EL POLICIA QUE RIU
TRADUCCIÓ LAIA FONT MATEU
Comuna
309 Pàgines (29 x 14,5)
Maj Sjöwall (1926) i Per Wahlöö (1935) van ser una parella i equip d’escriptors de novel·la de detectius de Suècia. Junts van concebre i escriure una sèrie de deu novel·les sobre les aventures dels detectius d’homicidi de la comissió especial de la policia nacional en la qual el personatge de Martin Beck va ser el protagonista. (Extret de Viquipèdia).
Com que no us podria explicar amb precisió de què va la trama, ni com s’ho fan per endevinar qui és l’assassí, us transcriuré el que hi diu a la contraportada del llibre i així potser us en fareu una idea:
A la ciutat d’Estocolm, una nit plujosa del mes de novembre, quan ja falta poc per a les esplendoroses festes de Nadal, algú dispara al conductor d’un autobús públic i a vuit passatgers que hi viatgen dins. Una de les víctimes és un jove policia de l’equip de l’inspector Beck. Ben aviat, la policia sospita que es tracta d’un assassí en massa, però…. és només una mera coincidència el fet que un dels morts sigui un policia fora de servei? És que era al lloc equivocat en el moment equivocat?
La investigació quedarà tancada fins que la matança es relaciona amb un antic cas sense resoldre: l’assassinat d’una prostituta portuguesa que el subsinspector mort estava revisant pel seu compte. Resumint, que El policia que riu es veu que és una novel·la on al final hi ha un policia que riu, però no us sabria dir què hi té a veure amb la trama d’aquesta novel·la.
Resulta que amb els noms nòrdics m’hi perdo i al final tots són una mena de boira indestriable on no sé si van o vénen, o si són assassins o són policies. I no és només que n’hi hagi un que es diu Kalle i un altre Kollberg, sinó que n’hi ha molts que es diuen Kristiansson i Larsson, Stenström, Kamalson, Fredriksson, Frostensson, Birgersson, Kallström, Assarrsson i Peck i Larsson i molts altres que alguna feina hi deuen fer. I el súmmum és quan un li diu a l’altre que no és el mateix pronunciar Sam Alson o Sam Älson (aquí s’ha de substituir la dièresi per una rodoneta petita que no he sabut localitzar al meu teclat), perquè la ressonància velar hi fa molt, evidentment.
A més a més hem de considerar que uns viuen a Palandergatan, a la vora del pont de Djurggarden, que no hem de confondre amb Roslagsgatan ni amb Kungsholmsgatan, perquè aquests darrers estan a la cruïlla entre Dalagatan i Tegnérgatan, no gaire lluny de Västmanngatan (no confondre amb Karlbergsvägen). Suposo que em seguiu, oi?
En fi, que si us emociona la literatura policíaca nòrdica, llegiu aquest llibre perquè se us posarà la “gallina de piel”. Ara bé, si sou més de l’estil francès o italià o anglès, llavors no us l’aconsello. De totes maneres feu el que vulgueu. Millor consell no us el puc donar.
Aleix Font, 18 de desembre de 2024.
