ÀNIMA DE TRAMUNTANA

Premi Prudenci Bertrana 2020

Columna

490 pàgines (quartilla)

Núria Esponellà a Ànima de Tramuntana ens fa un relat intimista sobra la vida de dues dones separades per més de dos mil anys i que comparteixen les mateixes situacions i el mateix territori. És una història on es veu que els sentiments de les protagonistes són comparables i fins i tot iguals malgrat els mil·lennis transcorreguts. També hi falca el relat d’aquella antigor on els íbers que habitaven el que avui és el Baix Empordà convivien pacíficament amb els grecs, més civilitzats, que els aportaven coneixements, creences i mercaderies sofisticades .

Aquesta obra va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2020 amb un jurat format per  Montse Barderi, Xavier Cortadellas, Glòria Guasch i Care Santos. Aquest premi és equiparable a Catalunya el que els Nobel de Literatura ho són al món, i amb això vull dir que l’han obtingut  els millors escriptors de la literatura catalana, des de Manuel de Pedrolo fins a Pilar Rahola, passant per Martí Domínguez, Baltasar Porcel, Jaume Cabré, Carme Riera, Maria Mercè Marçal i un llarg etcètera.  O sigui, que haver-lo guanyat et santifica a l’aparador dels millors de tots. Dit això us he de confessar  que a mi no m’ha agradat gaire, però no per la qualitat de l’obra sinó per gustos personals. L’he trobada… com us ho diria, una novel·la per a dones, on els sentiments, la introspecció  i el dolor tenen un lloc destacable. Per tant, queda clar que la culpa és meva.

Com a resum de la història us copio l’inici d’un text de l’autora al final del llibre:

“Nota per als lectors

Les principals protagonistes d’aquesta història comparteixen vida. Una d’elles imagina l’existència de l’altra, però en realitat totes dues s’enfronten a les dificultats, absències i pèrdues vitals en èpoques molt distants. Tanmateix, tenen com a tret comú la fortalesa i la capacitat de seguir lluitant.

Aquesta història vol ser un homenatge a les dones de tots els temps. Alhora és també un reconeixement a la cultura ibera —indiketa i dels ibers del nord— i l’hel·lènica, que subjauen al substrat de la nostra pròpia cultura.

I per acabar-ho d’adobar, la sinopsi que hi ha a la contraportada del llibre:

“La Mínia, una arqueòloga freelance, passa per una situació personal difícil després d’haver-se separat de l’home amb qui ha conviscut durant anys. Tanmateix, la descoberta de dues tombes insòlites a la necròpolis de la ciutat ibèrica d’Ullastret l’encara amb una recerca intensa que l’ajudarà a afrontar tot allò que la desvetlla en la foscor de la nit.

A partir d’aquesta circumstància, la Mínia recompon la història d’Ekínar, una dona del segle III aC que forma part d’una cultura molt arrelada a la natura que entén la mort com a part del cicle de l’existència. La Mínia, en canvi, pertany a una societat que ha perdut en bona part la connexió amb la naturalesa i en què la mort ha esdevingut gairebé un tema tabú.

Ànima de tramuntana és un relat intimista i evocador que ens transporta de Rhode a Arse, passant per Indika i Empòrion, amb el paisatge de l’Empordà antic de rerefons.

Dos dones d’èpoques molt distants s’enfronten a les dificultats de la vida a la recerca de sentit.”

O sigui que, jo crec, a les dones els agradarà molt o moltíssim aquest llibre, i a molts homes també. A uns quants, com ara jo, no tant. Però és qüestió de gustos.

Aleix Font, 9 de maig de 2025.