Editorial Pedra de Llamp
260 pàgines
Amb aquest llibre s’acaba la primera temporada de PsiBorn, i Déu ni do allò que s’hi explica. Me’ls he llegit tots i ho he de reconèixer, he adquirit uns coneixements que altrament no estarien al meu abast. Abans, quan mirava la tele hi veia uns homes sants, amb túnica i una aura al voltant del cap, les seves paraules eren música celestial de la bona, i si m’haguessin demanat que caminés pel damunt de l’aigua de la platja de Castelldefels, ho hauria fet de tant que me’ls creia. Ara no. Ara si algú gosés demanar-m’ho li preguntaria “I tu quan cobres al cap de l’any?” i només si intuís que em deia la veritat, ho faria.
I és que no n’hi ha un pam de net. Aquells que em beneïen amb cent anys d’indulgència només amb el contacte de la seva mà, resulta que amb l’altra mà estaven fent tractes amb el dimoni per assegurar-se una còmoda jubilació. Òndia, òndia, qui ens ho havia de dir. Ara ho veig clar. Per això hi ha tantes ganivetades per obtenir un lloc ben situat per a sortir elegit a les eleccions. No era per a servir al poble, com ens deien, era per acumular feixos i més feixos de bitllets al seu compte bancari. Tot i així, tal com va dir el meu Déu terrenal: ho tornaria a fer, em tornarien a enganyar i tornaria a perdre. Perquè si no fos així, ja no valdria la pena viure.
Us aconsello que malgrat tot no abdiqueu de la lluita. Persistiu perquè al final del camí hi ha un Cel de ginesta i d’alegria i de cançons en català, que ens omplirà tot el cos de dopamina eternament. I tindrem el goig de veure com es cremen a les Calderes del Pere Boter tota aquella gent que tant ens han perjudicat, des dels jutges aquells que tu ja saps, fins els corruptes aquests i passant pels policies sanguinaris i aquells governants que any rere any, promesa rere promesa, tant ens han enganyat. I això és veritat com hi ha el dia i hi ha la nit: No ho dubtessiu ni un segon.
Ara transcric un comentari trobat a internet que perfila el relat d’avui:
“Mentre l’Estat liderat pels socialistes, entossudit a ampliar l’aeroport, es topa amb una mena de resistència inesperada, la Dra. Noèlia Arrotea agita els interessos de les federacions andaluses i fundacions marroquines a Barcelona, tot enfrontant-se a un personatge badaloní molt fosc, que la seva pròpia esposa qualifica de porc ibèric.
Durant aquesta primera temporada de deu episodis que ara finalitza, la Noèlia Arrotea ha tocat de cara els temes més controvertits del país: el món del cava, el Liceu, el Barça, les escoles de negocis, la banca catalana, la pederàstia, l’Opus Dei i els Jesuïtes, el món editorial, TV3, Junts i Esquerra i els mitjans de comunicació, l’Ajuntament de Barcelona d’Ada Colau i el Hard Rock Cafe, la Copa Amèrica de vela i el govern de Jaume Collboni, l’economia blava i Vox Catalunya, l’ampliació de l’aeroport, la immigració, l’espanyola i l’estrangera, el PSC del president Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, la Fèria d’Abril a Catalunya i Aliança Catalana.
La Noèlia ens ha retratat també, al llarg dels deu episodis, la Barcelona actual des de la seva base d’operacions al Born: la consulta del carrer Jaume Giralt i la masmorra del carrer Copons. S’ha especulat molt sobre “la gran novel·la de Barcelona”. Però és que no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes, superposades i calidoscòpiques, sovint enfrontades o ignorades entre si, com diu en Xavier Díez. No existeix Barcelona, sinó com ens recordava l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán, Barcelones, en plural, amb una dimensió més que polièdrica, amb una substància inaprehensible, amb un tacte esmunyedís. Ningú al país escriu ficció tan frec a frec amb l’actualitat del nostre present i amb tanta valentia com ella. Els seus relats s’avancen fins i tot al periodisme d’investigació nostrat.
Una provocadora barreja entre realitat i ficció, ben informada, que denota un coneixement profund de les misèries de l’establishment català. Una lectura que val la pena i que esdevé una font de primer ordre per reconstruir la història d’un temps i d’un lloc concrets. La psicòloga, immigrant més o menys il·legal, és una dona desacomplexada en la seva manera de ser, sense inhibicions socials ni sexuals i amb un instint primitiu de justícia.”
I ja n’hi ha prou per avui. Només dir-vos, aconsellar-vos sincerament que llegiu tots els llibres d’aquesta col·lecció. Però no només una vegada sinó dues o tres o les que calguin fins que sigueu capaços d’identificar aquelles persones que hi surten. Primer us emprenyareu molt. Però després, quan s’aplaquin les tremolors, veureu que sereu molt més feliços, més altruistes, i en el fons, més bons catalans.
Aleix Font, 9 de juny de 2025.
