LLIÇONS DE QUÍMICA
Traducció Bel Olid
Salamandra
461 pàgines (quartilla)
Bonnie Garmús és una escriptora excepcional, d’aquelles que escriuen per al seu públic, que sap que allò que el lector vol és passar una bona estona i que sap com fer-ho. Te l’art de crear aquella olor que t’atrapa i que fa que no te’n puguis desfer. Feia temps que no llegia un llibre com aquest.
A la contraportada del llibre hi ha aquesta sinopsi que transcric:
“És l’any 1952. L’Elizabeth Zott és una jove química que treballa a l’Institut de Recerca Hastings, a Califòrnia, un entorn extremament masclista on el seu talent innegable és silenciat, sabotejat o utilitzat a favor del prestigi dels altres. Malgrat les dificultats, l’Elizabeth no renuncia als seus principis i està disposada a plantar cara a tothom. Només hi ha un home que admira la seva determinació: en Calvin Evans, un científic solitari, brillant i sorrut, nominat al Premi Nobel i enamorat, per sobretot, de la ment de la Zott. Però la vida, com la ciència, no sempre segueix un camí recte i, per això, pocs anys després, l’Elizabeth s’ha convertit en mare soltera i presentadora d’un programa de cuina de gran èxit a la televisió. La seva proposta inusual d’aplicar els seus coneixements de química en menjar —combinar una cullerada d’àcid acètic amb un pessic de clorur de sodi— és revolucionària; tot i així, a mesura que la seva popularitat va creixent, també ho fan els seus enemics, perquè l’Elizabeth no només està ensenyant les dones a cuinar, sinó que també les desafia a canviar l’ordre establert.
Reconeguda unànimement per la crítica com una alenada d’aire fresc i autèntic fenomen editorial a països com els Estats Units, el Regne Unit, Alemanya o Itàlia, Lliçons de química és una novel·la tan original i vibrant com l’Eliza beth Zott, la seva extraordinària protagonista. Una narració addictiva que planteja de manera intel·ligent i entretinguda la qüestió espinosa de la igualtat de gènere i la necessitat de ser un mateix.”
Hi va haver un temps que m’agradaven les pel·lícules complicades, aquelles que em permetien pensar que tenia una ment privilegiada que il·luminava intencions que ningú hi veia, fora del director i jo. També m’agradaven aquelles novel·les de drames gòtics narrats, segurament, per ments retorçades. Ara, potser perquè les cèl·lules se m’han rovellat a causa de l’edat, he canviat el punt de mira i xalo amb les comèdies que són prou sèries i pels relats amanits amb tocs de sucre, o sigui d’humor. No fa gaire defensava davant d’uns entesos en teatre, que el teatre si no era d’humor no era teatre. I no van saber o no van voler contradir-m’ho.
Aquesta novel·la d’avui és així, amb bromes serioses, amb situacions estrafolaries, amb girs engrescadors. A la propaganda hi diuen que ha sigut “Reconeguda unànimement per la crítica” i em sap greu dir-ho: aquesta vegada coincidim. Qui m’ho havia de dir fa cinquanta anys!
Aleix Font, 23 de maig de 2025.
