LA HISTÒRIA DEL GOS QUE NO BORDAVA MAI

Al meu barri hi havia hagut un gos que no bordava mai. Era un cas curiós entre la raça dels cànids que el feia susceptible de ser estudiat pels científics de les diverses Universitats que teníem pel voltants. Però per aquelles coses incomprensibles de l’oportunitat mai no va ser estudiat, sempre hi havia altres coses prioritàries a la vida, com ara els rituals d’aparellament dels tritons del Montseny o les estratègies de supervivència dels tòtils en èpoques de sequera, passant per les rutes migratòries dels falciots. Fins i tot les diferents tonalitats del cant dels xots a mitjans d’estiu van documentar els científics de la multitud d’Universitats que han proliferat al voltant del nostre poble. Però mai no van sentir curiositat per aquell estrany exemple de gos que no bordava.

Un vespre d’estiu d’aquells de calor sahariana en que no hi havia manera de dormir, vaig escoltar un lladruc fort, insistent “BUB, BUB, BUB” inacabable, insuportablement pesat. No cal dir que em va sorprendre la impossibilitat d’aquell fet inaudit que havia permès de manera espontània que un animal recuperés les seves facultats. Era un miracle. O era que el dolor de veure’s abandonat pels seus éssers estimats havien desvetllat l’instint congènit de la supervivència que l’havien conduit a la normalitat. Sigui com sigui era sorprenent. Impulsat per la curiositat vaig treure el cap per la finestra i allà s’estava el famós gos bordant sense parar. Naturalment aquella nit no vaig poder dormir, i les següents tampoc.

Desconcertat per la novetat vaig inquirir diversos veïns que em van explicar que els propietaris eren de vacances i sembla ser que durant el dia venia una persona per tenir cura de la bèstia muda, ja se sap: proveir-lo de menjar i aigua, canviar-li la sorra i, sobretot, treure’l a passejar perquè no perdés el costum de cagar al carrer. És clar, la pobra bèstia es trobava sola i manifestava la seva enyorança despertant als quatre veïns que no havíem marxat de vacances. En el fons tot tenia la seva lògica.

Al cap d’una setmana van tornar els veïns i no vaig poder estar-me d’informar-los de la bona nova, que el seu gos havia après a bordar. Però de seguida van saltar com si els hagués trepitjat un ull de poll: “No pot ser! impossible”, i van insistir categòricament que el seu gos no bordava i que per força havia de ser un altre animal, en fi, que forçosament em devia haver equivocat de gos, només els va faltar renyar-me dient “A veure si ens hi fixem millor”. De res no va servir que els digués que l’havia vist amb els meus propis ulls traient el morro per sota la persiana del seu balcó, que l’havia escoltat durant totes les inacabables nits de les seves vacances. Mentrestant els amos del gos anaven fent que no amb el cap. Fins que vaig deixar-ho estar perquè començava a ser una qüestió obsessiva, com si els estigués faltant al respecte.

Al cap d’uns dies vaig coincidir amb els ofesos veïns mentre estaven passejant la seva bestiola en el precís moment en què un gat el provocava passant pel seu davant amb una excessiva parsimònia. El gos embogit no parava de bordar: BUB, BUB, BUB i els veïns l’havien de contenir tivant la corretja amb força.

Veient que ara era la meva no em vaig poder contenir i amb un punt d’ironia i un somriure d’orella a orella els vaig saludar.

– Aquest és el famós gos que no borda mai?

Amb condescendència i una mica de despreci em van contestar:

– Tots els gossos borden.

I em van deixar, impassibles, amb la paraula a la boca.

Aleix Font, estiu de 2023