LA DONA QUE S’ASSEMBLAVA A GRETA GARBO
Traducció de Meritxell Salvany
276 pàgines
De Maj Sjöwall ja he llegit un dels seus llibre, El policia que riu (http://aleixcolonia.com/maj-sjowall-i-per-wahloo/), i que em va agradar una mica més que aquest.
Aquesta novel·la, al meu entendre, és una d’aquelles que es fan amb manovella. O sigui, d’aquelles que s’escriuen perquè necessiten fer caixa per anar de vacances, o per pagar la mensualitat de la hipoteca i que quan estan treballant algú deu preguntar “I què vols que digui en aquest capítol”, i l’altre li respon, “és igual, tu escriu.”
Aquí representa que un pare, sense voler, mira una peli porno amb tanta mala sort que d’actriu principal hi surt la seva filla (no passa gaire això, però ves per on, a ell li va passar). El pare, com és d’esperar, fa un bot i se’n va esperitat a Estocolm a buscar la seva filla.
Mentrestant hi ha una dona (una nena si ens ho miréssim des del punt de vista del seu pare) que va disfressada com si fos la Greta Garbo. I fent-se passar per periodista s’entrevista amb un alt càrrec del govern holandès i li fa xantatge d’unes fotos que li van fer quan estava fent trapelleries amb una “Escort” que potser també s’assemblava a la Greta Garbo (això no queda clar en la novel·la). Sigui com sigui li esquilen tres milions de corones sueques, que vénen a ser mig milió d’euros.
A partir d’ara, excepte en Lleó Prebost, que encara no s’havia inventat, hi surt tothom, la Sapo (que ve a ser la CIA sueca), la policia d’estar per casa, una amiga de l’Escort i també un periodista. I a que no us imagineu quí pot ser que descobreixi el pastís? Doncs exacte, ho heu endevinat. I per escriure de manera automàtica cal fer moltes descripcions, sovint inútils (com ara explicar per quins carrers passa, de quin estil són els edificis i fins i tot el nom d’algunes cases, noms que normalment acaben per “gatan”, per exemple la Rambla seria Ramblagatan i la plaça d’Anselm Clave Anselmclavegatan); igualment els interiors de les cases on van a fer el cafè o van a parlar o senzillament és la casa del periodista, també ho han de detallar tan exhaustivament que pot ocupar una o dues pàgines senceres: Una creu.
Per fer-ho més bonic us transcric encara l’escrit de la contraportada del llibre amb la sinopsi de la novel·la i també les exagerades alabances dels escriptors subornats.
“Pionera de la novel·la negra escandinava (amb crítica social) Diari Ara
«Va ser amb ella amb qui em vaig adonar que la novel·la negra pot fer alguna cosa, pot impulsar canvis i tenir un missatge polític» David Lagercrantz, continuador de la saga Millenium.
Christine, una bella jove implicada en el xantatge a un alt funcionari del govern d’un país estranger, s’ha esvaït a l’aire. Se la va veure per última vegada vestida com a Greta Garbo atraient l’atenció cap a la seva figura per escapolir-se del que feia.
Aquesta és una història d’intromissions policials i intimidacions dels serveis secrets, amb una tensió que sembla més pròpia de la Guerra Freda que no pas de plàcids països escandinaus dirigits per la socialdemocràcia. Atmosferes que, pàgina rere pàgina, ens permeten recordar-nos que Suècia serà, tanmateix, el país del misteriós assassinat sense resoldre del primer ministre socialista Olof Palme.
Maj Sjöwall, juntament amb el seu company de vida i d’escriptura Per Wahlöö, va ser la creadora als anys seixanta de la novel·la negra escandinava que combinava la convulsa dinàmica de la investigació policial amb una dura crítica de les societats del benestar, completada amb cisellats retrats psicològics. Aquesta literatura va trobar més tard el seu intèrpret més célebre a Henning Mankell (que sempre va reconèixer leldeute amb els seus predecessors).
En aquesta novel·la escrita, després de la mort de Per Wahlöö, amb l’holandès Tomas Ross, l’autora ha continuat l’empremta estilística i temàtica anterior. Sjöwall va ser Premi Carvalho (2013) arriba per primer cop en llengua catalana.
Escrit el 1969 arriba per primera vegada en català una de les obres narratives més rellevants del feminisme de tots els temps.”
Primer de tot aclariré que en català, per dir “bueno” diem “bé”. Però al meu poble, quan volem dir “bé” amb ironia diem “Bueenoooo….”, cosa que vol dir “Demà m’afaitaràs”. O sigui, que aquesta novel·la, de feminista…. “Bueeenooo!”, que no sé d’on ho han tret, a no ser que per feminisme vulguin dir “Dones de companyia” o el que s’anomena “Escort”.
I l’encapçalament del missatge de propaganda del diari Ara, quan diu “…novel·la (amb crítica social” també algú m’hauria d’explicar què és pel diari Ara la crítica social. La veritat, penso que, o no s’han llegit aquesta novel·la, o bé han fet allò de copiar i enganxar, sense adonar-se’n que estaven posant la pota.
Resumint, que no és un bon llibre. Reconec de l’autora té l’aurèola d’haver sigut pionera en la novel·la negra escandinava, però això no vol dir que tot el que va escriure hagi de ser bo. I aquesta novel·la d’avui no és la seva millor obra. Ara feu el que vulgueu, però si voleu el meu consell, trieu-ne una altre.
Aleix Font, 12-6-2025
