer maleses, ell hi portava els seus amics perquè ens fessin ofrena d’un esplèndid quatre que va estar molts anys penjat a l’entrada per a orgull de tota la colla i del poble en general. Ell sempre va anar uns mil (o potser més?) quilòmetre davant nostre i nosaltres només arribàvem a agrair que ens pogués considerar amics seus. I en conseqüència lògica, durant aquest confinament, ell va fer un llibre. Un llibre excepcional com calia esperar d’ell.
I us he de confessar que quan el vaig tenir a les mans no n’estava del tot segur. Em va dir “espero que t’agradi i que en tot cas no t’enfadis gaire” i això em va crear una mena de prevenció: ai mare, què hi trobaré? I de seguida m’hi vaig posar. Molts ja sabeu que els jubilats anem justos de temps i no podem dedicar tota l’estona que voldríem a les coses que ens agraden. Per això he trigat tres dies en acabar-lo. Massa dies, pensareu, però sabeu? també tenia una mica de recança d’acabar-lo massa de pressa.
Perquè tal com pertoca a les grans obres de la literatura mundial, aquest llibre m’ha fet riure i m’ha emocionat, m’ha fet passar pàgines amb massa avidesa, m’ha fet pensar, m’ha fet reconsiderar la meva vida fins al punt de tenir ganes de tornar-la a reviure per fer les coses de manera diferent, per assemblar-me una mica a ell. Jo, nosaltres, els de l’altra colla, érem més salvatgets, més de tirar rocs, enfilar-nos als arbres, trencar coses perquè sí, arriscar la vida només per diversió i consideràvem la més gran proesa de la nostra infantesa haver sobreviscut a la persecució del Jeroni, el pagès més temut de la Colònia Güell. Quan coincidíem amb l’altra colla sovint ens en en rèiem dient rucades i fent astracanades incomprensibles fora del nostre cercle privat. Però les vegades que havia coincidit jo sol amb el Francesc Baiget, ho confesso, em quedava extasiat. Vist a la distància ningú no hauria dit que tan sols ens separaven dos mesos de distància vital. No sé si l’exemple que us posaré és encertat però s’hi acostaria una mica, és com si comparessin entre Einstein i un guàrdia civil dels que declaraven al Judici del Procés que només sabien dir “no me acuerdo” (naturalment jo faria el paper del guàrdia).
Deixeu-me explicar que aquest llibre, La primera part, és una autobiografia des del moment del naixement fins al seu casament. Ens parlarà de la seva família, de la seva infantesa, de la llar d’infants a ca les monges, de l’escola amb don Guillermo i la Maria, del tret al seu genoll (anticipant-se al tret al peu del nét gran del rei), de la seva joventut, dels inicis laborals, de l’aprenentatge de l’ofici, del servei militar i també dels seus periples per Europa i per Espanya, una mica a l’estil de Jack Kerouac. He de confessar que quan em va deixar el llibre de Jack Kerouac, A la carretera, i després Els pòtols místics, em van fascinar i durant una temporada només buscava l’hora per viatjar en autoestop per la geografia catalana (en aquells anys es va posar de moda fer-ho així i encara no circulaven les llegendes d’assassins en sèrie).
La primera part és un dels grans llibres de la literatura mundial (si més no dels que jo he llegit) perquè ho té tot. Té una narrativa profunda que sembla planera, té ironia, té pes. Ens parla de vida i de mort, i també dels morts en vida, de metafísica i de realitat (religió i dictadura). Ens parla de les grans veritats, i les grans mentides, de criminals de guerra, de teranyines sinistres en les organitzacions paramilitars, d’assassins en massa alcoholitzats a les cantines militars. Ens parla de l’amistat, de la camaraderia inqüestionable de les colles del poble. I, potser són imaginacions meves però també parla de mi (sense anomenar-me ni un sol cop) només pel fet de parlar de coses que vaig viure mentre ell les feia i jo me les mirava.
