LA FAMOSA MEDUSA AMB BARBA
(Un conte d’Aleix Font)
Aneu en compte quan jugueu a la platja
Havíem anat a la platja de Canet a banyar-nos i a prendre el sol, una estona abans de dinar. No gaire lluny de nosaltres hi havia un grup de joves que jugaven a enfonsar-se, reien, es barallaven. Un d’ells anava tatuat des del coll fins als peus i jo trobava que en feia un gra massa. No vaig poder estar-me’n de comentar-ho a un veí de sorra, li vaig dir que ara ja no es podria tatuar enlloc més, que ja no li quedava ni un centímetre de pell. El veí es va posar seriós i em va explicar aquesta història que ara us dic. Si us la creieu o no ja és cosa vostra. Jo, tal com m’ho anava relatant no ho vaig posar en dubte ni un moment. Va dir:
“Amb el canvi climàtic han proliferat les meduses a les costes catalanes empeses per l’afany reproductiu motivat per l’escalfor de l’aigua del mar, tothom ho sap. I com una causa lògica molta gent n’ha perdut aquella por atàvica a les coses desconegudes; ara n’hi ha que fins i tot les agafen amb les mans perquè en aquella evolució de la tècnica encert – error, van descobrir que per la banda del barret eren inofensives i només fiblaven per les extremitats que penjaven per sota.
Era un migdia d’agost a la platja de Canet. A la meva dreta hi havia dues nenes petites que jugaven a descobrir-ne. Entraven a l’aigua porugues, enfonsaven el cap per mirar sota el nivell de l’aigua amb unes ulleres i, de tant en tant, quan en veien una, s’aixecaven de sobte i girant l’esquena al mar fugien esperitades sorra amunt i cridaven esverades “Una medusa, hi ha una medusa!” I reien en sentir-se salvades.
A la meva esquerra, a la mateixa distància de les nenes hi havia un grup d’adolescents que també buscaven les meduses, però quan en veien una corrien per agafar-les, les prenien amb les mans i tot rient la llançaven contra algún dels seus amics, que es capbussava a l’instant per evitar-ne la cremada de les potes urticants. De tant en tant, algun dels nois, despistat sentia l’esclafada de la bola tova amb la conseqüent enrampada violenta que provocava les rialles dels amics. La juguesca els feia agosarats i cada vegada n’agafaven de més grosses, fins que de manera sigil·losa, sense haver-se’n adonat es va anar apropant una mena de monstre plastificat de dos metres d’amplada amb uns penjolls com les cames d’un noi. Quan va estar ben a la vora d’ells i els xicots se’n van adonar, de primer es van quedar paralitzats de por i de sorpresa, però de seguida va reaccionar el més inconscient de tots, amb dues mans va alçar aquella bèstia tova i va intentar llançar-la contra el company que tenia més a la vora sense aconseguir-ho. Tots els seus amics ho van veure, la medusa enlaire agafada pel company, la posició de llançament i el somriure de beneit per la malifeta que estava a punt fer. Quan de sobte la bèstia es va desfer de les mans d’aquell innocent, es va eixamplar com un paraigües de la platja mostrant tot el dessota a punt d’esgarrinxar l’infeliç humà i el que encara era pitjor, aquella animal antediluvià portava barba, barba peluda com les llegendàries serps de la Colònia Güell que es podien empassar un conill sencer. Prenent força va obrir els tentacles i va abraçar el desprevingut noi que ara tremolava remogut per la descomunal enrampada química. Quan es va sentir lliure de les mans que l’havien pres, amb un xaf es va endinsar dins de l’aigua, amb elegància va anar desapareixent suaument, bressolada per les ones d’aigua clara i submergint-se cap les fondàries de les que no hauria d’haver sortit si no l’hagués xuclat una empatia poderosa vers les companyes que estaven massacrant.
L’innocent desgraciat estava dret, immòbil, al mateix lloc on havia iniciat la broma fallida. Tremolava de convulsions inacabables com un zombi d’aquells de les pel·lícules acabat de posseir. Els amics, paralitzats per la por, no gosaven actuar i se’l miraven atordits sense gosar ni intentar salvar la vida de l’amic. Potser pensaven que ja estava mort en vida i que s’hi podia fer res més.
Amb això, d’entre la multitud que s’havia congregat a la sorra en va sortir un home decidit, talment un vigilant de la platja, i sense por el va prendre d’un braç i el va arrossegar uns metres més enllà, encara dins de l’aigua. Amb una esponja que ves a saber d’on l’havia tret, va començar a fregar amb aigua de mar el cos del desgraciat, anava agafant aigua, fregava, l’escorria i tornava a submergir-la per tornar-la a treure, xopa d’aigua per fregar la pell d’aquella víctima inconscient. D’aquesta manera, poc a poc, el zombi va anar obrint els ulls, la boca i començava a moure els dits fins a prendre una mica consciència. Quan sembla ser que va prendre consciència de l’horror, es va desfer de la mà del salvador i va arrencar a córrer platja enllà. Diu que el van localitzar damunt la sorra d’Arenys, adormit de cansament.
Però aquella història va tenir conseqüències. Diuen que el causant de l’espectacle va quedar totalment tatuat de per vida, com aquells hawaians grassonets de les pel·lícules que tan admiren alguns dels nostres conciutadans. Ara torna a passejar per les platges de Canet com a recordatori del preu que es pot pagar quan s’actua amb crueltat només per riure. Riure és bo i s’ha de riure. Però mai a costa d’un ser viu. Perquè en algun lloc hi pot haver una medusa amb barba que ens estigui observant”.
Aleix Font. 29 de maig de 2025
