COLLITA D’OLIVES

Breu història d’en Romeu, un turista expert.

Al Romeu li agradava conduir, i conduir sol. Se sentia lliure, poderós i valent, capaç de fer qualsevol cosa, des de visitar Sant Miquel del Fai fins anar a dinar a cal Pasqual de Folgueroles. Li agradava comprar coca de forner a qualsevol fleca d’aquelles que encara s’ho fan ells sols, o taronges a Xerta acabades de collir, com si el fet de comprar-ho al territori li donés un gust especial, únic. També estimava transitar carreteres recòndites per on no hi trobava cap cotxe i sobretot cap turista. Valorava dinar en restaurants de poble on hi dinaven famílies autòctones o treballadors ocasionals. I sobretot, la cirereta del pastís, era poder entaular una conversa amb gent de la terra. El Romeu era un especialista en tirar la canya per engegar converses, per incitar a parlar als vilatans. Així, per exemple, després del Bon Dia de cortesia, provava de dir “Fa dies que no plou?” i era molt normal que responguessin amb llargues opinions sobre el canvi climàtic, o la singularitat d’aquella contrada per esquivar el vent de marinada. Tenia una motxilla plena de paranys d’aquest estil. Si veia uns vellets asseguts a la plaça d’un poble, els podia preguntar quan era la Festa Major d’aquell poble, i si responien hi afegia que si hi venia gaire gent, o si feien ball a la plaça etc. I li funcionava quasi sempre. Després d’una bona sobretaula, o d’una conversa a l’ombra d’una morera, satisfet passejava pels carrers deserts fins que prenia el cotxe i tornava a enfilar les estretes carreteres que el durien finalment de tornada a casa. Això sí, amb una bona llonganissa, o un tros de cansalada viada comprada a la botiga del poble, o el tall de coca de forner, o els pastissets de Rasquera o les galetes Birba que tan li agradaven.

Avui voltava pel Montsià. La carretera el portava entre camps d’oliveres mil·lenàries, uns arbres recargolats i de soca enorme, carregats d’unes olives grosses que de ben segur serien perfectes per a confitar. Al cap de poc va veure uns pagesos que collien olives a la manera antiga, o sigui a bastonades. Feien caure la pluja d’olives al damunt d’unes flassades que després facilitarien la feina d’aplegar-les.

El Romeu, hàbil en l’art de fer parlar es va aturar, va aparcar a la vora, dins del camp, i els va preguntar que com és que no collien amb aquelles màquines que surten a la tele, que fan trontollar tot l’arbre i que en pocs segons havien plomat tota l’olivera. Li van respondre que això no era possible en aquests arbres, perquè les soques són mil·lenàries i es podrien esberlar. A més a més, collir així és més ecològic, fan un oli millor i això també es paga avui en dia.

De seguida va veure l’ocasió d’una compra inesperada, perquè no?, seria una compra excepcional aconseguir uns quants quilos d’olives per a fer a casa, amb sajolida, fonoll, molta sal i aigua. I els va deixar anar, com qui no vol la cosa:

– No me’n vendríeu pas uns quants quilets d’aquestes olives tan ecològiques. És que cada any en faig un parell de gerres que em queden boníssimes.

Ui no! –li van respondre- que nosaltres no collim per vendre sinó que són per fer-ne oli. No acabaríem pas mai si les haguéssim d’anar venent de quilo en quilo. No, no, impossible. Ara bé si te les vols collir tu mateix no hi tenim inconvenient. Ens pagues vint euros i culls les que tu vulguis; ja t’asseguro que en quedaràs ben cansat.

El Romeu no ho acabava de veure gaire clar això de pagar vint euros i haver-se de collir ell mateix les olives, però va pensar que per què no, seria una nova experiència que podria explicar a la feina. A més a més, tenia permís per collir les que volgués, o sigui que se’n podria endur deu quilos o potser més, si no és que quedava esllomat. O sigui, que va treure la cartera, els va donar un bitllet de vint euros i es va disposar a treure’n rendiment.

Els pagesos, de fet, ja havien acabat la jornada d’avui. Van recollir les eines i les mantes i li van dir que ells havien de marxar perquè si no arribarien tard al trull, que tancaven d’hora. Així que confiaven en que seria mesurat, en fi, que feia cara de bona persona i que no passaven ànsia pel que pogués arribar a collir.

Veient que es quedava sense eines i que hauria de collir amb les mans nues, els va preguntar si no li podrien deixar una almàssera (que bé de recordar aquesta paraula antiga dels pagesos i que demostraven que no era un pallús). Però els pagesos es van posar a riure tant que no es podien aguantar.

– Ha! ha! Perdoni que riem, senyor Pixapins, que l’almàssera no es pas per arreplegar res, que a l’almàssera s’hi premsa l’oli. També se’n pot dir el trull. Les mantes del terra són les borrasses. Ha! ha! ha, tan savis que són aquests passerells i no saben res de res. Confonen les borrasses amb les almàsseres, ha! ha! ha! quan ho expliquem a la cooperativa es petaran de riure.

– Ei, no cal que se’n en riguin, que una confusió la pot tenir tothom. – Però ells ja arrencaven la camioneta carregada de caixes plenes d’olives i quan marxaven carretera enllà, se’ls sentia riure mentre deien –Una almàssera per arreplegar olives, ha! ha!

