MEMÒRIA NUCLEAR
Jota, el ball més antic de la memòria.
Tinc un somni que em parla de l’organització dels records, les preferències, les il·lusions o sensacions al nostre cos, al nostre jo que és més que uns quilos d’ossos, carn i pèls. Els científics ja han identificat el lloc on es troba la caixa dels trons, i l’han ubicada a diverses zones del nostre cervell, de manera que arribarà algun dia que podran obrir cada pany per pinçar-ne imatges de colors i olors de qualsevol vora del ventall de la vida. Però jo discrepo absolutament. Jo sóc de l’opinió que els records s’escampen per tota la superfície de la pell i s’endinsen pels conductes de la sang fins a fer-nos tremolar d’alegria quan ens arriben al cor, o de tristesa quan se n’allunyen.
El nostre cos és un sindicat de moltes cèl·lules cadascuna de les quals té una vida col·lectiva amb les seves germanes que conformen un múscul que ens permet moure un dit o aclucar un ull, i que a ella, la cèl·lula, li permet alimentar-se i sobreviure. I cadascuna d’aquestes petites vides té una part d’aquell instant feliç guardat al seu calaix de felicitat.
LA JOTA ÉS UN BALL ANTIC I UNIVERSAL A LA PÀTRIA DELS MEUS RECORDS
També vull creure que els records feliços que portem impregnats a la memòria difusa (igual que la por), els transmetem en petites dosis a la nostra descendència, que de manera innata detecten moments de bellesa i s’amaguen de situacions que preveuen perilloses. I un cop acceptat això em revé un dubte. Durant quantes generacions portarem els de la meva família la veneració pels capvespres vermells (potser record d’antics petons), o a quantes vides els transmetrem la por als policies espanyols, per posar uns exemples clars.
La meva àvia per part de pare, tothom ho sap, era aragonesa de la comarca de Las Cinco Villas, terra de jotes. Jo a ella no la vaig arribar a conèixer, i a casa no en cantaven de jotes. Doncs, us voldreu creure que m’esborrono cada vegada que n’escolto una i em vénen imatges de balls amb els braços enlaire i repic de castanyoles? Poques cançons hi ha que m’entelin els ulls, i cap, fora de la jota aragonesa, que ho aconsegueixi de manera sistemàtica. Jo no he anat mai a la sega del blat a Las Bardenas, però no m’hi veig estrany viatjant en carro amb provisions per a molts dies quan el juny asseca els camps. Aquell parlar de cantarella baturra m’és molt familiar i, quan alguna vegada, cada cop més escàs, en sento l’accent, em fa la impressió que també sóc entre els meus, els d’aquella casa ancestral de quan els avis dels avis lluitaven contra la gana i el fred amb abraçades d’amor.
Quan els néts es facin grans, qui ho sap, potser es qüestionaran d’on els ve aquella esgarrifança a la pell quan escoltin una jota, i potser tindran la irrefrenable acció d’alçar els braços i saltar en una dansa rítmica i precisa, desconeguda per ells, que pas a pas els emparella a una dona, la baturrica que fa més de cent anys un dia va ballar el mateix ball a les planúries saragossanes del ponent de l’Aragó.
Aleix Font 5 de novembre de 2016