El Romeu es va quedar sol en aquella immensitat d’oliveres, però ja no era tan feliç, sentia un rau-rau d’incomoditat per haver fet el ridícul d’aquella manera. Pensava – hagués pogut dir “aquestes mantes”, o “aquestes flassades”. A vegades val més estar callat que parlar massa. Ja m’ho deia el meu pare: “Meuet, que maco que ets quan estàs ben calladet!”. Bé ja està passat, ara cal anar per feina. A veure si riuran tant quan tornin i vegin que els he plomat tota una olivera, ei, i per vint euros.

I es va posar a la feina. Va veure que collint-ne d’una en una no acabaria mai, i a més a més només arribaria a les que estan a ran del seu nas i que totes les altres es quedarien a l’arbre. Però de sobte va descobrir que recolzada a una soca hi havia una canya que li podia fer servei. Ara sí, va començar amb el primer cop de canya, patapam, i van caure més fulles que no pas olives. Va pensar que inclús per això s’havia de tenir ofici. Va continuar una estona i va veure que tindria feina a recollir, perquè s’havien endut les borrasses. I de sobte es va sentir feliç, repetia com si fos un nen petit – Borrassa, borrassa, borrassa – i mentre anava saltant per arribar ben enlaire cantava el mantra que el feia riure – Borrassa, tu sí que ets una borrassa, vols callar borrassa…. –. La pluja d’olives ara era magnífica, algunes li queien al cap i li feien mal, però estava content, tan que encara li venien més ganes de riure. Arreplegava olives a grapats i les posava dins d’una caixa que sempre portava al maleter. Cada vegada estava més cansat però era un moment sublim, màgic. De mica en mica va omplir una caixa que duia sempre, la va buidar dins del maleter i va continuar per omplir-ne una altre.

-Som-hi! – Amb afició bastonejava aquelles branques farcides d’olives, més aviat olivotes, gruixudes com nous. I vingue recollir-les a pilots. Es deia “Això no deu fer ni cinc quilos”. I vingue vergassades cap aquí, vergassades cap allà. Quan les olives queien escampades li complicaven la recollida, però estava eufòric. Improvisava cançons – La borrassa no la vull, perquè jo no vaig al trull.- I cop de canya per aquí –l’almàssera mísera, carbassera matussera – cop de canya per allà.

Quan més esverat estava saltant, cantant i picant bastonades, de sobte se n’adona que no està sol, un cotxe de mossos d’esquadra s’ha aturat al seu darrere i dos uniformats l’estan observant des de fora estant, drets com dos voltors sinistres.

– Bon dia. Es pot saber què està fent?”

– Collint olives, que no ho veuen?

– Però ja ho sap que això té amo?

– Sí, però tinc permís. He pagat vint euros i m’han deixat collir totes les olives que vulgui.

– Qui li ha donat aquest permís?

– Els amos, uns pagesos que estaven treballant i han hagut de marxar perquè no els tanquin el trull.

– I com ho ha sabut que eren els amos?

En aquests moments el Romeu es comença a neguitejar. A veure si m’hauran aixecat la camisa. Però es defensa.

– Perquè portaven uns bastons, senyor guàrdia, i una borrassa de plàstic.

– Vaja, vaja, així que portaven uns bastons i una borrassa. – Al Romeu li comença a lliscar una gota d’angúnia per la galta de la cara – A veure, quin tractor portaven?

– No anaven en tractor, senyor guàrdia, portaven un tot terreny de color gris amb un remolc tot ple de sacs d’olives.

– Vostè creu que els pagesos van al camp a plegar olives en un tot terreny? Vostè no creu que seria més assenyat anar-hi en tractor i amb un remolc apropiat, ben gros per omplir-lo de caixes fins dalt de tot? Vostè es pensa que pel sol fet d’estar en un camp ja són els propietaris. O sigui, que en aquests moments vostè és el propietari d’aquest camp. Va molt equivocat, tros de suro!

– Ei, no em falti, que jo no li he faltat.

– Que no m’ha faltat robant les olives de cal Terrosaire? Diu que han anat al trull, oi?, dons ara li portarem nosaltres “al trull” i ja em dirà si els hi troba. No pateixi que tindrà tota la nit per a pensar-hi. Apa, carallot, tira endavant.

I se’l van endur al quarter dels mossos d’Amposta. Dins de la cel·la, el Romeu va tenir molta estona per a rumiar. Pensava en la borrassa i en com reien aquell parell de delinqüents quan ell els va dir que volia una almàssera per recollir olives, i no va poder evitar un somriure. Vatua quin parell, s’ha de reconèixer que eren de l’ofici, de l’antic ofici dels bandolers. Va pensar que en realitat estava vivint un moment únic, el moment que ell tot sol havia plantat cara als principals lladres d’olives de Catalunya i que, qui ho sap, potser el dia que els detinguin i surtin per la tele explicaran, pixant-se de riure, que un dia li van esquilar vint euros a un pixa-pins que pretenia recollir olives amb una almàssera portàtil.

Encara que, tot s’ha de dir, la seva gosadia li havia costat, a part dels vint euros d’entrada, una multa per les malifetes dels lladres d’olives que hauria de pagar ell sol. N’estava convençut.

Aleix Font, 22 de maig de 2025